Tempesta negra

We're a Nation.

2010-07-12T20:23:00.002+02:00

65.000?

Furia Coja.

2010-07-08T20:30:00.004+02:00

Ja està. Espanya a la final del Mundial. Gol del que, possiblement, serà el millor central del torneig i de la selecció espanyola de la història. Tot apunta a una fita històrica: primer anell cap a la Península (amb permís de Portugal).

Mentrestant, el panorama és desolador: retallades en tots els àmbits. 5% cap al sou dels funcionaris, congelació de les pensions que es preveu que també seran retallades, retallades en el mercat laboral, acomiadaments massius i augment del treball precari temporal. No fa ni un any es comentava per la premsa que el govern del "Talante" gravaria un 3% del sou als futbolistes. Però, ai las! Aquest maleït esternut va ser cancel·lat per una amenaça de vaga per part de l'Associació dels Futbolistes. Per altra banda, es calcula que el deute dels clubs de la lliga de futbol professional a la Seguretat Social és d'uns 627 milions d'euros, i parlant de xifres de l'any 2009. Per si fos poc, si guanyen el Mundial ens tocarà pagar la prima de 600.000 euros per cap, es calcula que serà la més alta que no pas la de Brasil. I es calcula que part d'aquella prima se la repartirà l'Estat i la RFEF. Però clar, s'ha de sortir al carrer a cridar "vivaspaña", "puta cataluna", "ZP dimisión", etc. Realment el gilipollisme futbolístic encega: ofrenen glòries a un Estat i uns futbolistes que els i ens espolien dia sí dia també, es queden amb una part important del nostre sou, gravant-nos amb un altre impost, com si no tinguéssim prou amb l'augment de l'IVA. Ens haurien de pagar amb aigua i arròs, per gilipolles.

MAD MAX (caos al dia de la dona)

2010-03-08T18:28:00.003+01:00

El Reno Renardo (II)

2010-02-25T09:55:00.001+01:00

No puc parar de riure:

Haití...o Tahití?

2010-02-06T00:00:00.001+01:00

Per un ridícul error part de les tropes especials de Romania no va poder arribar a Haití per ajudar a mantenir la llei i l'ordre. En lloc d'Haití dels alts funcionaris romanesos van enviar els seus soldats a Tahití.

Així, alguns soldats van arribar al paradís turístic de Tahití mentre que la resta va arribar al veritable infern humanitari. Es va informar que els soldats van ser acollits a l'illa paradisíaca amb mofes i riures.

Els militars romanesos havien de dur 2.000 tones d'ajuda humanitària a les víctimes del devastador terratrèmol d'Haití, càrrega que inclou aliments, medicines i altres productes de primera necessitat.

No se sap si el Ministeri de Defensa romanès faci un segon intent per a una expedició a Haití. No obstant això, el cap del Ministeri, Gabriel Opria, després del fracàs de l'operació va dir iracund als mitjans locals: "Haití, Tahití, Maití, Papití [Papeete] ... A l'infern amb tots ells!, ¡Sonen igual! ".

Actualment la llei i l'ordre en la ciutat devastada de Puerto Príncipe les mantenen 15.000 infants de marina nord-americans i les forces de pau de les Nacions Unides.

(font: Russia Today)

Manifest a favor de la pirateria

2010-01-23T18:47:00.005+01:00

Donada la merda que ens escup diàriament la tele, ràdio, premsa i altres mitjans de comunicació, un grup de dissidents hem elaborat aquest manifest a favor (sí, a favor) de la pirateria. Si et mola, passa'l. Si prefereixes creure't les mentides de la indústria, fes amb ell el que et surti de l'arc del triomf.

De: El treballador mig, aixafat per la hipoteca, la precarietat laboral, els horaris DE MERDA i altres abusos socials, com la canya de cervesa a 2 putos Euros.

A: Aquest músic mediàtic que es dol darrere d'unes ulleres de sol a la Moncloa, folrat de pasta fins als pendents. Té collons anar de rebel per la vida i acabar a les escales del centre de l'Estat (per si no capteu les subtileses, l'exemple es refereix a Alejandro Sanz, encara que és extensible a tots els impresentables que l'acompanyaven).

Mira, xaval, en la gira que muntaràs aquest estiu guanyaràs més pasta -fent una cosa que t'agrada i que en teoria t'omple- del que guanyaré jo en tota la meva puta vida de pencaire, carregant, a més, amb una activitat que no m'aporta res personalment i amb la qual, si no fos pel sou addicional de la meva parella, ni tan sols em donaria per pagar el pis. 'La música està molt malament'-gemegues. Tu, xaval, no saps el que és estar malament. Què saps tu d'hipoteques, de rebotar d'un contracte a un altre, de currar a torns o de 7 a 7? Què saps tu d'arribar a final de mes, o del que em costa a mi plantejar tenir fills amb el que demanen en una bressola? Perquè et recordo que aquí, en el món real, Curro dos per pagar-nos 70 metres quadrats.

'La gent que compra en el top manta no estima la música'-escup un altre. Amb quina validesa moral exigiu vosaltres, que viviu a tot drap de camí entre Madrid i Miami, sense saber ni els diners que teniu, al treballador que us pagui els vicis i faci multimilionària a la multinacional de torn. Com es pot tenir la cara de plantar en pla víctima sobre una vida de luxe?

La indústria ha abusat-i abusa amb els preus i les qualitats.

Només ara que es veu amb la cua al cul ofereix el que no poden donar els pirates: DVD's amb vídeos, extres i altres. Tot, curiosament, al mateix preu que abans .. No plorar que no es podien baixar els preus? Com val ara un àlbum que porta 12 cançons en el CD i 16 en un DVD (verídic) el mateix que abans el mateix àlbum amb el CD a pèl? Com pot valer un mateix àlbum a Espanya 18 euros i a Alemanya 20 (contrastat) quan els alemanys guanyen més del doble que un espanyol?

Ara que les màfies i Internet us rebenten, ara, que ja no teniu la paella pel mànec, passeu de la posició dominant i abusiva a l'apel·lació més rastrera de sentiments. Doncs jo, i molts com jo responem: ARA, QUE US FOLLI UN PEIX POLLA.

NINGÚ pot demanar-me que li pagui la col.lecció de cotxes de luxe, el iot i les quatre casalots a Miami o Marbella.

NINGÚ pot demanar moral des de la immoralitat.

Exemple: Bustamante s'acaba de comprar una casa de 500 quilos de les antigues pessetes en només QUATRE ANYS DE CARRERA MUSICAL, clar exemple del mal que està el panorama musical.

Signatura: Qualsevol anònim fins als ous de bestieses.

PD: Copieu-lo, enganxeu i passa'l.

PD 2: Si algú sap el correu de Ramoncín que faci el favor de passar-ho

Això és un bucle.

2010-01-11T17:49:00.003+01:00

Més reedicions cansoses de clàssics del cinema i televisió. Ara és el torn de l'"Equipo A". Per aquest cercle viciós han passat, en els darrers 17 anys: King Kong, Dracula, La Guerra dels Mons, Star Wars, Els àngels de Charlie, Indiana Jones, Spiderman, Terminator, V, Corrupció a Miami, Sex In The City, Els Simpson, Southpark, i segur que me'n deixo molts més. Per si fos poc, no sé si és degut a la famosa CRISI (sí, és d'aquelles paraules que ara toca colar per a qualsevol cosa), però s'estan imposant també els musicals, que vés per on, també són reedicions de clàssics com "Fama", "Mortadelo y Filemon", "OT", "Los 40", etc. Deu ser que les actuacions estúpides (amb el permís de la llibertat d'expressió, d'expressar un apel·latiu desqualificatiu) animen a molta gent que es troba deprimida. Serà per què constitueixen un bon substitutiu als bars i discoteques per a parelles i famílies senceres?

Obro el diari, encenc la tele, miro de passada els anuncis del metro i sempre, sempre, sempre, sempre, sempre, sempre el mateix tipus de promocions d'esbarjo. Això a vegades em fa pensar en l'obra mestra de Peter Weir i Jim Carrey, "El Show de Truman", en concret quan el protagonista, en Truman (Jim Carrey), se n'adona en un moment en que cada dia, des que ha nascut, observa una mateixa pauta del seu entorn, una pauta sospitosa. Repetitiva. Cansosa fins acabar fregant la histèria. I acaba pronunciant aquesta famosa frase, dirigint-se a la seva (suposada) dona: "Això és un bucle".

The Thin Line Between Love and Hate

2009-12-24T03:46:00.002+01:00

Dave Murray / Steve Harris
Iron Maiden

When a person turns to wrong
Is it a want to be, belong?
Part of things at any cost
At what price is a life lost

At what point do we begin
Fighter spirit a will to win
But what makes a man decide
Take the wrong or righteous road

There's a thin line between love and hate
Wider divide that you can see between good and bad
There's a grey place between black and white
But everyone does have the right to choose the path that he takes

We all like to put the blame
On society these things
But what kind of good or bad
A new generation brings

Sometimes takes just more than that
To survive be good at heart
There is evil in some of us
No matter what will never change

I will hope
My soul will fly
So I will live forever
Heart will die
My soul will fly
I will live forever

Just a few small tears between
Someone happy and one sad
Just a thin line drawn between
Being a genius or insane

At what age begin to learn
Of which way out we will turn
There's a long and winding road
And the trail is there to burn

There's a thin line between love and hate
Wider divide that you can see between good and bad
There's a grey place between black and white
But everyone does have the right to choose the path that he takes

I will hope
My soul will fly
So I will live forever
Heart will die
My soul will fly
I will live forever

There's a thin line between love and hate

Ridiculesa? Un precedent: consulta popular sobre les Torres d'Endesa a Sant Adrià.

2009-12-16T00:58:00.003+01:00

Per aclaparadora majoria. El resultat de la consulta popular, duta a terme durant tota la passada setmana entre els sant adrianencs, ha estat el de conservar les tres torres de la Fecsa a Sant Adrià. La central deixarà de funcionar l'any 2010.

Van votar 2.597 persones: 2.135 a favor (el 82% dels votants), 406 en contra, amb 18 papeperetes en blanc i 38 nules. La participació va ser del 9,1% del cens electoral. L'alcalde de Sant Adrià, Jesús María Canga, ja ha fet públic el seu compromís per la recerca de finançament amb l'objectiu de mantenir la instal·lació finalment indultada.

(Font: http://badalona.blogia.com/2008/112401-es-conservaran-las-tres-xemeneies-de-la-fecsa-a-sant-adria.php)

I aquest era un tema que realment interessava a molts veïns. I després sortirà l'il·luminat que diu que les identitats nacionals no interessen a ningú...

No hi ha camí de retorn.

2009-12-15T00:00:00.001+01:00

Quan la Constitució Europea es va sotmetre a referèndum a l'Estat espanyol, la participació a Catalunya va vorejar el 40%. És a dir, que després d'una forta campanya institucional, amb milions d'euros al darrere, amb un resultat a favor del vot afirmatiu, i amb tots els mitjans parlant-ne constantment, resulta que només un 40% dels catalans es va sentir atret a les urnes. Això tenint en compte sempre que només es feia propaganda pel SI als mitjans oficialistes, però fora de l'ambit mediàtic hi va prevaldre la mobilització del NO.

Ahir diumenge, després d'una campanya finançada a base d'aportacions individuals, amb una bona part dels mitjans en contra i amb cap altre recurs humà que el voluntariat, prop d'un 30% de participació va ser-ne el resultat. Prop de 200.000 dels 700.000 catalans que estaven cridats a les urnes van respondre a la crida. I el que és més: prop d'un 95% del vot va ser afirmatiu.

Sens dubte, encara queda molt de país per cobrir i moltes consultes per fer, però malgrat tot, els resultats d'ahir constitueixen un històric triomf, no només per l'independentisme, sinó per la democràcia.Una bona prova d'això es troba en l'espectacular ressò internacional de la consulta. Una consulta no vinculant, organitzada solament 170 municipis dels 946 que conformen el mapa de Catalunya, ha capturat més atenció a la premsa internacional que no pas, per exemple, el referèndum de l'Estatut. La jornada del 13-D ha aparegut a la BBC, a Le Monde, a mitjans de comunicació llatinoamericans i fins i tot àrabs. N'han destacat la normalitat, el caràcter pacífic, la presència d'observadors internacionals, el dret de vot dels immigrants. És a dir, el caràcter radicalment democràtic de tot el procés. Tot plegat ajudarà a que la campanya per les consultes continuï. Per davant, queden les cites del 28 de febrer i del 25 d'abril, i l'esperada consulta de Barcelona. I queda igualment per davant, per descomptat, aconseguir que algun dia, més d'hora que tard, sigui el conjunt del país qui tingui dret a votar sobre quin vol que sigui el seu futur.

13-D. Força!

2009-12-13T01:57:00.002+01:00

Molta sort pels habitats de les poblacions on podeu dir la vostra. És hora de demostrar el món el tarannà democràtic del poble català, per moltes coaccions i intervencions de força des de la capital del regne. Volem el referèndum per respecte a les normes fonamentals de la democràcia participativa, com així ho diu l'última enquesta de la UOC: http://www.avui.cat/cat/downloads2/enquesta_independencia.pdf

De moment, per aquí ens haurem de conformar amb l'accidentada línia 9. Això sí, es preveu que per mitjans de 2010 es faci l'esperada consulta a Barcelona, si es confirma l'abstenció del PSC i el suport de CiU, ERC i ICV.

Ja no hi ha camí de retorn. SALUT I INDEPENDÈNCIA! ||*||

Nou Mapa d'Espanya xD

2009-11-10T13:39:00.004+01:00

Cliqueu botó dret i "visualitza". Molt encertada la definició de Granada, per cert.

Bartu FAIL. Bartu JAIL.

2009-10-28T16:06:00.003+01:00

http://www.youtube.com/watch?v=p2KA3LfuX5Q&feature=player_embedded

Confessions

2009-10-17T15:42:00.004+02:00

Confesso que m'he passat hores al Facebook només per mirar amigues d'amics.
Confesso que he tingut fantasies amb la primera foto de l'entrada "La família ZP"
Confesso que sovint modificava el meu trajecte entre l'institut i casa per no trobar-me amb companys indesitjables.
Confesso que a Wacken no he mullat perquè curiosament les noies que em parlaven eren de la cua del lavabo.
Confesso que pujo a la uni pels catalans per no haver de pagar 2 zones.
Confesso que actualitzo d'aquesta manera per manca d'imaginació.
Confesso haver-me tret la goma, en més d'una ocasió, a altes hores de la nit per veure si una noia se m'apropava.
Confesso que crec que interpretaria un excel·lent paper de Hitler i Saddam Hussein.
Confesso que m'estic enganxant a les MILFs i les "chubbies".
Confesso tenir un recent i incomprensible interès per la inacabable i accidentada línia 9.
Confesso que m'agraden algunes amigues d'amics i amigues de ma germana. A cadascú li tira el que li tira, clar.
Confesso que bona part de les meves confessions són de noies.
Confesso que cada cop més odio el puto tabac.
Confesso que no entenc el victimisme dels/es fumadors/es, parlant de llibertat de drets civils i polles: on comença la llibertat? jo la demano per poder respirar sense acabar contaminat dels seus gasos tòxics que expulsen.
Confesso que no sabria si m'agradaria fer-me petons amb una fumadora compulsiva.
Confesso que cada cop més odio la tele i la seva publicitat, sobretot de telèfons mòbils i ofertes d'internet. És que no hi ha una altra forma de fer publicitat que no sigui de temes remasteritzats digitalment dels anys 50 ni micos saltant, ni nadons rient i fent-se pets?
Confesso que a estones trobo a faltar un "comunisme de barbàrie" pel tema de l'habitatge i de l'augment desmesurat dels preus de transport.
Confesso tenir rampells anarkos cada cop que algú hi posa tant de fe en temes banals com el finançament, quan ja se sap que el marc actual no dóna per res més.
Confesso que no compro ni llegeixo cap diari, ni ganes.
Confesso que m'agrada molt menjar entre hores.
Confesso que m'agrada Ana Ivanovic.
Confesso que la tia de la foto està per sucar-hi pa.

Bufff

2009-10-13T01:50:00.001+02:00

GUANYAREM!

2009-10-09T00:00:00.000+02:00

42 anys sense el "Ché", assassinat per l'exèrcit bolivià.

Descansi en Pau, camarada.

CHORREO v2.0

2009-10-03T07:54:00.003+02:00

FOTE'T SAMARANCH! FOTE'T CUATRO AND CO.! HAHAHAHAHAHA CHORREOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO

MARIA DE MEDEIROS

2009-09-28T16:24:00.002+02:00

Avui toca regal a la vista.

La família ZP

2009-09-26T00:08:00.001+02:00

Mahmood Karimi

2009-09-25T00:34:00.002+02:00

No sóc especialment religiós (bé, depèn de com m'agafi el dia, si vaig molt desesperat i/o tinc un desconeixement profund de símptomes estranys al meu cos tipus "mal d'ull" o "tics nerviosos a la tita i als braços" em poso a senyar), però reconec que porto uns mesos mig enganxat a l'espectacle de l'Aixura a l'Iran, en especial els recitals de Mahmood Karimi.

Aquí us deixo un fragment, encara faig salivera:

Persegueixen una manifestació al 'Ventdelplà' de la Televisió Basca

2009-09-20T00:01:00.001+02:00

L'associació Dignidad y Justicia, que habitualment denuncia qualsevol activitat abertzale davant els tribunals, ha estat enganyada amb una sèrie de televisió. Segons que informa Berria aquesta associació ha demanat a l'Audiència Nacional espanyola la suspensió dels actes de suport a tres presos de Goenkale. Però Goenkale és un popular poble de ficció de la televisió basca i les fotos dels cartells, enganxats arreu del País Basc, són les dels actors.

L'Audiència Nacional espanyola no s'ha pronunciat sobre la demanada de prohibició dels actes. Segons els cartells, que ha estat vist en molts pobles bascos, a les 11 d'aquest dissabte començaven un seguit d'activitats adreçades a homenatjar els presos del poble que incloïen una partida de pala, un dinar popular, un acte polític i una manifestació.

Els grups pro-amnistia han fet aquesta campanya per denunciar la política del nou govern basc de retirar qualsevol cartell o fotografia relacionat amb un pres basc.

(fonts: vilaweb, berria)

Coses que em fan ràbia

2009-09-17T14:11:00.002+02:00

(Mode anunci Evax)

-La gent que agafa els diaris gratuïts de les papereres, obstruint el pas de la resta i sense saber que hi ha gent que hi escup.

-La tele. Propaganda segons els paràmetres CNN+espanyolisme de pandereta.
-Megavideo i la parida dels 61 minuts.

-La UE, aquella colla d'oligarques prejubilats que volen decidir per nosaltres, començant per França i les seves lleis antillengües i anti-P2P.

-Relacionat amb l'anterior punt: el fetitxisme per Europa per part de molts professors, periodistes, empresaris i polítics. Si a Europa (quina? per on comença?) s'imposa el cànon de préstec de biblioteques, fem-ho que és guai-modern. Si a Europa (quina? per on comença?) s'imposa el cànon de dur barrets de polla per poder entrar a un bar, fem-ho que és innovador i obert al món. Oh, no puc dir això que queda nazi! No puc ser euro-escèptic. T___T

-La publicitat. Senzillament no tenen gust, ni imaginació. Quina gràcia té veure un mico saltant mentre s'ofereix una oferta de Wi-fi?

-El Madrit, començant per CR9. Calen comentaris?

-El racisme/xenofòbia. No hi ha cosa més estúpida que hagi causat tants morts al llarg de la història per una ideologia basada en la rumorologia i en la provocació de divisions entre les classes populars.

-La política sexista de moltes empreses. Clar, com que sóc home no puc ser recepcionista, lo meu ha de ser la fusteria i l'automoció.

-Els tòpics sobre els sexes a les sèries, sobretot nordamericanes i espanyoles. "La puta que em posa les banyes", "La puta que només es lia amb nois d'alt standing", "El pringat que va cremat perquè totes les dones són unes putes que no volen sexe sinó extreure el potencial sexual masculí per escalar posicions", etc.

-El clàxon. No hi ha cosa més emprenyadora i inútil.

Arenys capital!

2009-09-14T00:35:00.002+02:00

Notícia del Vilaweb:

Els arenyencs han votat avui majoritàriament en favor de la independència de Catalunya: un 96% dels votants han dipositat a les urnes del Centre Moral la papereta del sí i un 2,28% la del no. Dels 2.671 electors que han votat, 2.569 ho han fet pel sí, una xifra més alta que no la que va obtenir l'estatut en el referèndum del 2006 (2.424 vots). La participació, a més, ha estat molt més alta que no la que s'esperaven els organitzadors: del 41%, un percentatge superior al del referèndum de la constitució europea (40,43%) i al de les eleccions europees (35,14%), si bé inferior al del referèndum de l'estatut (48,8%).

----------------------------------------------------------------------------------------------

I s'esperen més consultes a Argentona, Berga, Girona, Lleida, Sant Pere de Torelló, Calders, Caldes de Montbui, Sant Cugat del Vallès, Sant Vicenç de Calders, Manresa, Vilanova i la Geltrú, Santpedor, L'Estany, Santa Maria d'Oló, les Borges Blanques i Arbúcies!

Bona diada a tothom!

2009-09-11T00:52:00.001+02:00

I ànims pel poble d'Arenys de Munt!

Som lo que sembrem

2009-09-08T17:51:00.003+02:00

Si vols guerra, tindràs guerra.

Si ets respectuós, et respectaran.

Però no et deixis trepitjar.

Vomito!

2009-09-05T18:08:00.000+02:00

Avui toca un cover del mític i pesat Pau Donés:

LOL

Richard Stallman, contra la Wikipedia espanyola.

2009-08-28T16:45:00.002+02:00

La Wikimania reuneix aquests dies a Buenos Aires mig miler d'autors de la Wikipedia de tot el món que parlen de com millorar i gestionar l'enciclopèdia oberta en línia. Però enguany el congrés anual ha començat amb una sorpresa. A la conferència inaugural el conegut ideòleg del programari lliure Richard Stallman va fer una encesa crítica contra la versió en espanyol de la Wikipedia per la restricció d'enllaços al portal Rebelion.org.

Stallman, pare del sistema operatiu GNU/Linux va dir dimarts que la censura d'enllaços al portal d'esquerres Rebelion.org era un problema real i que la Wikipedia en espanyol semblava 'un sistema tancat que no ofereix cap via per solucionar el problema'. Stallman també va llegir algunes frases d'un article sobre la crisi d'Hondures que va titllar d'injustes respecte al president Manuel Zelaya.

Les acusacions de Stallman van fer que alguns membres de la Wikipedia en espanyol responguessin i diguessin que Rebelion.org és tan sols un agregador de notícies sense contingut original. Stallman va respondre que això era repetir una mentida, que Rebelion.org també publicava articles originals i va aclarir que no volia castigar la Wikipedia, sinó que tenia un objectiu constructiu.

El debat sobre Rebelion.org a la Wikipedia en espanyol no és pas nou. Els administradors de l'enciclopèdia en línia, una mena de super-usuaris que fan de jutges en casos de conflicte, han inclòs el portal a la llista negra de webs que es dediquen a fer 'spam', o sigui que no es pot enllaçar com a font a cap article. Aquesta decisió ha causat llargues discussions entre els autors de la Wikipedia en espanyol on fins i tot s'ha arriba a acusar els administradors d'expulsar temporalment els autors que s'han mostrat contraris a la restricció de Rebelion.org. Ara, arran del discurs de Stallman, s'ha tornat a obrir el debat a la Wikipedia.

Rebelion.org consta a la llista negra com a 'font no neutral ni verificable' però Carlos Martínez, un dels responsables del portal, quan es va assabentar del veto va dir 'clar que no som ni volem ser neutrals. Que potser la Cope o El Mundo ho són?'. Des de Rebelion.org diuen que la Wikipedia en espanyol la controla un grup que els ha vetat per raons ideològiques. Entre els arguments per a prohibir Rebelion.org hi ha wikipedistes que diuen que és tan sols un repetidor de notícies que no publica articles propis i sovint no cita les fonts, mentre que d'altres expliquen que sempre cita la font, que també publica articles originals i que, a més, tradueix a l'espanyol textos d'intel·lectuals destacats.

(vilaweb.cat)

-------------------------------------------------------

Qui sembra l'odi...

D.E.P. Dani Jarque

2009-08-09T13:11:00.002+02:00

PS: Puta FIFA i puta UEFA

Doro I love you.

2009-08-04T02:02:00.004+02:00

Mai no m'hagués cregut que tindria una firma de la Doro i presenciar el concert en primera línia! La llàstima és que l'enorme cua de fans i el segurata -i certes necessitats biològiques- m'han impedit fer-m'hi una foto amb la musa del metall.

M'agrada molt, és la meva debilitat. És d'aquelles cantants que, amb el pas del temps, millora físicament. I musicalment segueix essent la puta bomba.

Us deixo amb una balada seva, potser perquè encara segueixo un xic sensible:

Una setmana...

2009-07-20T01:20:00.002+02:00

Només una setmana! I a la merda el BBVA! :D

Call Center. L'altra cara del món de l'atenció al client a l'altra banda del telèfon.

2009-07-04T20:14:00.006+02:00

Després d'unes setmanes d'infern mental, us deixo un documental sobre els call centers. La pega és que és en anglès, ho sento, pel que sembla en aquest país que ens ha tocat viure no hi ha prou sensibilitat social, on es deshumanitza la figura del/la teleoperador/a i se'l relega a una categoria semblant a la d'un salafista.

La cara de molts/es treballadors/es no té preu.

Fixing a broken heart

2009-06-17T14:15:00.000+02:00

1+1

2009-06-15T13:57:00.002+02:00

MATRIMONI

Veus,
tot aquest temps que hem viscut,
ara l'oblidarem a poc a poc
i amb rencança.
Som al llindar d'un altre temps
més dens i vari -diuen.
Ni tu ni jo
no en sabem res, o a penes.
Tanmateix sembla
que en nosaltres perdura
i recomença el món
o el poble: tot és u.
De dues cambres n'hem fet una
i estrenarem vaixella i cobrellits.
Caldrà que fem un nou aprenentatge
perquè algun dia arribem a servir-nos
d'un sol mirall
i d'un sol gest
i d'una sola veu
i puguem ser feliços.

MIQUEL MARTÍ I POL

Still loving you.

2009-06-14T19:24:00.000+02:00

A letter to Dana. Sonata Arctica.

2009-06-13T20:17:00.001+02:00

Els pirates desembarquen al Parlament Europeu.

2009-06-08T16:29:00.004+02:00

El Partit Pirata, una formació creada fa només tres anys, que defensa un internet lliure, va aconseguir un eurodiputat a Suècia amb un 7,1% dels vots. La irrupció d'aquesta força política, que demana una reforma de les lleis sobre els drets d'autor i patents i reforçar el dret a la privacitat, s'ha traduït en un eurodiputat per Suècia, després de situar-se com la cinquena candidatura més votada. El seu resultat ha estat encara millor del que li donaven les últimes enquestes, que li atorgaven al voltant del 6% dels vots.

El Partit Pirata ha aconseguit el vot del 7,1% dels electors a Suècia. La formació defensa una reforma de les lleis de copyright i patents, reforçar el dret a la privacitat i una UE més democràtica i transparent. Els resultats milloren en més d'un punt les estimacions que havia donat un estudi de la cadena pública de televisió SVT, que ha indicat que el Partit Pirata ha estat la força més votada entre l'electorat jove.

Així, encara que els guanyadors de les eleccions han estat els socialdemòcrates, amb un 26% dels vots i cinc eurodiputats, el Partit Pirata ha aconseguit situar-se com la cinquena formació més votada en la seva estrena en uns comicis europeus.

El partit va ser creat el 2006 per l'empresari informàtic Rickard Falkvinge. Aquell mateix any, en les legislatives anterior en què va comparèixer, el Partit Pirata es va quedar amb el 0,63% dels vots, però ara ha estat el protagonista de la campanya, després d'experimentar un espectacular augment en el seu suport arran del cas judicial contra "The Pirate Bay".

(font: 3/24)

Terrorisme antiavortament

2009-06-02T00:00:00.001+02:00

Un metge avortista ha mort tirotejat en una església luterana de la localitat nord-americana de Wichita, a Kansas. Assistia a la cerimònia religiosa en què la seva dona cantava a la coral. George Tiller era un doctor molt conegut, ja havia estat objecte d'un altre atemptat, perquè la seva feina generava l'oposició dels actius grups antiavortistes dels Estats Units. La policia ja ha detingut el suposat autor de la seva mort i investiga si era un activista contrari a les seves pràctiques.

George Tiller era un conegut metge avortista de l'estat nord-americà de Kansas. Aquest diumenge a la tarda va anar a la missa de diumenge de l'Església luterana on assistia habitualment per fer-hi d'acomodador. Però la seva visita va acabar de la pitjor manera. Just a l'entrada del temple, Tiller va morir tirotejat. La policia assegura que ha detingut el responsable dels fets, un home de 51 anys que, segons els agents, hauria actuat sol. El detingut també va amenaçar amb l'arma dos homes més que volien intervenir i, finalment, després de cometre el crim, va fugir amb cotxe.

Tiller, de 67 anys, i la seva clínica eren objecte d'agressions per part de grups antiavortistes des de feia dècades. Setze anys enrere una activista, que encara compleix condemna per aquells fets, ja li havia disparat i ferit als dos braços.
Els antiavortistes també el van portar a judici, acusant-lo de violar les normes que regeixen les intervencions, perquè practicava avortaments en gestació avançada. Però el jurat el va declarar innocent.

D'altra banda, Operació Rescat, un grup antiavortista que s'ha manifestat moltes vegades davant de la clínica, n'ha condemnat l'assassinat.

(Font: canal 3/24)

United States of Madrid

2009-05-27T00:09:00.003+02:00

C's: la fi s'acosta.

2009-05-15T19:52:00.002+02:00

Els dos parlamentaris del Grup Mixt José Domingo i Antonio Robles han decidit aquest divendres cessar el president i parlamentari de Ciutadans, Albert Rivera, com a portaveu i president del Grup Mixt. De fet, Domingo i Robles han decidit nomenar-se president i portaveu del grup respectivament. Els dos diputats, que van anunciar que es donaven de baixa del partit, han enviat un escrit a la Mesa del Parlament amb aquesta petició. Domingo espera que Robles es replantegi la seva decisió de deixar la seva acta de parlamentari el mes de setembre 'si fan una bona tasca'.

(Font: Vilaweb/ACN)

CHORREA, (ELIGO) CHORREA!!!!!

2009-05-03T00:57:00.003+02:00

MUAHAHA!

(Avui no hi ha text. El context històric ho mereix).

Llibre "Abolim la banca"

2009-04-29T17:20:00.002+02:00

En paraules del seu autor Enric Duran: «Escric en aquestes pàgines per fer públic que he expropiat 492.000 euros a 39 entitats bancàries a través de 68 operacions de crèdits. Incloent els interessos de demora, la xifra actual del deute és de més de 500.000 euros, que no pagaré.»

Dia 17 de setembre de 2008. Un diari peculiar inundava la ciutat de Barcelona: Crisi. Enric Duran, un jove antisistema revelava en aquesta publicació com havia expropiat 492.000 a diverses entitats bancàries del país per reivindicar una nova forma de desobediència civil, a l'alçada dels temps que corren. «Quan el finançament al consum i l'especulació són dominants a la nostra societat, què millor que «robar» als que ens roben i repartir els diners entre els grups que ho denuncien i construeixen alternatives?» Una història de rebel·lia i enfrontament al sistema econòmic actual. Heroi o delinqüent?

(http://www.productesdelaterra.cat)

Joan-Daniel Bezsonoff: «Sóc francès, però m'estic curant»

2009-03-25T00:05:00.005+01:00

L'escriptor s'endinsa en l'univers contradictori dels seus referents culturals a «Una educació francesa»

«Una educació francesa (L'Avenç) no és pas una autobiografia, tot i que hi parli molt de mi mateix», adverteix Joan-Daniel Bezsonoff. El llibre, un encàrrec del director de la revista L'Avenç, Josep Maria Muñoz, recull una sèrie d'articles sobre els seus referents culturals, a cavall entre una educació francesa i una de catalana, i acaben dibuixant en conjunt la seva relació amor-odi amb França. L'Algèria francesa, l'anglès, els castells, el català, els francòfons... són uns quants dels capítols que ressegueixen les dèries de Bezsonoff, que diu sense pèls a la llengua i amb un deix nostàlgic: «Sóc francès, però m'estic curant.»

«Aquí hi ha molts intel·lectuals que es pensen que coneixen França i els francesos, i són collonades. Volia explicar el que és realment l'educació francesa.» A causa del debat generat a la Fira de Frankfurt, sobre qui són els escriptors catalans (els que escriuen en català o els que són nascuts a Catalunya, independentment de si escriuen en castellà), Bezsonoff, com a autor català de nacionalitat francesa es pronuncia clarament: «L'escriptor català és el que escriu en català.» Sobre les contradiccions de la identitat, també en parla en el llibre i recull una anècdota ben sucosa d'un viatge que va fer a Salamanca. Resulta que un vell que gastava aires de culte li va dir: «A ver... Si tú eres de Perpiñán, eres catalán. Si eres catalán, eres español. No reniegues de tus orígenes, coño...»

Bezsonoff considera que el llibre és un «homenatge» a França i una denúncia al republicanisme, que segons diu, «és insuportable». «Sembla que França s'hagi creat en la Revolució i tota la història anterior amb els seus reis no hagués existit mai; en fi, quan més va, més carlí em torno!» Com no podia ser de cap altra manera, i seguint l'empremta de Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos, del seu col·lega Joan-Lluís Lluís (a qui, per cert dedica el llibre), l'escriptor tracta de l'«odi» que senten els francesos per la llengua catalana. «Estic fart dels francòfils!», engega. Tot plegat, però, amaga una gran contradicció: «Tinc el record d'una França bonica que m'ha educat i creat, però ara sóc un renegat i vull mostrar el que han fet.» Per acabar-ho d'adobar, el novel·lista també té paraules crítiques per als catalans del sud (és a dir, els del Principat): «Molts es creuen superiors als catalans del nord.»

Aquesta mena d'«autobiografia temàtica» –com l'anomena–, suposa una cartografia personal i íntima d'una França que ha «educat» l'autor, de la mateixa manera que Frédéric Moreau rep la seva «educació sentimental» de (Bezsonoff és un lector devot de Flaubert). El llibre inclou un mapa amb la seva constel·lació de ciutats: Massy (al sud de París), Breisach am Rhein (prop d'Estrasburg), Briançon, Mende, Canes i Perpinyà, on viu actualment (concretament al poblet de Nils).

Al cap i a la fi, Bezsonoff considera que el llibre és «bastant trist» però té «pretensions humorístiques».

L'alternativa d'«Osborne»

Albert Sánchez Piñol, amic de l'escriptor nord-català, va presentar el llibre fa uns dies a la llibreria Laie de Barcelona. «El llibre m'ha servit molt per aprendre coses de Bezsnoff i de la Catalunya del Nord que no coneixia.» Segons l'autor de La pell freda, aquesta «suma de microrelats» permet entendre per què no és «casual» el procés d'assimilació de la Catalunya del Nord. «Mentre allà els oferien llibertat, igualtat i fraternitat, a Espanya t'oferien el toro d'Osborne!»

Seguint la teoria literària de Sánchez Piñol, segons la qual els escriptors es divideixen en xamànics i mediúmics (ell s'inclou en el grup dels xamànics) Bezsonoff és «un bitxo raríssim», ja que «barreja» les dues tendències: «En les seves històries el protagonista sempre és ell, com fa Gerónimo.»

Després d'Els taxistes del tsar (Empúries, 2007), la propera novel·la de Bezsonoff, premi Casero el 2003 per La guerra dels cornuts, es titularà La malenconia dels oficials, una obra en què torna al paisatge d'Algèria, que ja va explorar a Les lletres d'amor no serveixen de res (1997) i a La presonera d'Alger (2002).

Font: EL PUNT

El Kama Sutra, a la DS.

2009-03-24T00:05:00.000+01:00

Un grup d'aficionats francesos ha creat una versió del popular text hindú sobre sexe Kama Sutra per a la consola portàtil Nintendo DS, un títol creat pel grup Cid2Mizard, que ni és oficial ni pretén ser-ho. Es tracta d'un projecte per a una competició anual de jocs per a targetes flaix de la DS.

El joc, no recomanat per a menors de 18 anys, es diu Sutra DS i mostra 37 actituds sexuals, amb una petita explicació, assenyalant avantatges i desavantatges.

També es mostren una sèrie de barres en les quals s'indiquen diferents aspectes com el plaer, la dificultat o la comoditat de cada actitud tant per a l'home com per a la dona.

Vint-i-cinc posicions de les trenta-set són animades, encara que les animacions no són de gran qualitat. Aquest petit joc, que pot descarregar-se de manera gratuïta, respon a l'interès de molts usuaris que apareguin títols de temàtica eròtica o sexual a la consola tàctil Nintendo DS.

font: http://www.20minutos.es/noticia/458637/0/kamasutra/nintendo/ds/

Virus Cathalanosys (El Punt)

2009-03-12T16:34:00.002+01:00

Ara el català no es dóna corda: s'encomana!

8-M.

2009-03-08T16:27:00.000+01:00

Sirena o balena?

2009-03-07T18:35:00.004+01:00

Un gimnàs en Sao Paulo tenia el següent anunci a l'exterior del seu local:
"Aquest estiu vols ser sirena o balena? " òbviament amb la foto d'una supermodel en biquini

Una noia va començar a fer circular la següent resposta:

La balenes recorren els mars i coneixen molts llocs increïbles com les glaceres antàrtiques i els esculls de corall de la Polinèsia. Són enormes i gairebé no tenen predadors naturals, mengen molta gambeta, juguen un munt, canten molt bé i fins i tot tenen CDs gravats.
Les balenes sempre estan envoltades d'amigues i amics, tenen una vida sexual activa i els alleten.
La balenes són autosuficients, boniques i estimades.

Les Sirenes?
Les Sirenes no existeixen. Són un mite. Si existissin viurien en crisi existencial per no saber si són peix o ésser humà. No tenen vida sexual ja que maten els homes que s'encanten amb la seva bellesa. Són boniques però tristes i solitàries.

Prefereixo ser balena!!!!
...

el gimnàs va retirar l'anunci que havia posat!

2009-02-24T16:07:00.002+01:00

UN REI COP PER COP

2009-02-23T00:00:00.000+01:00

Un rei, cop per cop, és el primer intent d'aproximació crítica a la figura de Joan Carles de Borbó i Borbó. actual rei d'Espanya i el tabú informatiu més gran del regne. Amb immunitat penal davant de qualsevol acte delictiu que pogués cometre, i protegit pels mitjans de comunicació convencionals com si fos una espècie en perill d'extinció. S'han publicat molt poques coses amb un mínim d'objectivitat sobre la seva persona i sobre les seves actuacions polítiques. En aquesta biografia no autoritzada se'l presenta com un personatge atret pel poder des de molt jove, que ha basat la seva trajectòria vital a salvar els esculls que se li han anat presentant, amb l'únic objectiu de ser rei. Les grans fites en la seva carrera de monarca, cop per cop, han estat: la mort del seu germà, la traició al seu pare, el cop d'Estat del 23-F, la construcció d'una important fortuna personal, diverses batalles campals per evitar que els seus escàndols sexuals veiessin la llum, tantes altres per impedir que els problemes dels seus "íntims" fossin tractats amb independència en els tribunals... Tot això configura un currículum prou agitat que no té res a veure amb aquell personatge mitificat al qual s'atribueix, com un gran mèrit. el fet d'haver liderat el "pacífic procés de transició democràtica".

Galícia Bilingüe (versió friki)

2009-02-18T00:00:00.000+01:00

Àrabs contra Franco

2009-02-09T00:00:00.004+01:00

Notícia de Canal Sur (televisió andalusa) del dissabte:

Els relats esfereïdors sobre les "fites" de la "Guàrdia Mora" de Franco els van eclipsar i han hagut de passar 73 anys perquè s'honri la labor dels almenys 716 àrabs que van combatre per la República en la Guerra Civil espanyola, a través d'un documental de la cineasta egípcia Amal Ramsis.

Arribats amb el moviment anarquista i les Brigades Internacionals des d'Algèria, Palestina, Egipte, Líbia, Aràbia Saudita, El Marroc i l'Iraq, van sobreviure 465 i les restes d'alguns dels morts s'han trobat en fosses comunes obertes a Oviedo (Astúries).

Van lluitar en batalles cruentes com la de l'Ebre, en un país la llengua del qual no entenien "no per a fer fama, sinó en defensa de les seves ideals", explica a Efe Ramsis, qui concep el seu documental com "un homenatge a les seves idees, als seus somnis i a un projecte perdut" com va ser el d'alliberament nacional, vinculat a l'esquerra, que el món àrab va viure en els anys 30 del segle passat.

"La dictadura va matar tot el que tenia a veure amb la memòria històrica", sosté la cineasta, qui ultima la seva investigació a Granada al ser el seu projecte beneficiat amb la Càtedra de les Arts i les Cultures que atorga la Fundació Euroàrab amb el patrocini de l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament.

Ha rastrejat les seves històries en diferents arxius, a través de cançons, llibres, associacions i els familiars d'uns combatents als quals ofereix "l'oportunitat de contar alguna cosa desconeguda".

El documental "Veniu des de lluny", per la producció del qual s'ha interessat Canal Arte, es centrarà en cinc dels 716 lluitadors que Amal ha localitzat, com el palestí Najati Sidqui, la filla del qual ha agraït que es recuperi la figura d'algú que "va morir sense que ningú sabés el que havia fet" i que és "molt important" per a la seva família.

Després de la seva mort en l'exili a Atenes en 1979 es van publicar les memòries d'aquest comunista que, estant en el front a Còrdova, va intentar que els àrabs que lluitaven en el bàndol nacional es passessin al republicà cridant-los amb un altaveu des de la seva trinxera. No va tenir èxit.

La majoria dels àrabs que van lluitar contra Franco provenien d'Algèria, gairebé mig miler, i al final de la contesa gairebé la totalitat dels supervivents va regressar als seus respectius països.

Silenciats pel franquisme, la jove realitzadora egípcia es sent "molt emocionada" al recercar entre els secrets d'una guerra que "va ser una lluita de debò internacional, amb gents procedents de molts països per a donar suport la República".

Ho van fer moguts per somnis de llibertat i igualtat i amb el convenciment que la continuïtat de la República a Espanya implicaria un pas endavant per a acabar amb el colonialisme europeu en els països àrabs, malgrat que els Governs republicans no van avançar en aquest aspecte.

En els seus països, aquests combatents van participar en el moviment esquerrà d'alliberament nacional contra la colonització com a pas previ a la implantació de règims democràtics, l'evocació dels quals és avui per a Ramsis una reivindicació que "hi ha molt més que integrisme en el món àrab".

Pel que fa a la "Guàrdia Mora" de Franco, opina que també va sofrir els efectes d'una dictadura obstinada a justificar el colonialisme al Marroc lligant-lo al "salvatgisme" dels marroquins.

Impulsora d'un festival de cinema àrab-iberoamericà fet per dones a El Caire, aquesta jove inquieta i idealista ha realitzat diverses pel·lícules i col·laborat en unes altres després d'estudiar cinema a Madrid, però "Veniu des de lluny" li emociona especialment per ser "un homenatge a qui tenien altres somnis".

Font: http://www.rtva.es/informativos/noticia?id=65711&idCanal=713

Españoles: Valdecasas ha muerto

2009-02-05T15:36:00.004+01:00

L'exministra d'Administracions Públiques i exdelegada del Govern a Catalunya Julia García Valdecasas ha mort avui a Barcelona als 65 anys, segons han confirmat a Europa Press fonts del PPC i de la Delegació governamental.

L'exdirigent ha mort cap a les 13.15 hores a l'Hospital Clínic, on estava ingressada per l'estat avançat d'una malaltia degenerativa. García Valdecasas havia complert 65 anys el 29 de gener passat.

Font: El Periódico.

+info: http://www.losgenoveses.net/Personajes%20Populares/garciavaldecasas/garciavaldecasas.html

"Bloody Sunday"

2009-01-30T15:38:00.002+01:00

Diumenge Sagnant (Bloody Sunday en anglès) és el terme comunament usat per referir-se als fets succeïts al barri de Bogside de la ciutat de Derry, Irlanda del Nord el dia 30 de gener de 1972.

Aquell dia 15.000 persones es manifestaven contra una llei que permetia al govern britànic empresonar a sospitosos de pertànyer a l'IRA sense cap judici previ. La manifestació, convocada per l'Associació pels Drets Civils d'Irlanda del Nord, es portava a terme de forma pacífica fins que un grup aïllat de persones començaren a llençar pedres contra una barricada de soldats. Aquests respongueren primer amb gas, bales de goma i aigua a pressió, i posteriorment amb bales reals, amb la qual cosa els carrers es convertiren en un caos.

Les xifres oficials parlen de:

14 morts, 6 d'ells menors d'edat.
26 persones amb ferides de bala, 5 d'elles disparades per l'esquena.
Més de 30 ferits en total, alguns d'ells atropellats per cotxes de l'exèrcit.

Vàries fonts independents, entre ells alguns periodistes que cobrien la notícia, varen certificar que cap dels ferits anava armat.

El primer batalló de paracaigudistes, responsable de l'acció, va ser sotmès a investigació per part del govern britànic, però les responsabilitats no han estat encara esclarides amb certesa.

[Font: viquipèdia. Foto: Ógra Sinn Féin]

Un regal a la vista.

2009-01-19T16:49:00.003+01:00

OTAN NO

2009-01-14T00:38:00.001+01:00

ABKHAZIA, land of beauties

2009-01-10T19:22:00.002+01:00

VISCA ABKHÀZIA LLIURE!

El Palmar de Troia. Que guai!

2009-01-06T18:19:00.006+01:00

Potser molts/es de vosaltres heu sentit parlar (sobretot els que tingueu més edat) algun cop de la secta (o, si ho preferiu, església) del Palmar de Troia, també coneguda com a Església Catòlica Palmariana.

Té el seu orígen a l'aldea que duu el mateix nom, que forma part de la localitat andalusa d'Utrera. La història es remunta cap a l'any 1968, en ple franquisme, quan un grup de nenes s'havien inventat històries relacionades amb aparicions de verges per tal de tenir excuses per fer campana. La notícia va córrer per tota l'aldea, fins el punt que les nenes, molt espantades, van confessar que era fals. Però el seu alcalde va veure aquest tema de les aparicions com una possible font de promoció turística. No només ell, sinó tot un seguit d'inversors de diferents procedències. El lloc estava seguint els passos de convertir-se en un nou indret de peregrinació per la gent més beata, una nova Fàtima.

Amb tot, un parell d'amics, que treballaven a una companyia d'assegurances, van aprofitar-ho i creen l'Església Palmariana. Es van fer famosos al llarg dels anys setanta i vuitanta, comentant les suposades aparicions per la ràdio, i aplegant fidels de diferents indrets del planeta. Això ho expliquen molt bé a la pel·lícula "Manuel y Clemente", que són els noms d'aquells dos socis, i dels quals el segon esdevindria Papa (Gregori XVII) l'any 1978 arran d'un "missatge diví". En Manuel és un advocat i en Clemente un treballador sense cap formació acadèmica, i ambdós protagonitzaran una història que m'ha fet descarregar més d'una rialla, però al mateix temps em quedava a quadres per la manera d'explotar (econòmicament, clar) les creences d'aquelles pobres dones, d'un poble que amb prou feines tenia una carretera asfaltada, sense hospital, i que la majoria tenia familiars emigrats.

Suposo que us pregutareu...com és que escric un article que gira entorn d'una església andalusa? Doncs té la seva gràcia: per gent propera a mi, he sabut que una escola de Santa Coloma de Gramenet (a alguns potser us sona "una Acadèmia", situada al costat de l'antiga Escola Manent) té vincles amb aquella institució religiosa. Pel que he pogut saber, per poder inscriure-hi els fills s'havia de deixar molts diners per un altar, i d'altres per una sèrie de bisbes, a pagar al mes. També m'havia assabentat, fa anys (de l'era Ansar, "hemos trabawjadow txiempo ayerw pow la notxew" mentre parlava d'una invasió per desarmar Saddam), d'una anècdota rocambolesca. Emnig d'una classe, va irrompre-hi un senyor preguntant "que aixequin la mà els que siguin seguidors de Bush i Aznar" i, tot seguit, "i ara els que siguin partidaris de Saddam Hussein".

Fa gràcia perquè gent més o menys propera a mi hi estudiava de ben joves.

La banalització del nazisme.

2008-11-27T16:08:00.003+01:00

Avui he trobat una carta de la Rosa Toran ( de l'Associació per a la memòria històrica de les víctimes de l'Holocaust "Amical Mauthausen") publicada als diaris "Avui" i "El Punt" que considero força interessants, sobretot pels que es volen apropiar indegudament de certs termes:

"Una vegada més hem de denunciar l’ús indiscriminat

i ahistòric del terme nazisme per persones que,
per a més escàndol, ocupen llocs de representació
pública. A hores d’ara, només des de la ignorància i la
mala intenció pot afirmar-se que “en regions d’Espanya
es donen comportaments similars als de l’època
nazi”, tal com ha fet la senyora Rosa Díez, diputada
del Congrés per Unió Progrés i Democràcia. I no
menys inquietants resulten els fets de la junta d’accionistes
del Real Betis Balompié, que va haver de suportar
la bel·licositat del seu president, el senyor Lopera,
que convocà uns brètols ultra, un des quals
lluïa, a més, la vergonyant vestimenta de les Waffen
SS. A aquests casos podrien sumar-s’hi altres exemples
d’iniquitats verbals i agressions físiques, en els
quals l’estupor deixa pas a la indignació i a la denúncia
per les víctimes del nazisme. Elles, els seus hereus,
els seus amics, no comprenen que, per a més escarni,
sota l’empara de la llibertat d’expressió i per
raó de confusos interessos, s’exerceixi la violència
verbal i física, es manipuli la història i es banalitzi el
seu patiment".

CRISI: La neomoda.

2008-11-23T20:30:00.000+01:00

En aquests darrers mesos no deixo de llegir la paraula "Crisi" per qualsevol cosa. No sóc una persona a qui li agradi gaire fullejar premsa (sempre he pensat que no és més que propaganda), però tinc la sort o la desgràcia de viatjar cada dia en transport públic, sobretot en metro, i és inevitable trobar-te amb gent que fulleja els "20 canutos" on sempre hi és la paraula "Crisi" ni que sigui per fer una referència a un tema tan trivial. Per exemple:

"Amb la crisi la venda d'aspiradores portàtils amb xocolata s'ha reduït des del 2006". O "Amb la crisi els meus cosins em regalen la roba que vull". No sóc economista (més voldria jo, així segurament tindria la vareta màgica per resoldre els mals endèmics del món), però tot plegat fa olor a un nou rumor borsari com el del 29. No és la meva intenció dir que tinc l'explicació a tot el problema fiscofinancer mundial, bàsicament perquè la macroeconomia escapa a la meva curta capacitat intel·lectual d'un simple home de lletres. Simplement porto uns mesos reflexionant sobre el tema i tenia la necessitat de desfogar-me d'entre tant de pessimisme. A més pel fet de que no aconsegueixo trobar feina que no sigui de televenedor de teledeixalla (spam telefònic), i que no m'acabo d'adaptar al ritme que es demana a la carrera per "normativa europea" (ah, una altra cosa, hi ha massa fetitxisme per Europa, sobretot per part dels polítics i professors...sembla que han oblidat que França i Holanda han dit "NO" al tractat constitutiu).

Hi ha gent que sembla que realment això s'ho pren com un joc, publicant articles a la premsa i fòrums de contactes entre frikis. Tots van dirigits a la mateixa direcció: "això em fa molta por, morirem de crisi". Sincerament a mi em vénen ganes de dir-los "si tantes ganes tens de mort de crisi, agafa un cotxe tunning i el condueixes a 400 kms per una comarcal, així potser experimentaràs la caiguda vertiginosa de la crisi".

Potser el problema vingui per l'hiperconsumisme en el que ens trobem immersos, que ha fet que d'alguna manera tot petés, o potser la cosa vingui per un rumor difós per algunes alts dirigents pensants de les finances, que saben que en el fons hi ha una matèria substitutòria pel petroli (he sentit que alguns pensen en l'aigua) però que ara el que interessa és vendre por i carnassa. No ho sé, tot plegat són "palles mentals" meves d'un diumenge trist.

En fi, no tinc més forces per deixar anar més paraules. Si em necessiteu estic a la meva cova prenent-me una birra o un tortell de reis omplert de càpsules de Myolastan.

Immigració i identitat

2008-11-14T19:31:00.004+01:00

Acabo de trobar aquest article d'un Conseller de Catalunya Acció, fill d'immigrants andalusos. Tot i que no acabo de combregar del tot amb la idea de "ni dretes ni esquerres" (desitjo que siguin intel·ligents i no formin cap coalició amb els ultres d'UNC), trobo que aquest escrit m'identifica a mi mateix. De moment, un excel·lent, senyor Juan. Ja n'hi ha prou de separar la societat en ghettos!:

"La independència és impossible, hi ha massa immigració". Aquí la tenim. La mare de totes les mentides. Quantes vegades l'hem sentida, sobretot (quina casualitat) de qui ens vol fer creure que vivim en un país fragmentat? D'una banda hi ha qui fastigosament discrimina entre immigrants (xarnegos, moros o sudaques, en diuen) i catalans de soca-rel, ignorant moltes onades immigratòries anteriors. Però d'altres s'entesten a mantenir econòmicament, no només filosòficament, un fictici col·lectiu andalús (com si tots pensessin igual o anessin en ramat) en forma de FECAC i altres màfies. Fins i tot hi ha qui vol fer creure que existeix un conflicte lingüístic, tan virtual com el del català-valencià, quan l'únic problema real és que l'espanyol és encara, malauradament, idioma oficial i imposició per a tots els catalans. Sí, és la meva llengua materna, però és tan estrangera com l'anglès als Països Baixos, el turc a Alemanya o el propi espanyol a Portugal. No és pas casualitat que aquests manipuladors siguin justament els més immobilistes de tots. Quin canvi els fa tanta por? Que en lloc de col·lectiu andalús esdevinguin catalans? Que siguem un poble normal com els altres d'Europa? Que, sense distinció per procedència o origen familiar, tothom vulgui lliure la terra d'acollida?

Doncs bé, us escriu un català, fill i nét de gent vinguda d'Andalusia, d'aquest Baix Llobregat poblat massivament per gent immigrada (ara o fa 30 anys, el concepte és el mateix) i els seus descendents. Aquesta mentida sobre la immigració és a punt d'acabar-se d'una vegada per sempre. Per a començar, col·lectius com ara Catalònia Acord o, a l'àmbit lingüístic, Veu Pròpia, estan causant tot un curtcircuit mental en més d'un cervell del país, per la seva claredat i contundència. Les seves paraules les podem resumir així: “els nouvinguts que s'integren i els seus descendents som senzillament catalans”. I punt. Formem part d'una única nació: la catalana. No necessitem cap tutela de màfies espanyolitzadores ni dels seus mecenes que viuen instal·lats des de fa dècades als nostres governs.

El meu camí particular, sense ànim de generalitzar, el crec prou significatiu. A primària vaig tenir la sort que la professora d'Història va impactar el cervell infantil d'uns nens de 12 anys amb la frase: "Evidentment que Catalunya és un país!". Ens parlava a tots en català (érem catalans). Més tard, però, al batxillerat vaig sorprendre'm que l'assignatura d'Història només en parlava de l'espanyola (em temo que encara és així; per a anar bé cal canviar-ho, i ràpid). De mica en mica, aquella llavor plantada per aquella professora va anar germinant. Conèixer la història catalana és necessari, però no suficient. Per sort, un (només un!) dels meus companys de classe catalanoparlants de tota la vida em va parlar en la llengua dels catalans, potser perquè només ell em considerava un català de debò. Va ser només així que vaig poder practicar-la prou com per a esdevenir-ne un parlant correcte. I en arribar a la universitat, finalment, vaig poder fer-hi vida social totalment en català, tal com havia de ser, sense importar la meva llengua materna o l'entorn infantil. Finalment, després de tot aquest procés de maduració i d'haver obert bé els ulls a tot el que passa al meu voltant, evidentment sóc català, em sento català, pateixo com qualsevol català, però també tinc una enorme il·lusió en el futur com qualsevol català que sap que vivim encara en una colònia i que, no només desitja que el seu país sigui lliure, sobirà, independent, madur, pròsper, sinó que a més passa a l'acció per a aconseguir-ho.

Així, en molts casos com el meu mateix, aquests nous catalans d'espanyol només en tenim el nom i cognoms, la llengua materna i (de moment) el passaport. Per cert, hi ha un símptoma evident de la malaltia que té el país quant a la immigració: cada dia, en saber el meu nom, molts catalans catalanoparlants de tota la vida se m'adrecen en espanyol. Jo, amb el meu nom espanyol intacte, els responc en català per a crear-los voluntàriament un altre curtcircuit mental. Serà a cop de curtcircuits mentals, doncs, que avançarem. Jo no crec que me'l tradueixi mai, el nom; de fet tampoc se li demana a un fill d'alemanys, senegalesos o russos, amb nom forani. Per tant, sempre seré un català amb nom estranger, concretament espanyol. I què té a veure això amb el futur que jo vulgui per al meu país? La resposta és fàcil: no res. Per a voler la independència no cal ni canviar-se el nom, ni tenir besavis de la Cerdanya, ni votar ERC, ni deixar de tenir amics a Espanya o França, ni parlar en català a la pròpia família vinguda fa 30 anys des d'Andalusia, la Xina o l'Equador. Per a voler la independència només cal estimar-se el país i voler-lo totalment lliure. Res més.

La catalanitat no és més que una manera de pensar, d'entendre i d'actuar en el món que ens envolta. És purament mental i, al contrari d'allò que ens volen fer creure uns i altres, no és pas genètica. Aquesta manera de pensar i viure, que configura la vida d'aquesta col·lectivitat (anomenada en general poble català), amb el temps esdevé dominant en cadascun dels individus que hi neixen, creixen o passen part significativa de la seva vida. L'experiència diària, la manera com interactua la gent, l'estructura socio-econòmica i l'ambient físic en què ens movem, acaben determinant la formació d'aquesta manera de pensar i actuar (és a dir, de ser) que ens fa, per a bé i per a mal, diferents de la resta de pobles del món. En aquest sentit, de fet hi ha més catalans que no pas els que ara ho tenen clar de forma explícita. Perquè és català, senzillament, tot aquell qui pensa i actua (és a dir, qui és) a la manera catalana.

Ara mateix tot aquest procés d'integració el deuen estar fent com jo, de forma espontània o natural, centenars de nous catalans. En canvi, amb un entorn normalitzat (és a dir, amb Estat propi com tenen d'altres pobles) el farien pràcticament tots els descendents d'immigrants, o com a mínim milers, o centenars de milers… Què està fallant, doncs? Què estem fent malament? Doncs aquesta resposta també és fàcil: gairebé tot. Perquè ni tenim Estat propi, ni actuem davant del fenomen de la immigració com hauríem d'actuar mentre no en tenim.

Que el poble català no tingui un Estat significa que no té un espai propi on treballar de forma natural, relaxada, la seva manera d'estructurar la societat, d'integrar els nouvinguts, de no alienar els seus descendents deixant-los en terra de ningú, de desenvolupar la seva cultura i mostrar-la al món amb orgull. Algú respondrà que tot això, en certa mesura, ja es fa ara mateix. Bé, en tot cas s'intenta. Amb la interferència contínua de l'amo invasor, Espanya, es malgasten moltíssimes energies per a dur a terme tota aquesta tasca d'integració. Igual com se'n malgasten en altres mil fronts que sempre abordem erròniament com a separats: defensa de la llengua; protesta contra l'espoliació fiscal que patim tots els habitants dels Països Catalans (inclosos els espanyols que hi viuen!!); demanda de seleccions esportives pròpies, de veu i vot a les organitzacions internacionals, d'etiquetatge, judicis, software, entreteniment audiovisual en català… (i no acabaríem mai). De tot això, què no s'aconsegueix directament amb la independència? La integració dels immigrats com a catalans també quedaria afectada positivament tenint un Estat propi, perquè els mètodes i objectius els decidiríem nosaltres en lloc dels espanyols, que el que intenten ara és convertir els immigrants en espanyols.

Amb la immigració, però, ja s'estan cometent errors, ara. No es pot rebutjar d'entrada com a català qui encara no parla català. Perquè adoptar la llengua és una conseqüència natural de considerar-se membre d'aquesta col·lectivitat diferenciada. No n'és pas la causa. Parlar en català no fa necessàriament català. En canvi, ser o sentir-se conscientment català sí que fa, tard o d'hora, adoptar el català, és només una qüestió de temps. Perquè és la llengua catalana, òbviament, la més escaient, la que millor expressa i sintonitza amb la catalanitat, és a dir, amb el fet de pensar i actuar a la manera catalana, és a dir, de ser i sentir-se català. Cal fer el matís, però, que el progrés en qualsevol dels dos camps en facilita l'altre, es realimenten l'un a l'altre. El fet que et parlin en català (i per tant, que a la llarga es propiciï que hi responguis) facilita el fet de començar a sentir-se català de debò, hi actua com a accelerador de tot el procés. Recordem novament el company del batxillerat que sí em parlava en català. Si ja d'entrada ell no m'hagués considerat català, segurament no m'hauria parlat en català. I si jo no me n'hagués sentit, segurament no hauria adoptat la llengua que aleshores, per a mi, no era ni materna ni social sinó només la de l'escola (o com a molt la de TV3). Si no considerem catalans de debò els nouvinguts i els seus descendents, no els parlarem en català; i si no els parlem en català (entre d'altres coses) ells acaben notant que els rebutgem com a catalans. I finalment, si són rebutjats com a catalans, seran una altra cosa (per exemple, seran espanyols).

Aquest és, resumit, el drama que patim. Tot aquest procés que de forma més natural hauria de succeir tenint un Estat propi, no succeeix perquè no en tenim encara, d'Estat propi. I si no succeeix de manera natural, aleshores en teoria hauríem de fer que succeís de manera conscient, voluntària i diària, però no ho fem. I no ho fem perquè tot això, a llarg termini, és senzillament esgotador. No es pot culpar sempre la gent de no fer de forma continuada i conscient allò que la resta de pobles del món fan de forma natural i descansada perquè tenen un Estat. Però sí que ens podem culpar tots plegats de no concentrar les nostres energies en aconseguir-lo. Perquè no només no ho fem, sinó que ens lamentem, dia sí i dia també, de les conseqüències de no tenir aquest Estat. No posem fil a l'agulla per a assolir-lo, sinó que ens perdem embolicats amb la selva de les nostres pròpies misèries.

I relligant amb el principi, per a la construcció d'aquest nou Estat no només no podem deixar de banda els nouvinguts per pròpia dignitat moral, sinó que ells i els seus descendents en som part totalment essencial. Sobretot per l'enorme cabal de caràcter guanyador que poden desprendre justament aquells emprenedors purs que, per ambició o per necessitat, i a diferència d'altres que s'hi queden, deixen tot a la seva terra d'origen i aconsegueixen arrelar i integrar-se a la terra d'acollida, hi fan vida, hi tenen descendència, assimilen la seva manera de pensar i actuar (allò que justament és la catalanitat), i en definitiva tenen èxit en l'aposta davant la por a allò inicialment desconegut. I és això el que precisament es necessita per a aconseguir la independència, us n'adoneu? Caràcter guanyador, decisió, assumpció del risc a canvi de l'opció a una vida millor i més digna que no pas la de l'esclau submís, perquè els guanys obtinguts acostumen a ser proporcionals al risc assumit en l'aposta.

Per a acabar, utilitzaré novament el meu propi exemple. Els meus pares van venir aquí perquè volien tenir un futur pròsper, i que jo el tingués també, que tingués totes les oportunitats a la vida. Doncs bé, una de les grans raons per les quals jo treballo per a aconseguir la independència és que no em vull trobar en poc temps a la mateixa situació que ells fa 30 anys. Ells van venir per a quedar-s'hi, i jo no vull haver de marxar a un altre país per a què els meus fills, si mai en tinc, tinguin totes les oportunitats. Els catalans encara som capaços de fer que el nostre país sigui pròsper durant moltes dècades si agafem la independència que tenim ara més que mai a l'abast de la mà i abandonem per sempre aquest malson.

Imaginem l'extraordinària i imparable realimentació positiva de moral i entusiasme col·lectiu que l'inici en comú d'aquesta empresa farà esdevenir a la nostra societat. A ningú se li escapa que, immersos en aquesta espiral d'energia positiva, el resultat afirmatiu d'un referèndum no serà més que, simplement, una conseqüència lògica i natural de sumar aquesta cohesió nacional i el caràcter guanyador, és a dir, de la recuperació de l'esperit català.

Per tant, catalans, iniciem el camí cap a la independència, cap a un país adult, responsable i millor. No és només un imperatiu, sinó un indicatiu, un anunci: ja hem iniciat el camí. I sobretot, l'estem iniciant junts tots els catalans, els vells i els nous.

Juan Manuel Rodríguez, 29 anys
Castelldefels (Baix Llobregat)
Conseller de Catalunya Acció

Ejército español

2008-11-12T15:56:00.003+01:00

Frases antològiques d'ahir i avui a...TEMPESTA NEGRA

2008-11-03T16:32:00.003+01:00

1715

"...es bien notoria la obstinación y barbaridad de este pueblo (Catalunya) tan criminal como el no discurrírsele pena condigna..."
José Patiño. Informe sobre las expropiaciones para la Ciudadela.

1715

"Que en las escuelas no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano..."
José Patiño. "Consulta del Consejo de Castillas sobre el Nuevo Gobierno que se debe establecer en Cataluña".

1716

"Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado" "..pero como a cada nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer al arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación como el de los Catalnes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre el castellano instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado..."
De la Instrucción Secreta" que el fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando, tramità als Corregidores del Principado de Catalunya el 29 de Gener de 1716.

1716

"Con la sola diferencia que como antes todo lo judicial se actuaba en Lengua Cathalana, se escriba en adelante en idioma Castellano o Latín."
De la Instrucción Secreta" que el fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando, tramità als corregidores del Principado de Catalunya el 29 de Gener de 1716 .

1755

"Nos complacemos mucho en que (conforme al Capítulo Provincial) todos nuestros religiosos entre sí hablen en castellano y a todos mandamos hablen entre sí y con los demás, o en latín o en castellano, so pena de pan y agua por cada vez que tuviesen con los nuestros conversación tirada en catalán".
Article 10 del Decreto de Visita del provincial dels Escolapis, pare Jorge Caputi de Mataró.

1801

"En ningún teatro de España se podrán representar, cantar ni bailar piezas que no sean en idioma Castellano".
Instrucciones para el arreglo de teatros y compañías cómicas fuera de la corte", Madrid 11 de març de 1801.

1901

"Confiar los intereses de la Iglesia en Cataluña y la dirección de las consciencias cristianas, como así mismo la propagación y conservación de la fe católica, a obispos y sacerdotes de otras provincias españolas".
José Martos. Governador Civil de Lleida.

1906

"Hay que castellanizar a Cataluña... Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y esto de grado o por fuerza. El soldado y el marinero catalán deben ir a servir a otras regiones de España para frecuentar otro trato y adquirir otros hábitos y costumbres. De brusco, insubordinado, soez y grosero como es en general el catalán se volverá amable, transigente con las ideas de los demás y educado. El día 1º de febrero no debe haber un solo soldado en la región catalana siendo substituidos por los de las demás provincias españolas, llevando allí la mayor guarnición posible y manteniendo el estado de guerra".
"Ejército y Armada" 1906.

1907

"El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertad, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego".
"La Correspondencia Militar". Madrid. 13 de desembre de 1907.

1907

"Si el Estado no impusiera el castellano en toda España, los dialectos se impondrían al castellano".
Miguel de Unamuno, declaracions fetes a "El Mundo" de Madrid.

1924

"Habiendo llegado a este Gobierno Civil, en forma que no deja lugar a dudas, que determinados elementos han convertido la sardana "La Santa Espina" en himno representativo de odiosas ideas y criminales aspiraciones, escuchando su música con el respeto y reverencia que se tributan a los himnos nacionales, he acordado prohibir que se toque y cante la mencionada sardana en la vía pública, salas de espectáculos y sociedades y en las romerías o reuniones campestres, preveniendo a los infractores de esta orden que procederé a su castigo con todo rigor".
Circular del Governador Civil de Barcelona general Losada. 1924.

1927

"Obligar a usar el castellano a Cataluña es hacerle un favor paternal, como lo es obligar a un niño corto de vista y revoltoso, a ponerse unas gafas".
Juan Llarch "Cataluña y la nacionalidad española". Madrid 1927.

1931

"Si una mayoría de catalanes se empeñan en perturbar la ruta hispánica, habrá que plantearse la posibilidad de convertir esa tierra en colonia y trasladar allí los ejércitos del norte de Africa. Todo menos..., lo otro". Ramiro Ledesma Ramos.
La Conquista del Estado.

1932

"Hablar de nacionalidades oprimidas –perdonadme la fuerza, la dureza de la expresión- es semcillamente una mentecatada; no ha habido nunca semejante opresión, y lo demás es envenenar la Historia y falsearla".
Intervenció de Miguel de Unamuno a les Corts de Madrid. 2 de juliol de 1932.

1932

"Antes que el Estatuto la guerra civil".
Titular de "El Imparcial" 1932.

1934

"Castilla siente de cerca el placer anticipado de su próxima revancha. Vemos en peligro cierto nuestro pueblo, nuestra alma, nuestro país. Ya es imposible prolongar el letargo. Castilla se levantará y con ella toda España; porque España quiere vivir sabrá demostrar en momentos definitivos que toda ella es Castellana".
Onésimo Redondo. 1934.

"Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos." Manuel Azaña. Memorias. President de la República Espanyola. "Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco ." Manuel Azaña. Memorias. President de la República Espanyola. "No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino (...) No hay más que una nación: ¡ España ! (...) Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la que swe desprendiese de alemanes e italianos"
Juan Negrín. Cap de govern de la República espanyola i president a l'exili. Segons cita Julián Zugazogoitia a les seves memòries.

1936

"Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar".
General Queipo de Llano. Emissió radiofònica.

1938

"Pero una advertencia. Ya se acabó esta conducta, se acabó la traición, porque nosotros preferiríamos ver a estas tierras pulverizadas antes que verlas otra vez en contra de los sagrados destinos de España".
Discurs del Jefe del Servicio Nacional de Propaganda de FET y de las JONS, José Antonio Giménez Arnau. Saragossa, 21 d´abril de 1938.

1938

"Yo lo llevaba fijo en mi mente el día 26 cuando con las tropas de Juan Bautista me metía en el Tibidabo, en Pedralbes. No quería hacerme ilusiones. Están vencidos y soportarán, porque son gente despierta, su derrota y nuestro triunfo; pero...¿convencidos?...ah! eso ya es más difícil . Quizás imposible. Barcelona seguirá siendo el garbanzo negro de la olla nacional. Por lo menos durante un par de generaciones. Al enjuiciar así el problema catalán del presente y el porvenir, no era ciertamente de los más pesimistas. Yo he oido a más de una persona de claro juicio y temple sereno propugnar la conveniencia de un castigo bíblico (Sodoma, Gomorra) para purificar la ciudad roja, la sede del anarquismo y separatismo , y como único remedio para extirpar esos dos cánceres, señalar el termocauterio destructor implacable".
El Tebib Arrumi. Heraldo de Aragón. 4 de febrer de 1939.

1938

"Catalán, judío y renegado,
pagarás los daños que has causado.
Arriba escuadras, a vencer,
Que en España empieza a amanecer."
Versió del Cara al Sol cantada durant la Batalla de l´Ebre. 1938.

1940

"Primero. - A partir del 1º de agosto próximo, todos los funcionarios de las corporaciones municipales y provinciales de esta provincia (Barcelona) cualesquiera que sea su categoría, que en el acto de servicio, dentro o fuera de los edificios oficiales, se expresen en otro idioma que no sea el oficial del Estado, quedarán 'ipso facto' destituïdos, sin ulterior recurso.(...) Tercero. - Los mismos criterios se aplicarán con respecto a los funcionarios de cualquier otro servicio público, especialmente los que sean maestros y profesores del Estado, así como inspectores de Sanidad...".
Circular del Gobernador Civil y Jefe Provincial de Barcelona, Wenceslao González Oliveros el mes de juliol de 1940, comunicada als alcaldes de Barcelona..

1952

"Los catalanes no se contentarán con publicar sus libros en catalán, lo que es enteramente justo, sino que en una nueva etapa, cuando llegue, si es que llega, la democracia, querrán que toda la enseñanza en Cataluña se dé en catalán, y el castellano quede completamente desplazado, y se estudie solo como un idioma más, como el francés. A esa desmembración lingüística me opondré siempre, como se opusieron Unamuno y Ortega en el Parlamento de la República".
Vicente Alexandre. 6 de juliol de 1952, al Congrés de Poesia de Segòvia.

1952

-sobre la guerra i el català-

"¿Ustedes creen que hemos hecho la guerra para que el catalán vuelva a ser de uso público?".
Maria Dolors Orriols i Josep Planchart editen la revista "Aplec", amb l'esperança de fascicle literari. El Governador Civil, Felipe Acedo Colunga, retira personalment els exemplars de la revista en un quiosc de la Rambla. Quan els editors van a demanar-li que alci la prohibició governativa, els contesta amb la frase citada.
J.M. Solé i Sabaté i Joan Villaroya. Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes 1936-1975. Curial, 1993

1959

"Todos los catalanes son una mierda"
Declaracions fetes el dia 21 de juny de 1959 per Luis de Galinsoga, director de La Vanguardia.

1967

"Me gusta Cataluña a pesar de los catalanes".
Declaracions de Santiago Bernabeu, president del Real Madrid Club de Futbol.

1981

"La mayoría de los emigrantes castellano-leoneses no son felices en Cataluña"
J. Martínez Carrión. El Diario de León. 26 de maig de 1981.

1983

"Aquí- en Madrid- el Presidente de la Generalitat no pinta nada".
Declaracions del socialista Julio Feo, Secretario General de la Presidencia del Gobierno. El País. 22 d´abril de 1983.

1984

"Los catalanes sólo son importantes cuando escriben en castellano".
Declaracions del senador José Prat, fetes a Francesc Ferrer i Gironès.

1984

"Creo que vascos y catalanes ya no se dedican a otra cosa en este mundo sino a andar como perdigueros o pachones con las narices día y noche en la entrepierna del pantalón de propios y extraños: se han ejercitado hasta tal punto en tales olfateos que son capaces de conocer hasta un dieciseisavo de sangre bastarda".
Rafael Sánchez Ferlosio. Escriptor. Febrer de 1984.

1984

"El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán".
Felipe González. Declaracions fetes al seminari sobre la transició celebrat a Toledo el mes de maig de 1984.

1984

"La ideologia nacionalista está de moda en Euskadi y Cataluña, pero yo creo que el nacionalismo es una de las ideologías más peligrosas que existen. Para mi, ser nacionalista y ser culto e inteligente, es incompatible".
Txiqui Benegas. Setembre de 1984.

1990

"De catalanes y vascos abertzales estamos todos mucho más que hartitos...Según los partidos lituanos españoles hay que reformar la Constitución para incluir en ella el derecho a la autodeterminación. NO saben lo que se les vienen encima, porque, bien pensado, a lo mejor tienen razón. Quizá lo primero que hiciéramos muchos en este caso fuera pedir inmediatamente la independencia de todas las regiones de España, de Cataluña y el País Vasco y Navarra, si se empeñan, Lo único que perderíamos serían problemas. Al fin y al cabo es el resto de España el que está constantemente sometido a los caprichos imperialistas y veleidosos de catalanes y vascos abertzales. Dado que ambas nacionalidades son tan superiores a nosotros en todos los aspectos sería maravilloso poder auto determinarnos y perderlos de vista con un simple voto...Los vascos y catalanes lituanos no se sienten españoles . Muchos españoles tampoco se sienten muy catalanes ni muy vascos ni lituanos, así que estamos en paz. Disfrutan de unos estatutos de autonomía con bastantes más competencias de las que son capaces de gestionar de manera adecuada, precisamente porque son incompetentes. Cuantas más competencias tienen, más incompetentes. ¿Qué harían vascos y catalanes con todas las competencias, es decir, con toda la independencia, como estados soberanos?. Pues exactamente lo que hacen ahora: los lituanos de arriba poner bombitas en Madrid y matar gente, y los del este pedir al Estado español y a la Comunidad Europea, al Fondo Monetario Internacional, al Banco Mundial y a su tía Nuria. Claro que Pujol, por fin disfrutaría de tratamiento como jefe de Estado y eso es importante para su realización personal –no caerá esa breva- el cargo de honorable podría ser hereditario, incluso, para darle mayor realce. Subiéndonos al carro de vascos y catalanes, reivindiquemos el derecho de los españoles a la autodeterminación, con el fin de perderlos de vista definitivamente y pronto. No nos preocupa que no quieran estar con nosotros en el mismo barco. Lo que nos aterra es que se pasan el día agujereando la cubierta y no hay manera de deshacerse de ellos. Reclamemos el derecho de autodeterminación de los españoles para tirarlos por la borda".
La "progre" Carmen Rico-Godoy. Diario 16. 22 de gener de 1990.

1993

"Hoy, las familias de emigrantes, si quieren escolarizar a sus hijos, deben hacerlo arrancándoles de su cuna lingüística y sometiéndoles a una situación disglósica rayana en la esquizofrenia, porque el niño de tres, cuatro, o cinco años, que oye a sus padres hablar en una lengua –la de su barrio, la de la mayoría de la gente que allí trata- se ve zambullido –mejor sería decir ahogado- por la famosa inmersión en otra que desconoce... No hace falta ser Dostoyevski para darse cuenta del rechazo que, andando los años, este niño tendrá hacia su familia por no hablar la lengua oficial y de promoción social, así como el extremismo político a que el deseo de lavar su –mancha de origen- puede llevarle".
Federico Jiménez Losantos. La dictadura silenciosa. 1993.

1994

"La imposición del catalán es una actitud fascista como la que intentó Franco...Lo que está pasando en Cataluña con el castellano es mucho más grave de lo que se está denunciando desde un punto de vista político y social, ya que lingüísticamente es menor el daño al ser ellos quienes buscan esa pobreza".
Jesús Tobado. Premi Planeta 1976. ABC. 2 de novembre de 1994.

1994

"En Barcelona entienden mejor el teatro polaco en polaco que el teatro castellano en castellano" "Los niños de ojos negros de Almería no han ido a Cataluña a aprender idiomas pero me parece magnífico que sean bilingües (...) Pero me parecería muy mal que se zancadillelleara el castellano"
Antonio Gala. 1994.

1994

"Es como si Madrid se hubiera llenado de zambombos y de jayanes. Una asamblea de paletos, todos hablando como en un pueblo y todos despreciando el idioma común".
Jaime Capmany. ABC. 1994.

1994

"Yo creo en España y me preocupan muchísimo las diferencias que están existiendo entre las diferentes comunidades autónomas. Yo voté la Constitución y creo que el título cotavo estaba bien hecho. Hoy tengo alguna pequeña duda, porque a la vuelta de la esquina hay el conflicto de Yugoslavia, y porque creo que no tiene que haber españoles de primera y españoles de segunda. Me preocupa muchísmo que un gobierno tenga que ceder ante presiones de unos nacionalistas para mantenerse en el poder; me preocupa excesivamente que la Guardia Civil pueda llegar a depender del señor Pujol, hoy presidente de la Generalitat, y mañana de cualquier loco que pueda asumir la presidencia dela Generalitat".
Mercedes de la Merced. "Los hermanos pequeños de Aznar" . El País. 1994.

1995

"Definitivamente, proponer la secesión es proponer el absurdo salvaje, premoderno, antidemocrático y xenófobo".
Gustavo Villapalos. "Episodios Nacionales (y II)"ABC. 26-VII.1995.

1995

"Ahora el secuestrador del rehén de la Moncloa quiere que también le paguemos el rescate de la catetada de las matrículas. Cuando hasta los portugueses tienen en sus matrículas la P de la inicial nacional sobre el fondo azul de las estrellas donde nos hemos estrellado, el secuestrador del rehén quiere la catetada de que en vez de la E de España, las matrículas de los coches de la nación lleven la C de Cataluña. No, estos tíos, por quedarse, hasta se quedan con el alfabeto. De momento ya se han mangado la C en exclusiva para ellos solos, y a la C de Canarias, y a la C de ambas Castillas, y a la C de Cantabria que les vayan dando, que les ecriban con otra letra, joé, que para eso tienen capturado a nadie en la Moncloa, autonomía sin rehén es autonomía perdida. (...) Como han cogido tal velocidad trincando y mangando del resto de los españoles, desde esto de la estabilidad parlamentaria es que no les vemos ya ni la matrícula".
Antonio Burgos. "La catetada de las matrículas europeas" El Mundo. 8-VII-1995.

1996

"La obsesión independentista, enfermedad juvenil que ataca en Cataluña a un determinado sector post-adolescente, burgués, generalmente universitario y con escasas lecturas racionales".
José Alejandro Ara. "Bravehaert con espardenya" ABC. 22.X.1996.

1997

"No es difícil imaginar que, una vez aprobada la ley conteniendo los preceptos de obligatoriedad de corresponder en la lengua del cliente o usuario, grupos organizados de tinte nacionalista extremo procederían de inmediato a organizar campañas de detección y puesta en evidencia de aquellos establecimientos, empresas de servicios o despachos profesionales que no dispusiesen de personal en condiciones de hablar en catalán. La posibilidad de todo tipo de situaciones de enfrentamiento y desasosiego ciudadano quedaría así abierta, sin que se puedan descartar secuelas de violencia física contra personas o de vandalismo contra las propiedades de los resistentes a la conversión a la única lengua verdadera".
Aleix Vidal-Quadras "Corresponder no es imponer" Expansión. 14.III.1997.

1997

"En suma, el nacionalismo retrocede donde encuentra resistencia, invade cuando percibe debilidad. Ha llegado el momento de pasar el catalanismo por el aro".
Enrique de Diego "Ha llegado el momento" Las Provincias 21.V.1997.

1997

"Los chicos y chicas que acabann el COU en Cataluña e ingresan en universidades de fuera de Cataluña tienen dificultades con el español o castellano. Hemos embrutecido en lugar de ilustrado y al paso que vamos dentro de unos años tendrán dificultades para hallar empleo. Cataluña no se enriquece así, sino que se empobrece. Nadie quiere estudiar aquí. Hemos renunciado a todos los cerebros de hispanoamérica que invaden las universidades españolas y hemos empobrecido al profesorado, que se lo piensa dos veces antes de trasladarse a Cataluña".
Josep Maria Trias de Bes "Un debate eterno" ABC. 3.X.1997..

1997

"La Iglesia catalana vive tiempos de derechización y de fanatización en lo nacionalista a la luz del faro polaco de Wojtila y gracias a la identificación ideológica con el régimen pujolista. (...) Los obispos catalanes "exigían" (atención, que el verbo empleado es literal) en una hoja dominical que los emigrantes que vivan en Cataluña hablen en catalán, El panfleto eclesial dictaba normas de comportamiento moral en las que no se atrevería a entrar ni siquiera un psiquiatra. Por ejemplo, decía: los emigrantes que han venido a Cataluña (se refiere a los años cincuenta y sesenta) deben estar agradecidos a Cataluña por haberles dado trabajo. La llamada de los imanes bisbes cundió entre los intelectuales del seguidismo patriótico y le han dado cruel puñalada a la convivencia. El asunto tiene su pizca de superioridad aria, de ridícula prepotencia y de irrisorio orgullo racial impropio de sotana. (...) ¿Qué hacen los mitrados metiéndose donde nadie les llama? Tal parece que anden ganando méritos con el poder establecido en Cataluña, deseando ser la vanguardia revolucionaria del nacionalismo resentido catalán". Luis de Bonafoux "Cuando los obispos pierden los papeles"
El Economista. 19.IV. 1997.

1998

"Mallorca es España. Yo soy español y luego andaluz. Y si uno no se siente español, peor para él. A veces pienso que la democracia nos ha llegado pronto y grande de hechuras. (...) los andaluces, con nuestro trabajo, hemos levantado Catalunya. Y también hemos contribuido al engrandecimiento de Mallorca. En Mallorca somos treinta y ocho mil, un once por ciento del censo. (...) Estamos en contra del catalán y a favor del mallorquín, que es la lengua materna de Mallorca. El andaluz como lengua no existe. Los andaluces nos expresamos en un castellano mal hablado con el que ya nacemos. (...) Los mallorquines no son tibios, pero un poquito apagados sí lo son. A la feria de Abril asisten más mallorquines que andaluces, porque se desahogan a su aire, que es lo que les hace falta. (...) Por parte del PSM vino un señor muy moreno, cuyo nombre no recuerdo. Los dirigentes del PSM son asiduos de nuestra Feria de Abril. "
Crespo, Angel: Vicepresident de la Casa de Andalucía de Palma. Natural de Huelva. Aquest colonitzador va desembarcar a Mallorca a principis dels anys setanta. A més de no parlar mallorquí després de 30 anys de guanyar-se les sopes a Mallorca, dia 5 d’abril de 1988 va gosar fer les següents declaracions a Margalida Capellà

2001

"Quiero descubrir la mierda que hay en torno al pancatalanismo. (...) Estoy enamorado de Mallorca. Y me duele que se despilfarre tanto dinero en campañas de normalización lingüística, antes que en fomentar la cultura. ¿Dónde están los poetas mallorquines que no los veo por ningún sitio? Si es que nadie lee en catalán. (...) Pero a estas criaturitas que llegan de fuera no les podéis hablar de repente en vuestra lengua, dadles tiempo. No vayáis con imposiciones. (...) Si de mí dependiera, habría una sola lengua. Los mallorquines tenéis que encontrar vuestra propia identidad y ser más baleáricos, ¡coño! Que sois la comunidad más rica de España. Dejad de lado al pancatalanismo. Además, al final, los catalanes os lo quitarán todo.... A los hijos de los inmigrantes se les utiliza como conejillos de Indias. De ahí el fracaso escolar. (...) Pero, coño, aparte de la lengua, hay otros menesteres. Falta infraestructura. Nada tengo contra la lengua mallorquina. Concordia. En el 75 estaba en las Juventudes Socialistas. No me he criado en las ramas del fascismo. No me gusta el señoritismo andaluz. Yo no encontré mi hueco en la sociedad andaluza. (...) La Asociación para la Defensa del Castellano no tiene carácter filológico. Su objetivo consiste en la defensa de la lengua castellana frente a la diglosia funcional. En Mallorca, la lengua castellana no tiene carácter oficial y la dejan de lado. (...) Por encima del derecho a expresarse en su propia lengua, el balear tiene el deber, según el artículo tres de la Constitución, de conocer y usar la lengua castellana. (...) Mi hijo tiene el derecho a estudiar en su propia lengua. ¿Por qué no se respeta el bilingüismo en la educación? No quiero polemizar, pero ¿a qué viene tanta imposición? Me apena que mi hijo no estudie en castellano. No es lo mismo el teorema de Pitágoras explicado en lengua ajena. Les estamos sesgando la educación a estos niños. No entiendo cómo los partidos de izquierda no se dan cuenta que a los forasteros no se les proporciona una educación incorrecta. (...) Mallorca es bilingüe y el mallorquín es bilingüe por naturaleza. En Andalucía, a los opositores que pretenden acceder a la enseñanza secundaria, no se les pide una certificación del conocimiento de ninguna lengua, ya sean vascos o catalanes. Aquí se les exige un nivel de catalán C. Si ustedes me ponen una barrera, yo les pondré otra. (...) aquí hay dos lenguas. Y, tradicionalmente, la castellana ha tenido un gran arraigo. Aún no entiendo por qué razón histótica se implanta el mallorquín como lengua propia en lugar del castellano. "
Fernando Valencia, andalús, llicenciat en filologia hispànica, funcionari colonial i delegat general de l'Asociación para la Defensa del Castellano vinculada al PP i a ASI. Ultima Hora 9.7.2001

2001

"El Premio Cervantes rinde homenaje al genio que lleva su nombre, pero también rinde tributo a la lengua universal en que aquél dejó cifrada su genialidad, y a la tradición literaria de la que forma parte principalísima don Miguel. Lengua universal, lengua madre, lengua que suena con los más variados acentos en los territorios más diversos y alejados, pero lengua que es una por voluntad de sus hablantes, que la mantienen prodigiosamente cohesionada. Los expertos se asombran ante esta unidad de la vieja lengua de Castilla, que permite a un campesino del altiplano de los Andes expresarse con palabras justas y certeras donde resuenan los viejos modos de la Edad de Oro de España. Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes. Se sabe hoy que es a partir del siglo XIX cuando el castellano comienza verdaderamente su extraordinaria expansión, que no ha cesado de crecer. Y es la tradición literaria, al fijar los usos y embellecerlos, la que ha dado origen a su prodigiosa unidad. Una tradición renovada siglo a siglo, que cantó con voz de bronce en El Poema del Mío Cid, se hizo son de letanía en las Coplas de Jorge Manrique, se volvió música melancólica en Garcilaso, habló con Dios ardiendo en la llama viva de Juan de la Cruz, se volvió piedra preciosa en Góngora, se hizo pasión de vida en Lope de Vega, desplegó su caudal de furia y sarcasmo en Quevedo, se convirtió en imagen del mundo en Galdós, por sólo citar algunos nombres, y ha sonado y resonado en el esplendor literario del siglo XX y ya también del XXI, a ambas orillas del Atlántico. La muy ilustre estirpe de los Premios Cervantes así lo corrobora. Recorrer la lista de sus premiados es recorrer una parte muy sustancial de la historia literaria del siglo XX en España y en América.
Discurs pronunciat pel rei Juan Carlos I a l'acte de lliurament del Premio "Miguel de Cervantes" a Francisco Umbral. Alcalá de Henares, 23 d'Abril del 2001

Allah, Pàtria i...Barça!

2008-10-23T23:03:00.002+02:00

Yassin Belassal, de 18 anys, és un seguidor del FC Barcelona al que la seva passió per aquest club li acaba de costar 18 mesos de presó. A començaments de setmana, durant l'esbarjo, va escriure a la pissarra de la seva classe la divisa del Marroc, "Déu, Pàtria, Rei" (Allah, El Watan, Malik), però va substituir l'última paraula per la de 'Barça'. L'ocurrència no va agradar a la direcció de l'institut d'Ait Ourir, un poble a prop de Marràqueix, que la va denunciar a la Gendarmeria. Els seus agents van interrogar els alumnes a cops de porra, segons el diari Al Jarida a l'Oula, i Belassal va confessar ser l'autor de la malifeta.

Amb el nom del monarca no es fa broma al Marroc. La fiscalia de Marràqueix el va acusar de faltar al respecte a Mohamed VI. Després d'un judici sumaríssim, en el qual ni tan sols no li va donar temps a recórrer a un advocat, Belassal va ser condemnat dimecres a la tarda a 18 mesos de presó.

Ha començat a complir-los a la presó de Boulmharez, a Marràqueix, on està amuntegat en una cel·la amb uns 80 presos comuns, segons la seva família. Aquesta ha iniciat els tràmits perquè pugui continuar estudiant a la presó. El juny tenia previst passar els exàmens de batxillerat. La sentència ha indignat els pocs diaris marroquins que l'han pogut recollir i la societat civil marroquina que expressa la seva protesta als fòrums d'Internet. El catedràtic de dret Omar Mahmoud Bendjelloun recorda, en una carta oberta dirigida en el titular de Justícia, el socialista Abdelwahed Radi, que els joves dels barris acomodats de Casablanca es tatuen la paraula 'Barça' al braç o es compren les samarretes de l'equip. Belassal, veí d'un poble al peu de l'Alt Atles, només va trobar aquest curs|via per expressar la seva passió, prossegueix Bendjelloun. " Serveixen políticament aquestes persecucions a la Justícia? ", li pregunta el ministre.

Deslegitimant la "Constitución" del 78.

2008-10-20T17:07:00.009+02:00

A banda de ser una Constitució hereva d'un règim antidemocràtic i de ser redactada i posada a referèndum amb el soroll de sabres, el simple pas del temps podria deslegitimar-la. Ja sé que les constitucions romanen durant generacions, però quan no hi ha consens sobre la seva legitimitat actual ni en el moment de redactar-se, hauria de ser així? Per a mi no.

Algú em va donar les següents dades que s'haurien de confirmar i/o completar (referides al Principat perquè crec que estaven extretes de l'Idescat).

Aproximadament:

+ 1.200.000 de persones en edat de votar al 2008 ni tan sols havien nascut el 1978

+ 1.600.000 de persones en edat de votar avui, no tenien edat de votar el 6/12/1978

- 1.000.000 de persones que van poder votar el referèndum han mort.

Examen a la Constitució

Entrant en detall, l'article número 2 destil·la una càrrega de nacionalisme espanyol que fa feredat:

Article 2.

La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols i reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.

L'article 3 consolida la supremacia del castellà arreu de l'Estat, alhora que, consegüentment, deixa en segon plànol la resta de llengües. No obstant, cal advertir que aquest precepte estableix que el basc, el gallec i el català és un "patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció", la qual cosa no s'ha complit, ni de bon tros, al llarg dels darrers trenta anys:

Article 3

1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la.
2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acord amb els seus Estatuts.
3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció.

L'article 8 és el precepte que demostra que l'exèrcit espanyol va apuntar -literalment- amb una pistola els redactor del text. Puc arribar a comprendre que les forces armades tinguen l'obligació d'actuar en cas d'una invasió militar d'un altre estat, però això que l'exèrcit sigui el garant de "la integritat territorial i l'ordenament constitucional" no només com a nacionalista català, sinó també com a demòcrata, és una cosa que mai no puc acceptar:

Article 8

1. Les Forces Armades, constituïdes per l'Exèrcit de Terra, l'Armada i l'Exèrcit de l'Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d'Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l'ordenament constitucional.

El Títol Segon, "De la Corona", em provoca urticàries. No el citaré precepte per precepte perquè no acabaria mai de fer-ho. Només cal llegir el primer paràgraf de l'article 56, on diu, amb altres paraules, que la sobirania de la nació espanyola recau en el Rei:

Article 56.

1. El Rei és el Cap de I'Estat, símbol de la seva unitat i permanència, arbitra i modera el funcionament regular de les institucions, assumeix la més alta representació de I'Estat Espanyol en les Relacions internacionals, especialment amb les nacions de la seva comunitat histórica, i exerceix les funcions que li atribueixen expressament la Constitució i les lleis.
2. El seu títol és el de Rei d'Espanya, i podrà utilitzar els altres que corresponguin a la Corona.
3. La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Els seus actes seran sempre subjectes de referendament en la forma establerta en l'article 64, sense la qual no tindran validesa, llevat del que disposa l'article 65.2.

Sobre el tema de la no-confessionalitat de l'Estat, només em limitaré a copiar el precepte literalment, perquè pugueu comprovar quina és la diferència entre el que disposa la Constitució i la realitat:

Article 16.

1. Es garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i de les comunitats sense cap més limitació, quan siguin manifestats, que la necessària per al manteniment de l'ordre públic protegit per la llei.
2. Ningú podrà ser obligat a declarar quant a la seva ideologia, religió o creences.
3. Cap confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l'Església Catòlica i les altres confessions.

Morts que han caigut en l'oblit durant el Franquisme i la Transició.

2008-10-13T21:10:00.009+02:00

La tràgica pesca de Franco en la Concha

La propaganda franquista va enaltir l'Azor, l'iot de Franco, com escenari de grans captures pesqueres del dictador. La història oficial no recull que també va segar la vida de cinc donostiarres en la Concha. Els fills d'un d'ells han ajudat a GARA a reconstruir un dels drames oblidats del franquisme.

El passat 13 de setembre, quan es complien 72 anys des que les tropes franquistes es van endinsar pels carrers de Donostia després de deixar un raig de sang per les cunetes de Nafarroa, els jardins d'Alderdi Eder van acollir el primer gran acte públic en homenatge a les víctimes del franquisme en la capital guipuscoana. Entre una extensa i inacabada llista d'afusellats, per boca de l'historiador Iñaki Egaña saltaven cinc noms que, igual que els volta de 380 afusellats identificats fins a la data, romanien ocults a la memòria històrica de la ciutat i d'Euskal Herria.

José de Miguel, guàrdia municipal de 39 anys; Benito Amiano, de 38 anys; María Andrea Dolores, de 26; Manuela Rozado, de 20; i el nen José Ramón Rubial, de 9 anys. Cinc noms i cinc vides que l'infortuni va voler que s'acabessin en la Badia de la Conquilla. Pocs seran, segurament gairebé ningú, els quals en la capital en la qual estiuejava el dictador Franco -emulant la tradició instaurada pels Borbó des de finals del segle XIX- recordin el que va succeir aquell 19 d'agost de 1957. I menys encara els quals coneguin què va ocórrer realment en aquell infaust vespre.

Mentre centenars de donostiarres rebels romanien empresonats en la presó d'Ondarreta, com era costum cada vegada que el general feixista visitava la ciutat, Franco copava titulars en els mitjans sota el seu control. Pocs dies abans del succés, el 7 d'agost, els diaris del "Movimiento" mostraven a un orgullós Franco al costat d'una tonyina que, segons especulaven, pesava més de mil quilos. En la instantània, «el caudillo» mostra a l'exemplar penjat d'un masteler del seu iot Azor, enmig de la badia donostiarra.

«Els peixos s'havien donat un festí...»

No havien transcorregut ni dues setmanes quan, el 19 d'agost, l'Azor va ser protagonista d'altra cacera molt diferent, cobrant-se vides humanes. Un dels motors que encara realitzen el trajecte entre el port donostiarra i la illa Santa Clara va ser envestida i enfonsada en qüestió de minuts per la nau del dictador. Cinc persones van morir ofegades i, gairebé al mateix temps, anaven a quedar sepultats els seus noms, la seva memòria i la veritat de l'ocorregut.

No hi ha més que veure els rotatius de l'època per a comprendre que tots van adonar del «accident» amb un mateix text, amb anàleg títol i un espai reduït en pàgines interiors, malgrat la gravetat objectiva del cas. «Accident marítim en la badia de la Concha», informaven «La Voz de España» i «El Diario Vasco». Ambdós insistien que Franco no es trobava a bord de l'iot en el moment de l'envestida i incidien que «immediatament, el comandant i tota la tripulació de l'iot, amb gran decisió, es van llançar a l'aigua i en menys de deu minuts van aconseguir posar fora de perill als nombrosos passatgers de la llanxa». Tot un acte «heroic» que, gràcies a l'eficàcia de la maquinària del règim, va quedar inscrit en totes les cròniques tal com volien els franquistes.

La premsa afegia que fins i tot els ministres espanyols de la Marina i de l'Exèrcit van acudir al fulminant sepeli que es va oficiar en el Buen Pastor. Lògicament, a qualsevol li «chirría» la versió oficial. Más encara després de conèixer el relat que un nét de Benito Amiano va transmetre a l'historiador donostiarra Iñaki Egaña. A fi d'aclarir i afegir noves dades al desconegut succés, li va revelar una versió extremadament més dura, però acord als procediments totalitaris de la dictadura.

El testimoniatge assenyala que, després del succés, per por «a la revolada que es podia muntar» en la ciutat, els cossos sense vida dels ofegats «van romandre en el mar tres o quatre dies. Els meus oncles van anar a reconèixer el cos del meu avi, i et pots imaginar com estava: els peixos, crancs..., després de tants dies en el mar, s'havien donat un festí amb la seva cara i extremitats; ella encara s'entristeix cada vegada que ho recorda».

Arran d'aquesta dada, GARA va poder contactar amb els familiars d'Amiano a Logronyo, lloc en el qual residien, encara que Benito Amiano era donostiarra. Julia Amiano Munilla i els seus germans Blanca i Benito, que aquell fatídic dia tenien respectivament 14, 10 i 2 anys, han rebut a aquest diari en la seva casa i han ofert el seu testimoniatge. El pas de tants anys no ha difuminat els detalls de l'ocorregut ni el seu interès que es conegui la veritat.

Per a Julia, tot va començar amb la cridada d'urgència d'un veí durant la nit del 19 al 20 d'agost. La informació era escassa; només tenien constància que el seu pare havia mort en un accident. «Pensem que, com era xapista, l'accident hauria ocorregut en el taller, treballant amb algun cotxe», apunta. Amb només catorze anys, va partir ràpidament acompanyant a la seva mare. Recorda que cap a les 6.00 del dilluns 20 el tren ja els havia dut fins a Donostia. Van acudir directament al domicili familiar, i allí va ser on la seva àvia els va informar de com s'havia produït tot.

«Franco anava en l'iot»

«Ens van dir que havia estat Franco, que venia de pescar de Getaria i que no van veure la barca [l'Azor la va partir en dos]. En la barca anirien més de 30 persones, sobretot famílies amb nens petits que tornaven de passar el dia en la illa, en l'últim vaixell», prossegueix Julia Amiano, amb una barreja de resignació i emprenyament. Segons els van dir, «Franco anava al l'iot; el primer que van fer va ser dur-li a Aiete i després tornar a per els accidentats».

«En aquest moment van dir que podia ser un sabotatge, algo que no era molt lògic veient que la barca estava repleta de nens i famílies. Sense parar-se a pensar en la gent ni recollir als ferits, van dur Franco a Aiete para posar-lo fora de perill, i després van tornar. Però ja havien mort ofegats cinc persones, entre ells el meu pare. Potser, si almenys els haguessin rescatat immediatament, no haurien mort tantes persones», lamenta.

L'accident no es va poder ocultar, lògicament, pel lloc en el qual es va produir i la quantitat de testimonis que van sobreviure, però un mutisme derivat de la por a possibles represàlies es va apoderar de la ciutat.

Els següents dies van ser encara pitjors per a la família Amiano-Munilla. Des del diumenge 20 d'agost, tant Julia com la seva mare s'acostaven totes les nits al port a la recerca de notícies sobre el seu pare. Allí seguia la motora, partida en dues. Res més. Però en l'accés a la Badia de la Concha, al costat de la illa, des del dia de l'accident van aparèixer molta boies que fitaven una zona, amb accés vetat, en el qual es podien veure a «homes-granota», és a dir, bussos.

Als dos dies de l'accident, el dimarts, es van oficiar els funerals pels cinc ofegats. «Van posar cinc caixes fúnebres però, clar, allí només es podia fer el funeral de tres, perquè el cos del meu pare i el del guàrdia municipal, que era el guarda de la illa, encara no havien aparegut», explica Julia. Subratlla que Franco no va acudir a l'acte, encara que sí tot un elenc d'autoritats que els van donar el condol. Res més.

Mentre, com en dies anteriors, una nit sí i a la següent també, al port no arribava cap notícia però, gràcies a alguns pescadors coneguts, els Amiano van ser informats que els cossos sense vida del seu pare i del guàrdia municipal estaven amarrats en el fons del mar, en el lloc fitat per les boies i els bussos.

«Mai se m'oblidarà allò»

«El dissabte a la nit ja no vam veure les boies, i de seguida vam pensar que ja els haurien tret. I així va ser. Van cridar a casa de la meva àvia perquè anessin a reconèixer el cadàver. Van ser els meus oncles, els seus germans, i van tornar malalts de la impressió que els havia causat, perquè només van poder identificar-ho per les restes de la roba. Els peixos, durant tants dies, s'havien menjat tot: la cara, les extremitats...».

Tampoc els van informar del soterrament dels dos cossos sense vida. Però a primera hora del matí, preveient el que després va ocórrer, es van presentar en el cementiri de Polloe. «Preguntàrem a l'enterrador -el seu al germà Benito apunta que, casualitat, també eren família per part paterna- i ell ens va dir que ja havien estat ficats en la fossa. En una fossa sense nom ni res. Ens la va ensenyar. Estava oberta. Mira, tenia 14 anys, però mai se m'oblidarà allò. No es podia parar de la mala olor que havia, per la descomposició dels cossos per tants dies que van passar submergits en la mar».

Els familiars de José de Miguel Martínez, originari de Los Arcos, es van fer càrrec del cadàver i ho van traslladar a la localitat navarresa. La família Amiano-Munilla, no obstant això, no va poder pagar les despeses i van col·locar una làpida amb una petita llegenda. A posteriori van rebre 5.000 pessetes de l'època en concepte de «donatiu del Caudillo». Una minúcia tenint en compte que la vídua d'Amiano tenia tres boques que alimentar. I fins a avui. El silenci es va imposar en aquell període que Jaime Mayor Oreja ha definit com «d'extraordinària placidesa».

L'arxiu judicial dóna l'oportunitat de conèixer, per exemple, que Manuela Rozado era, com el dictador, gallega, de Pontevedra. Però res més. Els encarregats de l'arxiu municipal de Donostia només oferixen l'accés a les actes dels plens del mes de setembre, en els quals no consta ni una sola dada. Si figura, no obstant això, la pujada del salari als guàrdies municipals que va acordar l'equip de govern i la concessió de la Medalla de Plata de la ciutat a Ur-kirolak. A pesar que un dels morts era també guàrdia municipal i malgrat que ha transcorregut més de mig segle perquè aquesta informació, per llei, sigui d'interès històric, els encarregats de l'arxiu van refusar facilitar a GARA la informació requerida.

Encara que costi molt que la veritat emergeixi, ni aquelles 5.000 pessetes ni els vetos més taxatius han pogut eliminar aquests noms de la memòria. Altres cinc víctimes del franquisme que esperen reconeixement oficial.

[font original: http://www.gara.net/paperezkoa/20081013/100968/es/La-tragica-pesca-Franco-Concha]

Antena3 Torturavision.

2008-09-22T19:17:00.004+02:00

Alguns i algunes de vosaltres us preguntareu què c** faig veient un canal d'aquest tipus. La resposta és simple: no era per voluntat pròpia.

Anem al gra. A les pseudonotícies del migdia, poc després de les típiques "gota fría en el Nordeste, atascos en los colegios" d'aquestes dates hi aparegueren dues notícies relacionades amb el món de la tauromàquia. Tractaven de les gestes d'un tal Tomás (com a cognom, el nom ni tan sols el recordo, ni ganes), de com torturava (ells en diuen "torear") un animal que no li ha fet res, només que ha tingut la mala sort d'haver nascut a un Estat poblat per garrulos, on la mofa dels altres, les faltes al respecte i la humiliació resten a l'ordre del dia.

Bé, doncs un cop explicada la seva gesta, el seu tractament de la notícia (com de costum en una cadena com aquesta) és purament intencionat: remarquen que es va fer a la sempre nacional i socialment conflictiva Barcelona, ciutat declarada (teòricament) antitaurina pel fals ajuntament socialista, que la plaça estava amenaçada de tancament imminent (?) però que, "afortunadament", el públic va demostrar que Barcelona és i serà sempre taurina. A vegades em pregunto d'on surt tot aquest públic, perquè que jo sàpiga no he conegut mai a cap aficionat a aquest "esport", ni de mitjana, ni de gran, ni de petita edat. I suposo que la meva experiència es correspon amb bona part de vosaltres (majoritàriament o no, però no crec que el meu cas sigui de 4 frikis d'internet). Pot ser que certes associacions i certs partits polítics s'encarreguin, un cop més, d'organitzar excursions en autocar, com passava a les manifestacions pro-transvasament? Pot ser que certes agències turístiques encara difonguin als turistes el tòpic de "paella-toros-siesta", oblidant que hi ha una realitat amagada a Barcelona? Allà ho deixo.

Tant costa d'entendre? (Pedro Moron)

2008-09-18T17:24:00.002+02:00

Extret de www.cronica.cat :

Després de tantes enquestes i estudis que s'han fet en els últims trenta anys, ja tots sabem de sobres la composició sociològica i demogràfica de Catalunya. Sabem, gairebé a ciència certa, quines són les inclinacions socials i polítiques dels més de set milions de ciutadans que deambulem per aquesta part de la Mediterrània.

També sabem a la perfecció les nostres inclinacions lingüístiques i identitàries des de fa molt temps. S'han encarregat d'aquests estudis tots els partits polítics i les seves respectives ‘fundacions', així com, detalladament, tot Ajuntament que es preï. També s'han dedicat a això amb afany totes les universitats catalanes. És a dir: el tema està tan gastat que gairebé no val la pena treure-ho a la palestra. Però jo sóc especialista a furgar en temes escabrosos que ja ningú no vol tocar.

A l'àrea metropolitana de Barcelona viuen i treballen centenars de milers d'antics immigrants, que continuen sent, i sentint-se, tan ‘españoles' com quan van arribar aquí fa quaranta o cinquanta anys, gràcies al suport incondicional que sempre han rebut dels ajuntaments de torn i les seves polítiques lerrouxistes, tot cal dir-ho.

Resulta que aquests nous catalans no han pogut, o no han volgut, aprendre l'idioma de la terra. Uns perquè diuen que no els ha fet falta, altres perquè no han tingut l'oportunitat de fer-ho. És molt llarg d'explicar, per això vaig escriure un llibre que s'anomena “Historias de la inmigración” en el que dono detalls sobre el tema, però detalls autèntics, viscuts i experimentats. Hi ha molts drames amagats darrere cada andalús o extremeny que no sap català, després de viure aquí ‘toda una vida', com cantava Machín. Algú em va comentar fa poc que les universitats caminen més de deu anys de retard entre les seves investigacions i la realitat circumdant…

Bé, seguim. És evident que una important massa d'aquests ciutadans no volen, i no han volgut mai, saber gens de Catalunya, voten el PSOE o al PP i es neguen a parlar català. Això és tan cert com que surt el sol cada dia. Però hi ha altres (possiblement una minoria silenciosa) que no han estat agraciats per les estadístiques, que no parlen català perquè no han tingut oportunitat o pel que sigui, que voten partits nacionalistes o independentistes i que no s'atreveixen a manifestar-se obertament perquè prefereixen ser invisibles. Els fa vergonya que els vegin defensar “el català” sense saber català o portant una estelada. No sé si m'explico. I els fa vergonya per les dues parts: la catalana i la de la seva terra de naixement. Ja està el conflicte servit.

Alguns catalans, d'estretes mires, no accepten que aquests “altres catalans” de parla castellana s'immisceixin en els seus afers. Els veuen com a gent que no ha sabut integrar-se i simplement perquè no parlen català. Per l'altra part, si en una ciutat com a Santa Coloma de Gramanet un català d'origen andalús es destaca per ser simpatitzant o militant d'un partit nacionalista o independentista, és rebutjat en ple, tant pel poder establert, com per la ciutadania paisana.

És evident que parlem d'un nou català ‘incomplet', ja que no sap català. Té dona (que en molts casos és catalana) i fills que ja parlen català.

Què fem amb aquest home? El tirem al mar? L'acollim?

Crec que no és tan difícil d'entendre si es tracta de sumar i no restar.

"El castellà no s'hauria d'ensenyar a les escoles de Catalunya"

2008-09-16T19:10:00.003+02:00

Entrevista publicada a eldebat.cat:

Carles Bellsolà
Es madrileny i defensa la immersió lingüística en català. El catedràtic de la Univesitat Autònoma de Madrid Juan Carlos Moreno Cabrera ha publicat un llibre, El nacionalismo lingüístico (Península), amb una tesi profundament provocadora: que l'únic nacionalisme lingüístic que existeix a l'Estat és l'espanyol. I que és molt agressiu, com explica en aquesta entrevista amb eldebat.cat.

En què consisteix el nacionalisme lingüístic?
La idea que se sol tenir a Espanya és que el nacionalisme, lingüístic i en general, són les reivindicacions d'una sèrie de regions que s'han entestat, de forma obsessiva i exagerada, que es reconegui la seva llengua i la seva cultura. Perquè molts consideren que aquesta llengua i aquesta cultura estan ja reconegudes en la Constitució i que, per tant, tota aquesta insistència correspon a un desig de diferenciar-se que va en contra de la socieat de la globalització.

Però vostè, en canvi, sosté que hi ha un nacionalisme lingüístic per part espanyola.
Al titular així el meu llibre, segur que hi ha hagut molta gent que l'ha llegit amb la intenció de reafirmar les seves idees. Per a ells, la lectura del llibre pot resultar insuportable, perquè s'hi posa de manifest una cosa que està oculta, que és el nacionalisme d'Estat. Que no es reconeix com a tal perquè es parteix de la fal·làcia que, un cop establert l'Estat, en aquest cas, l'espanyol, es produeix un superació de totes les diferències ètniques i identitàries. Al llibre demostro que això és completament fals. No només l'Estat no ha transcendit la qüestió nacional, sinó que es basa en una nació, una cultura i una llengua concreta, que segueix sent la llengua castellana.

Així doncs, quina de les dues parts dóna més mostres de nacionalisme?
És que, segons la meva definició de nacionalisme lingüístic, no existeixen ni el nacionalisme lingüístic català, ni el basc ni el gallec. Per què? El principal tret definitori del nacionalisme lingüístic és considerar que la llengua pròpia és superior a les altree. Cosa que no té sentit amb raons estrictament lingüístiques. Aquesta idea, que procedeix de Menéndez Pidal, existeix en el nacionalisme castellanista. Però jo no la veig pas ni en l'anomenat nacionalisme català ni en el basc ni en el gallec. Jo no veig a ningú que digui que el català és superior al castellà linguísticament.

Cosa que sí fa el nacionalisme espanyol, segons el seu llibre.
El segon tret definitori és que, com la meva llengua és superior, estic fent un favor als altres si els la imposo. Tampoc no veig això en l'anomenat nacionalisme català. Els catalans no pretenen que es parli català a Màlaga o a Castella-la Maxa. Jo no conec cap catalanista que defensi això. En canvi, els castellanistes sí que defensen que el castellà sigui dominant a Catalunya, que en sigui la llengua principal. Tot i que això ho disfressen en parlar de "llengua de comunicació" o "llengua d'encontre". Del meu llibre es dedueix que, si apliquem aquests criteris, no existeix el nacionalisme lingüístic català, basc ni gallec. Molta gent m'ha tirat en cara que no critico la "imposició del català". Però, quina imposició? Si jo dic que a Castella es parli castellà, és això una imposició? Por tant, si els catalans diuen que el català ha de ser la llengua predominant a Catalunya, és això una imposició?

Però els nacionalistes espanyols no acostumen a dir obertament que el castellà ha de ser la llengua dominant. El que fan es argumentar els drets individuals dels parlants.
Es parla de drets individuals, però les llengües existeixen dins d'una comunitat lingüística, no es tracta d'individus aïllats. Si jo me'n vaig a Alemanya, puc tenir tot el dret del món a parlar castellà, però haig de parlar alemany. Perquè m'estic integrant en un col·lectiu amb unes relacions lingüístiques on predomina l'alemany. Parlar de drets individuals en qüestió lingüística no té sentit. I quan critiquen que el català comenci a adquirir predomini en certs àmbits, ho fan perquè això comporta la pèrdua del predomini absolut, en aquests mateixos àmbits, del castellà. Quan critiquen això, tot i que no ho diguin obertament, estan posant de manifest que el que temen els castellanistes no és que el castellà desaparegui de Catalunya, com diuen ells. A ningú amb dos dits de front se li ocorre que el castellà pugui desaparèixer de Catalunya, és una estupidesa pensar-ho. En realitat, el que expressen és el seu temor que el castellà perdi el predomini absolut a Catalunya.

En canvi, sí que hi ha estudiosos que afirmen que el català corre cert perill d'extinció
Depèn de amb quines altres llegües el comparis. Si comparem el català amb l'aragonès, doncs no està en perill d'extinció. Però el català s'ha de comparar amb altres llengües del seu nivell demogràfic. El català és una llengua europea molt important des del punt de vista demogràfic i no està en perill d'extinció. Ara bé, als Països Catalans el català no és la llengua dominant, això està clar. I hi ha molts terrenys en els quals no aconsegueix fer-se amb aquest domini. Per domini no hem d'entendre res negatiu, sinó que sigui la llengua d'ús habitual, la llengua por defecte. Cosa que seria lògica. Quan es conviu amb una llengua poderosa des del punt de vista demogràfic, econòmic i polític com és el castellà, els avenços són molt difícils. Mai no es pot dir que el català estigui fora de perill, precisament perquè conviu amb el castellà.

Per aquest mateix motiu, són apropiades les mesures de foment de la llengua com ara la immersió lingüística?
L'única immersió lingüística que conec és la del castellà. A Catalunya no hi ha immersió lingüística. Si a Catalunya es fa servir el català a l'escola, això em sembla normal. Diríem que ensenyar en castellà a Madrid és immersió lingüística? Jo no ho diria pas. Per immersió entenem quan una llengua oficial no és la llengua de la població i s'obliga a fer servir aquesta llengua a l'escola, cosa que passa a molts països del món. A Nigèria, la llengua de l'escola és l'anglès, i qualsevol nen que es vulgui escolaritzar ha d'aprendre anglès. Que no el parla ni ell ni ningú de la seva família. Perquè l'anglès, i aquesta és la qüestió, no és una llengua de Nigèria, és una llengua imposada per les potències colonials. Però el català no és una llengua imposada per les potències colonials, és la llengua pròpia de Catalunya.

Vostè, al seu llibre, diferencia entre bilingüisme additiu i substitutiu. Quin és el cas a Catalunya?
El bilingüisme que es diu promoure des del centre és teòricament additiu. És a dir, que jo afegeixo la meva llengua a l'autòctona i totes dues hi conviuen. Però en el 90% dels casos, en realitat, és un bilingüisme substitutiu, en què és pretén que la llengua nova acabi substituint l'autòctona. Si a un nen català se l'educa en castellà, que hi ha molts més llibres, més programes de TV, més oportunitats, el que es propicia és que el nen digui: "Ah, jo parlo en català amb la meva família, però a mi el que m'interessa és el castellà, perquè em dóna més possibilitats. Precisament per això, el castellà no s'hauria d'ensenyar a les escoles de Catalunya. Ja sé que és dur dir-ho, que molta gent em criticarà per això, però és així. En aquests moments hi ha una situació de desequilibri molt forta en favor del castellà. Com ho corregim, això? Recolzant per igual totes dues llengües? Llavors es mantindrà el desequilibri. L'única solució és recolzar la llengua autòctona, la llengua pròpia, molt més que l'altre. Cau pel seu propi pes.

Però bona part de l'opinió pública espanyola té la percepció contrària, que el castellà és una llengua de segona a Catalunya i que està perseguit.
És que hauria de ser de segona, és clar que sí. Per les raons que ja he donat. Exactament igual que el català és una llengua de segona a Castella. A Madrid, si és que existeix, el català és una llengua de segona o de tercera. I això, a tothom li sembla molt bé. Que el castellà sigui u na llengua de segona a Catalunya, a mi no em semblaria malament. Però el cas és que no ho és, que segueix sent dominant en molts àmbits. La idea que el castellà s'ha perseguit a Catalunya és una manipulació ideològica. Qui ha anat a Catalunya sap que això no és així, però el qui no hi ha anat s'ho acaba creient.

Els mateixos arguments sobra aquesta 'persecució' del castellà no s'apliquen, per exemple, en el cas de Puerto Rico.
Què ocorre quan se xoca amb una nacionalisme lingüístic més poderós que el propi, com és el cas de l'anglès? Que, llavors, l'ideòleg del nacionalisme lingüístic de la llengua menys poderosa passa a utilitzar els mateixos arguments d'autoconsciència lingüística que fan servir els qui defensen les llengües perifèriques. Però, en aquest cas, ja no els semblen arguments nacionalistes. Quan jo defenso el castellà a Puerto Rico, amenaçat per l'anglès, no sóc nacionalista; quan fan això mateix els catalans, llavors sí que es considera nacionalista.

També se solen invocar raons de mercat o 'darwinistes', com diu vostè, per justificar el predomini d'una determinada llengua.
El nou discurs del nacionalisme es basa en criteris economicistes. Es diu que hi ha llengües que tenen un gran mercat i d'altres que el tenen petit. Això significa emprar criteris de la globalització capitalista, de veure-ho tot com a mercats, productes i clients. Així és com funciona l'economia, però el que no es pot fer és utilitzar aquests criteris economicistes en la cultura. Es com si al Museu del Prado un quadre hagués estat visitat per 5.000 persones i un altre, només per 50. I diguéssim: "Destruïm o baixem-lo al soterrani aquest quadro, que el visita molt poca gent". La cultura no és economia, és una altra cosa.

Per què els escriptors en català venen tant pocs llibres a la resta de l'Estat?
Espanya no ha assumit el seu caràcter plurinacional. Si s'hagués fet una política plurilingüística de debò, als nens se'ls hauria ensenyat al menys a llegir i entendre les diverses llengües de l'Estat. Així, un adult escolaritzat seria capaç de llegir Josep Pla sense traduir. I un autor català podria vendre en la seva llengua a tot l'Estat. Així, els autors catalans no es plantejarien escriure en castellà. Ara, si un autor català, amb tot lògica, vol ser llegit el màxim possible, acaba escrivint en castellà. D'aquesta manera, la presència del català va desapareixent, i només es llegeix a Catalunya. I poca gent, a més.

Com ha estat rebut el seu llibre a la resta de l'Estat?
Pràcticament totes les ressenyes i entrevistes que he tingut han estat de Catalunya, Galícia o el País Basc. A la resta de l'Estat, el llibre gairebé no ha tingut cap incidència. A la gent li agrada llegir opinions que reforcin les seves pròpies, no pas opinions totalment contràries.

13-N. Vaga de mestres.

2008-09-16T19:04:00.003+02:00

Notícia de l'Avui:

Els sindicats USTEC-STEs, ASPEPC-SPS i GGT, que representen el 70% dels professors catalans, han convocat una vaga per al dia 13 de novembre en contra de la llei d'educació de Catalunya (LEC), aprovada per l'executiu de José Montilla al juliol passat i actualment en tràmit parlamentari.

De la seva banda, les federacions d'ensenyament de CCOO i UGT de Catalunya realitzaran una consulta als ensenyants sobre una proposta d'accions i mobilitzacions també en contra de la llei, en què s'inclourà la convocatòria d'una vaga general el mateix dia 13 de novembre.

De fet, CCOO i UGT no han descartat acudir a la vaga convocada pels altres sindicats de forma unitària, ja que coincideixen a rebutjar la llei, que ja va suscitar les protestes dels professors el 14 de febrer.

USTEC-STEs, ASPEPC-SPS i CGT consideren, segons un document conjunt, que la LEC "no aporta cap millora al nostre sistema educatiu" i col·loca la xarxa pública d'ensenyament en "condicions de subsidiarietat", a més d'empitjorar les condicions de treball dels professors.

Segons el seu parer, el text que es debatrà pròximament al Parlament destina més diners públics als centres d'ensenyament privats "sense cap obligació ni cap mecanisme per evitar la distribució desequilibrada de l'alumnat", en relació amb els immigrants, i afirmen que, a partir d'aquesta llei, "la xarxa de centres privats passa a ser l'eix vertebrador del sistema educatiu".

La representant d'USTE-STEs Rosa Cañadell opina que aquest canvi de model educatiu "és molt greu en educació" perquè pot afectar la igualtat d'oportunitats entre els alumnes.

"El que més molesta el professorat és que el text no aborda els problemes de massificació, material, formació i altres aspectes" que viuen els mestres cada dia i, en canvi, consolida la xarxa privada de centres concertats.

Xavier Massó, d'ASPEPC-SPS, assegura, de la seva banda, que la nova LEC s'inspira en el sistema educatiu anglès, la reforma del qual va impulsar en la dècada dels 70 un govern conservador del qual n'era ministra Margaret Thatcher.

La LEC consolida, segons aquests sindicats, el camí obert cap a la privatització de determinats sectors, a partir d'atorgar competències als municipis i altres vies: l'educació de 0 a 3 anys, la de persones adultes, formació professional i serveis educatius extraescolars.

De la seva banda, CCOO i UGT realitzaran abans del 13 de novembre una consulta prèvia als centres educatius sobre la LEC i el seu contingut, a més de recollir firmes de suport per a les propostes de millora de la mateixa elaborades per les diverses entitats de la comunitat educativa.

Aquests dos sindicats afirmen que el projecte de llei aprovat per l'executiu català "no avança en la configuració d'un model propi per a Catalunya, orientat en l'equitat i que respongui de manera efectiva als problemes reals de l'educació".

Reivindiquen que els professionals de l'educació vegin reflectides a la llei les seves "legítimes aspiracions de millora" i, en aquest sentit, reclamen la negociació d'un Estatut de la funció docent.

També ha expressat avui el seu rebuig a la llei el Sindicat d'Estudiants, que ha decidit sumar-se a la vaga de professors del 13 de novembre a Catalunya convocada per USTEC-STEs, CGT i ASPEPC, en "defensa de l'educació pública", pel que reclama la retirada "immediata" del text i dels plans de Bolonya.

L'alliberador maorí : Tāme Iti

2008-09-13T19:34:00.005+02:00

Nascut el 1952 és un activista maori tuhoe de Nova Zelanda.

Nascut en un tren a prop de Rotorua, Tame Iti es va criar amb els seus avis en el costum conegut com a whāngai (adopció dins de la mateixa família) en una granja a prop de Ruatoki a la zona Urewera de Nova Zelanda. A l'edat de 10, les autoritats escolars li van prohibir parlar maori a l'escola. En sortir de l'escola, es va fer càrrec d'un lloc d'aprenentatge en decoració d'interior a Christchurch.

Com el moviment nacionalista maori va créixer a Nova Zelanda en els anys 1960 i 1970, Iti es va involucrar. Va protestar contra la guerra del Vietnam i l'apartheid, i es va involucrar amb el Tamatoa Nga, una de les principals grups de protesta maoris de la dècada de 1970, des dels seus primers dies. Va ingressar en el Partit Comunista de Nova Zelanda, i es va dirigir a la Xina el 1973 durant la revolució cultural. Ha participat en una sèrie d'ocupacions de terres i va celebrar una hikoi al Parlament de Nova Zelanda.

T'ESTIMO

2008-09-09T00:05:00.001+02:00

AFAR	ko kicinio
AFRIKAANS	ek het jou lief / ek is lief vir jou
ALBANIAN	të dua
ALSATIAN	ich hab die lieb
Dialectal ARABIC (North African)	n'bghick
Dialectal ARABIC (Eastern)	bahebbak (to a man) / bahebbik (to a woman)
Literary ARABIC	أُحِبُّكَ (ouhibbouka) - to a man أُحِبُّكِ (ouhibbouki) - to a woman
ARMENIAN	yes kez siroumem
ASTURIAN	quiérote
ATIKAMEKW	ki sakihitin
ATTIÉ	min bou la yé
AZERI	men seni sevirem
BAMBARA	né bi fè
BASQUE	maite zaitut
BAOULE	mi klôa
BELARUSIAN	Кахаю цябе (kahaju ciabie)
BENGALI	aami tomakey bhalo bashi
BERBER	righ kem
BOBO	ma kia bé nà
BOSNIAN	volim te
BRETON	karout a ran ac'hanout / da garout a ran / me az kar
BULGARIAN	обичам те
BURMESE	nga nin ko chit te
BUSHI-NENGÉ TONGO	mi lobi you
CATALAN	t'estimo
CHAMORRO	hu guiya hao
CHECHEN	sun ho ez (to a woman) sun ho vez (to a man)
CHEYENNE	ne'mehotatse
CHINESE (MANDARIN)	我爱你 (wo ai ni)
CORSICAN	amu tè / ti tengu caru
CROATIAN	volim te
CZECH	miluji tě
DANISH	jeg elsker dig
DARI	man tu ra dost darom
DIOULA	mi fê
DOUALA	na tondi wa
DUTCH	ik hou van jou
ESPERANTO	mi amas vin
ESTONIAN	ma armastan sind
EWONDO	ma ding wa
FAROESE	eg elski teg
FINNISH	minä rakastan sinua
FLEMISH (WESTERN)	'k zien je geeren
FON	un nyi wan nu we
FRENCH	je t'aime
FRISIAN	ik hâld fan dy
FRIULAN	o ti vuei ben
FULANI	mi yidi ma
GALICIAN	amo-te / ámote / quero-te / quérote
GBAYA	mi ko me
GEORGIAN	me shen mikvarkhar
GERMAN	ich liebe Dich
GREEK	Σ' αγαπώ (s'agapo)
GUARANÍ	rojhayhû
GUJARATI	hun tane prem karun chhun
HAITIAN CREOLE	mwen renmen'w / mouin rinmin'w
HAUSA	ina sonki (man to woman) ina sonka (woman to man)
HAWAIAN	aloha wau iā ‘oe
HEBREW	ani ohev otakh (man to woman) ani ohevet otkha (woman to man)
HINDI	main tumse pyar karta hoo (man to woman> mai tumse pyar karathi hun (woman to man)
HMONG	kuv hlub koj
HUNGARIAN	szeretlek
ICELANDIC	ég elska þig
INDONESIAN	saya cinta padamu / saya cinta kamu
IRISH GAELIC	tá grá agam duit
ITALIAN	ti amo
JAPANESE	aishitemasu / aishiteru (barely used) anata ga daisuki desu ("cute")
KABYLIAN	hamlagh-kem (man to woman) hamlaghk (woman to man)
KANNADA	naanu ninnanna pritisutteney
KHMER	bang srolaïgn ôn (man to woman) ôn srolaïgn bang (woman to man)
KIKONGO	mu me zola nge
KINYARWANDA	ndagukunda
KOREAN	saranghe
KURDISH	ez te hez dikim
LAO	khoi hak tchao lai
LATIN	te amo
LATVIAN	es tevi mīlu
LEBANESE	bhebik (man to woman) bhebak (woman to man)
LIGURIAN	mi te amu / t'amo / t'amu
LINGALA	na lingi yo
LITHUANIAN	aš tave myliu
LOW SAXON	ik hou van ju
LUXEMBOURGEOIS	ech hun dech gäer
MACEDONIAN	te sakam
MALAGASY	tiako ianao / tia anao aho (stronger)
MALAY	aku cinta padamu
MALAYALAM	enikku ninné ishtamaanu
MALTESE	inħobbok
MANX	ta graih aym ort
MAORI	kei te aroha au i a koe
MARATHI	majha tujhyavar prem aahe / mi tujhyavar prem karto
MARQUESAN	hinenao au ia oe
MINA	un lon o
MONGOLIAN	Би чамд хайртай (bi chamd khairtai)
MORÉ	mam nong-a fo
MUNUKUTUBA	mu zola ngé
NAPOLETANO	t'ammo
NDEBELE	niya ku tanda
NEPALI	ma timilai prem garchhu
NORWEGIAN	jeg elsker deg
OCCITAN	t'aimi
PAPIAMENTU	mi ta stima bo
PERSIAN	dustat dâram (formal) / duset dâram (informal)
POLISH	kocham cię
PORTUGUESE	amo-te / eu te amo (Brazilian Portuguese)
PUNJABI	mein tenu pyar karda han (male speaker) mein tenu pyar kardi han (female speaker)
QUECHUA de CUZCO	munakuyki
RAPA NUI	hanga rahi au kia koe
ROMANI	kamaù tut
ROMANIAN	te iubesc
RUSSIAN	Я тебя люблю (ya tebya l'ubl'u)
SAMOAN	ou te alofa ia te oe
SANGO	mbi yé mô
SARDINIAN	deo t’amo (logudorese) / deu t’amu (campidanese)
SCOTTISH GAELIC	tha gaol agam ort / tha gaol agam oirbh
SERBIAN	volim te
SESOTHO	ke ya ho rata
SHIMAORE	ni su hu vendza
SHONA	ndinokuda
SINDHI	moon khay tu saan piyar aahay
SINHALA	mama oyata aadareyi (spoken) / mama obata aadareyi (formal)
SIOUX	wastewalake
SLOVAK	ľúbim ťa / milujem ťa
SLOVENIAN	ljubim te / rad te imam (male speaker) / rada te imam (female speaker)
SOBOTA	volim te / se te volime (lit.)
SOMALI	waan ku jecelahay
SONINKÉ	na moula
SPANISH	te amo / te quiero
SUSU	ira fan ma
SWAHILI	nakupenda
SWEDISH	jag älskar dig
TAGALOG	mahal kita
TAHITIAN	ua here vau ia oe
TAJIKI	jigarata bihrum duhtari hola (man to woman) tra lav dorum (woman to man)
TAMIL	naan unnai kaadhalikkarn
TATAR	min sine yaratam
TELUGU	nenu ninnu premisthunnanu
TETUN	hau hadomi o
THAI	ผมรักคุณ (phom rak khun) - man speaking ฉันรักคุณ (chan rak khun) - woman speaking
TIBETAN	na kirinla gaguidou
TURKISH	seni seviyorum
TURKMEN	seni söýärin
UDMURT	mon tone jaratiśko
UKRAINIAN	Я тебе кохаю (ia tebe kohaiu)
URDU	mein tumse mohabbat karta hoon (man to woman) main tumse mohabbat karti hoon (woman to man) mujhe tum se pyar heh
UZBEK	men seni sevaman / men seni yahshi ko'raman (less formal)

VENETIAN	t'amo
VIETNAMESE	anh yêu em (man to woman) em yêu anh (woman to man)
VUTE	ma wou ndoune
WALLISIAN	eau manako ia koe / eau ofa ia koe
WALOON (orthographe à betchfessîs)	dji vs voe voltî
WELSH	rydw i'n dy garu di
WEST INDIAN CREOLE	mwen enmen
WOLOF	nob nala
XHOSA	ndiyakuthanda
YIDDISH	ich hob dir lib
YIPUNU	ni wu rondi
YORUBA	moni ife e
ZULU	ngiyakuthanda

Estònia és amor

2008-09-05T00:05:00.003+02:00

Notícia de l'agència russa RIA Novosti:

Dos llogarrets estonians han proclamat el restabliment de la República Socialista Soviètica d'Estònia i demanaran a Rússia el seu reconeixement, va informar avui el lloc web de l'organització regional "Comunistes de Petersburg".

Els partidaris de la República Socialista Soviètica d'Estònia ja estan recollint signatures sota els respectius documents sobre la independència que lliuraran a les autoritats russes per firmar un acord d'amistat i ajuda mútua.

"La decisió de separar-se de l'Estònia burgesa va ser presa pels camperols Andres Tamm i Aine Saar, els llogarrets dels qual es troben al nord-est del país a prop de la frontera amb Rússia", comunica l'esmentat lloc web.

"No volem viure més a l'Estònia burgesa on a ningú no li importa el destí de qualsevol persona de carrer, on talen els boscos, on imperen la desocupació i la corrupció i on manen l'OTAN i els nord-americans", va dir Tamm.

"El meu avi va ser antifeixista i va combatre en la clandestinitat, i no puc conformar-me que a Estònia es reti homenatge als nazis", va destacar.

Mentre, els veïns dels llogarrets secessionistes ja han format el seu Govern soviètic. El van integrar, entre d'altres, diversos comunistes russos convidats a la "República Socialista Soviètica d'Estònia". També han estat formades les "milícies populars" cridades a defensar el nou "Estat".

PS: http://ie.youtube.com/watch?v=qLcc19mt4eA

Visca Abkhàzia i Ossètia!

2008-08-26T17:34:00.005+02:00

Notícia a l'Avui:

El president rus, Dimitri Medvédev, ha anunciat que Rússia reconeix la independència de les regions separatistes d'Ossètia del Sud i Abkhàzia.

En una aparició per la televisió, el cap del Kremlin ha informat que ha signat els decrets sobre el reconeixement per part de Rússia de la independència de les dues regions georgianes i ha instat a altres Estats a seguir el seu exemple i a fer el mateix.

El líder rus ha explicat que aquesta decisió es basa en els postulats de la Carta de la ONU, la declaració de 1970 sobre els principis del dret internacional sobre les relacions amistoses entre els Estats i altres documents internacionals. "No ha estat una opció fàcil, però és l'única possibilitat de garantir la vida de la gent", ha assenyalat en al·lusió als habitants de les dues regions georgianes que van trencar amb Tiflis a principis de la passada dècada.

Medvédev ha acusat al president de Geòrgia, Mikhaïl Saakaixvili, de genocidi pel seu atac a Ossètia del Sud, que va portar a Rússia a intervenir militarment en el conflicte.

"El 8 d'agost a Tiflis van prendre una decisió. Saakaixvili va escollir el genocidi per complir les seves tasques polítiques", ha dit el president rus, que ha recalcat que el dirigent de Geòrgia "amb les seves pròpies mans va ofegar les esperances de convivència pacífica dels habitants d'Ossètia, d'Abkhàzia i de Geòrgia en un sol Estat".

____________________________________________________________________

EUA i els seus estats vassalls insisteixen en la "integritat territorial de Geòrgia". Això obviant que la història d'Abkhàzia i Ossètia del Sud està plena de genocidis comesos pels invasors georgians.

El cas d'Abkhàzia és més "paral·lel" al nostre que no pas el de Kosovo. Des del floriment del nacionalisme georgià del XIX -representat per Noé Jordania- el georgianisme ha volgut apropiar-se d'aquesta nació, i els milicians han comès matances arreu del territori. Amb la revolució russa, els georgians menxevics, encapçalats per l'esmentat Jordania, van declarar-se independents, proclamant la república de Geòrgia, annexionant-se aquestes respectives nacions i reprimint la cultura i llengua local.

Stalin, un nacionalista georgià, va continuar la seva feina ultrageorgitzadora impulsant decrets a l'estil Franco, prohibint l'ensenyament en abkazi i osseti, i tot plegant afavorint un procés de repoblament de georgians: exactament la mateixa tàctica emprada pel feixisme de Mussolini ("Si vols conquerir un país, omple'l de la teva gent").

Amb la crisi de finals dels 80 a la URSS i la posterior proclamació d'independència de diferents repúbliques, Geòrgia va tornar a reivindicar Ossètia del Sud i Abkhàzia -durant bona part de la URSS eren repúbliques separades de Geòrgia, amb l'estatus lingüístic i cultural protegit-, se les va annexionar a l'antiga, és a dir, seguint el model de ferro i sang.

Xevardnadze, que no era precisament un nacionalista georgià, va continuar la conquesta, ja que es va envoltar d'un equip de govern fortament georgianista. I actualment ens trobem amb un Saakaixvili que fins i tot gosa reprimir manifestacions opositores a la mateixa Geòrgia estricta a base de trets. I aquest representa que és l'occidentalista defensor dels drets humans, en contrast amb el "russificador" Xevardnadze, un antic dirigent del PCUS però traïdor als principis del seu propi partit.

Una història desconeguda: el racisme a Veneçuela.

2008-08-13T16:23:00.003+02:00

Carimba, marcada en mi piel, és un documental que ens mostra les arrels i les pràctiques quotidianes i polítiques del racisme a Veneçuela.

Mentre a altres països ha existit un encés debat i una continua polèmica respecte a l'exclusió racial, a Veneçuela s'ha ocultat històricament el problema i s'ha tractat de negar. María Machado, la protagonista ho explica així: aquí el racisme és com l'aire es sent, però no es veu.

El documental recorre els locals de lleure caraquenys, les telenovel·les, els mitjans de comunicació, la política i la història descobrint un racisme a cops sutil i en altres ocasions brutal. El camí ens condueix fins la familia i ens mostra com l'àvia, la mare i la filla han sofert de diferents maneres la separació entre negres i blancs. L'alegria, l'energia i la consciència els han permés sobreviure amb dignitat i esperança. Tot allà enmarcat en el context de l'anomenada revolució bolivariana i els conflictes i canvis estructurals que està provocant.

Carimba és l'últim treball de Guarataro Films, la productora dels valencians David Segarra i Vicent Chanzà. Produït per Veneçolana de Televisió i Àvila Tv.

Ateisme. Estadístiques.

2008-08-08T00:14:00.002+02:00

Passant una d'entre tantes tardes avorrides, xafogoses i solitàries d'agost, anava veient clips al Iutub d'un grup de black (viking) metal noruec. La cosa no tindria especial importància de no haver-hi cap comentari en referència a les creences dels components del grup i/o del conjunt del poble noruec. Resulta que un d'ells justificava els missatges "satànico-ateus" del grup en base a la postura majoritària de la societat noruega, cada cop menys inclinada a creences religioses de cap tipus.

A partir de llavors el meu frikisme obsessiu em va endur a investigar una mica per la xarxa, i a la viqui n'he trobat un fragment del tema:

"El 1914, James H. Leuba va publicar que el 58% de 1.000 científics nord-americans van expressar «escepticisme o dubte en l'existència del déu judeo-cristià». L'estudi es va repetir el 1996, i va produir un percentatge similar de 61%. En canvi entre els científics de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units aquest percentatge és de 93% (segons la revista Nature, n.º 386, pàg. 435-436).

Segons el Britannica Book of Year, el 1994 al món hi havia 1.154 milions d'ateus i agnòstics. La World Christian Encyclopedia va anunciar que l'any 2000 hi havia 262 milions d'ateus i 1.071 milions d'agnòstics.

Segons l'obra de J. Baubérot (dir.) Religion et laïcité dans l'Europe ('religió i laïcisme a Europa') un quart de la població europea seria «no religiosa». El 5% dels europeus serien ateus convençuts.

L'edició de l'Eurobaròmetre de febrer de 2005 revela que per al conjunt de la Unió Europea (inclosos països en tràmit d'incorporació) és un 18% el que elegeix l'opció «no crec que existeixi cap esperit, Déu o força vital», davant el 52% que creu que existeix un Déu (veure mapa). La majoria dels restants creuen que existeix «alguna classe d'esperit o força vital». En un extrem se situen els francesos, amb un 33% d'ateus, els txecs, amb un 30% o belgues, noruecs, suecs i holandesos amb un 27%. En l'oposat estan Polònia, Irlanda o Romania, a més de Turquia.

Es mostren a més diferències per sexes, classes d'edat, orientació política i nivell cultural, essent les dones i la gent gran, els que es consideren de dretes i els formalment menys instruïts els que en major percentatge declaren creure en Déu".

__________________________________________________________________

Al marge del text, sobta una mica veure que alguns estats amb una renda per càpita més baixa que la d'Espanya tinguin el percentatge de creients més baix. També sobta el fet que alguns estats de l'antic "Bloc de l'Est Comunista" tinguin un índex de no-creença inferior al cas espanyol, com també el fet que hi hagin força més creients a Itàlia que no pas a la catolicíssima Croàcia.

D'Ítaca a Amsterdam

2008-08-02T00:14:00.004+02:00

De la viqui:

Oleguer Presas i Renom, conegut amb el nom d'Oleguer, és un futbolista català, nascut a Sabadell (Vallès Occidental) el 2 de febrer de 1980. Estudià a l'escola Sant Nicolau de Sabadell i és llicenciat en Economia per la UAB.

Procedent de la UDA Gramenet, va entrar al segon equip del FC Barcelona l'any 2001 a l'edat de 21 anys. La temporada següent, l'entrenador Louis Van Gaal el va fer debutar al primer equip, on s'ha consolidat a l'eix de la defensa, ocupant puntualment la posició de lateral dret. La concentració i la sobrietat són les dues grans qualitats d'Oleguer. Molt incisiu en la defensa dels davanters de l'equip contrari, gràcies a la seva alçada destaca també pel seu joc aeri.

Tot i que no acostuma a jugar la pilota des de la defensa, també participa amb els jugadors del mig del camp per treure el joc controlat des del darrera, tot i que no és un dels seus punts forts.

Té simpaties pels moviments de l'Esquerra Independentista, alhora que va ser cridat pel Subcomandante Marcos per jugar un partit benèfic a Chiapas.

El dia 30 de març del 2006, va presentar el seu primer llibre "Camí d'Ítaca" (ed. Mina) juntament amb el poeta sabadellenc -i amic personal seu- Roc Casagran. Al llibre, Oleguer reflexiona sobre el títol de Lliga que va conquerir el FC Barcelona la temporada passada, fent un recorregut cronològic des del moment en què el Barça guanya la Lliga al camp del Llevant fins a la celebració al Camp Nou. Però també hi barreja la seva visió sobre per exemple la lluita antifranquista o la guerra de l'Iraq. A l'inici de cada capítol s'inclou una cita de diversos autors com Groucho Marx, Vázquez Montalbán, Rafael Alberti, Manu Chao, Joan Brossa o Calderón de la Barca.

L'any 2006 rep el premi President Companys pel seu suport a les seleccions esportives catalanes.

___________________________________________________________________

Dels pocs jugadors que valen la pena com a persona, que no es limita només en agafar una bona merda cada 2 dies, portar-se al llit a 200 noies i dir blat avui i demà caca de vaca. Ah, i no s'arronsa davant la premsa.

Molta sort per Amsterdam!

Radical, i?

2008-07-21T16:41:00.005+02:00

Avui us deixo una definició dels conceptes "radicalisme" i "radical", extrets del Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans:

radicalisme [de radical]
	m 1 Qualitat de radical.
	2 Doctrines o principis dels radicals.
	3 HIST/POLÍT Corrent de pensament polític que propugna, d'una manera democràtica, reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l'estat.

radical

3 adj Que canvia del tot, de dalt a baix. Reformes radicals.

6 POLÍT 1 adj Dit dels diversos partits seguidors del radicalisme.
		2 m i f Membre d'un dels diversos partits seguidors del radicalisme

Potser hauríem d'aprendre a apagar la tele i llegir menys diaris?

Avui, una cançó

2008-07-16T00:30:00.000+02:00

Ha llegado el momento
De que hablemos de una vez
Que moderes tu lenguaje
Y que te comportes bien
Que cedas el paso en el ascensor a las señoras
Y pidas excusas si hay
un empujón, yeeeee

Moriré con las botas puestas
Moriré con las botas puestas

Te pide que seas buen chico
Y tengas educación
Que no salgas por las noches
Y ser en todo el mejor

Digas lo que digas
Hagas lo que hagas
No les importa
En esta cadena nunca habrá final...

Moriré con las botas puestas
Moriré con las botas puestas
Moriré con las botas puestas
Moriré con las botas puestas

[El tema és dels mítics "Ángeles Del Infierno", grup de heavy rock procedent del País Basc. La música i, sobretot, la lletra, és contundent. Recomanable per a nostàlgics dels vuitanta]

WHERE'S WALLY?

2008-07-12T09:12:00.001+02:00

Navegant per les autòpsies de la informació, m'he trobat amb una web especialitzada en el clàssic "On és en Wally?". M'ha fet recordar una anècdota de 3r d'ESO, quan al tornar d'una sortida del centre al Maremàgnum s'havia perdut un company del curs. Els profes -juntament amb els companys el posaven a parir, li deien "el empanao", però aviat es va quedat amb aquest famós sobrenom- van haver de trucar la policia, i encara recordo aquell cotxe de la guàrdia urbana amb la megafonia -in Castilian- preguntant per un tal Duran -no és aquell que vol ser ministre, evidentment-:

http://www.noseencuentra.com/wally404.htm

Una font del Caudillo de España por la Grasia de Dios, a Galícia

2008-07-11T14:08:00.004+02:00

L'alcalde de Caldas, el socialista, Juan Manuel Rey, es nega a retirar-la perquè genera provocació i atreu persones a veure-la. Aquesta escultura ha estat creada per l'artista madrileny, Fernando Sánchez Castillo, amb motiu del projecte Saldarte, inclòs en el programa del Festival de Cultura Quente, que es celebra aquest cap de setmana en aquesta localitat.

(font:20 minutos)

No us sembla un FAIL d'aquests?

La premsa és lliure, no hi ha manipulació

2008-07-11T09:10:00.002+02:00

La presentadora de televisió Mercedes Milá va entrevistar Mavi, mare de Carlos Palomino, per al seu reportatge "Diari de... Els extrems s'odien" emès el passat 19 de juny. Després de veure el reportatge Mavi va realitzar uns incisius aclariments a través d'una carta que publiquem per recolzar la seva comanda de difusió.

[Carta de Mavi, 20 de juny de 2007]
On és la meva entrevista?

Bé, després de refredar una miqueta la meva ira, encara que no en la seva totalitat, exposaré alguna cosa sobre el "Diari de ", que es va emetre ahir a la nit, el primer és que em sento totalment enganyada (no manipulada), perquè he de reconèixer, que res referent a la meva entrevista va ser manipulat, simplement TALLAT, VETAT, INEXISTENT, pel que em pregunto jo, ON DIMONIS ESTÀ LA MEVA ENTREVISTA? On ÉS LA DEFENSA I LA DENÚNCIA PÚBLICA QUE JO VAIG GRAVAR? ON ÉS L'ENTREVISTA QUE VAN FER ALS AMICS DE CARLOS? PER QUÈ EN VAN INFILTRAR UN ENTRE ELS ANTIFEIXISTES? PER QUÈ NO EN VAN INFILTRAR CAP ALTRE ENTRE ELS NEONAZIS? COM PODEN TREURE L'ENTREVISTA D'UN IMPRESENTABLE COM AQUEST ADVOCAT, PERTANYENT A 'NACION Y REVOLUCIÓN' I PERMETRE-LI QUE DIGUI AQUESTA QUANTITAT DE BARBARITATS I NO TENIR OUS PER DIR-LI MENTIDER A LA SEVA CARA?

Ara i després d'analitzar una mica, veig la realitat, la MEVA ENTREVISTA NO ERA PROCEDENT QUE SORTÍS, ERA MASSA PERILLOSA JA QUE INCULPAVA EL GOVERN, DELEGACIÓ DE GOVERN, TRIBUNAL SUPREM... en aquesta entrevista clara i obertament criminalitzava als nazis, i als seus defensors que els donen cobertura perquè continuïn realitzant les seves matances, en aquesta entrevista clarament vaig dir que eren ELS SICARIS DELS QUALS ESTAN EN EL PODER, i per això no els interessa il·legalitzar-los ni criminalitzar-los, perquè són els que fan la feina bruta dels senyors que surten amb els seus talls a navalla de cabellpèl, i els seus bonics vestits...

Per què no surt la meva denúncia pública, que dirigeixo directament al Ministre de l'Interior Sr. Rubalcaba, quan el primer mes tot van ser bones paraules però total incompliment d'elles? Per què no surt que directament havia comanda al ministeri de l'interior que el cas de Carlos fos jutjat per un acte terrorista, ja que el contempla el codi 577 del penal, i el deneguen dient que no troben indici de tals fets, rentant-se les mans i ell remetent-se't al Suprem, per retardar el judici el més possible quan el penal el té reconegut?. Per què no surt l'acusació que vaig fer a Manos Limpias, per demanar la il·legalització de la Coordinadora [Antifeixista], quan el seu president és el que hauria d'estar fora de joc, per tenir les mans completament tacada de sang? Per què no surt la defensa que vaig fer dels antifeixistes pels seus treballs i els seus reconeixements dins de la legalitat en considerar personalment que tenien tot el dret que en s'hi hagués legalitzats, ja que els seus únics crims eren lluitar contra les injustícies que s'estaven duent a terme, entre la immigració, els treballadors, l'explotació i els drets humans? Per què sempre buscaven la igualtat entre ambdós grups quan la realitat eren les diferències ben marcades que existien entre ambdós, i la més principal i que jo demanava, que tinguessin el coratge de callar-me la boca presentant-me un llistat dels morts assassinats per l'antifeixisme i els realitzats pels nazis? Per què no surt que demano que siguin catalogats com a terroristes com són les víctimes de l'AVT?, què ocorria, que els policies, guàrdies civils, regidors i militars, les seves vides eren més importants que la del meu fill i la dels altres caiguts en el moviment antifeixista?

Per a meu eren igual d'importants, eren víctimes caigudes a les mans d'uns terroristes que no respecten la vida, tant se me'n refot quina ideologia política defensi, TERRORISME ÉS AQUELL QUE NO RESPECTA LA VIDA DE CAP PERSONA SIMPLEMENT PER IDEOLOGIA POLÍTICA, SIGUI DE DRETES O ESQUERRES... I per què les víctimes de l'antifeixisme no eren reconegudes, ni ajudades com ho són les víctimes de l'AVT? I jo em pregunto, per què l'AVT fins i tot no s'ha dignat a condemnar la mort del meu fill i la de molts antifeixistes anteriors?, són de més categoria els seus?

Senyors, obrim els ulls i vegem la realitat del que ens volen vendre, ens volen tenir com fa 50 o 60 anys, volen tornar a tenir el poder, que a aquestes dates no han acabat d'assimilar que el FEIXISME i EL NAZISME ja són històries passades, mortes i enterrades, encara que la crua realitat és que entre bastidors continuen actuant amb total impunitat. Per què al bressol del feixisme estan prohibides tots tipus de manifestacions neonazis i aquí que som tan "tolerants" les continuem autoritzant? i denegant totes aquelles dels moviments antifeixistes que lluiten per la veritat? Per què no surt la meva condemna personal a la Senyora Soledad Maestro, que acuso entre les càmeres que gràcies a la seva permissivitat i autorització a aquella concentració del 11.11.07 a DN, el meu fill està mort?

Tota responsabilitat de la mort de Carlos la faig recaure sobre ella, si aquesta persona no hagués consentit aquella manifestació racista, avui el meu fill seguiria viu, ja que aquell element que el va assassinar no hagués demanat permís a la seva caserna per anar a una concentració patriota i mai no s'hagués creuat amb el meu fill...

Per que interès que jo no arribo a comprendre, continuen insistint en allò d'una baralla entre bandes, o en la baralla?, de què tenen por? Per què estan retardant tant el seu judici si és tot claríssim i el vídeo parla per si només?

Bo aquí teniu una petita síntesi del que va consistir l'entrevista amb la Milá, i que ha estat totalment vetada... després de tanta insistència per la seva part que la hi donés, què ocorre, que es van trobar amb un mur que no anaven a poder manipular ni portar per on ells desitjaven? Ho sento, i així seguiré... Ara si s'esdevé que hagi de fer algun altre aclariment serà en DIRECTE, no hi haurà enregistraments de cap tipus... El seu programa m'ha defraudat molt. Ha mostrat ambdós costats, sí, d'acord, però no ha mostrat la realitat d'ambdós. En l'antifeixisme, violència, més violència i més, però per què no diuen per què? Perquè no se'ls permet expressar-se lliurement, la primera resposta que reben sempre és una càrrega policial, ordenada pels alts comandaments i a la que ells s'han de defensar per no acabar, segurament, brutalment colpejats, com va ocórrer en l'última de Sol [1 de juny], per no acabar amb els ulls trets per una pilota, com va ocórrer al xaval de Tirso [29 de febrer], etc...

El senyor policia que va sortir parlant pertanyent el sindicat dels mateixos, li dic, ja va abandonar vostè la seva ideologia neonazi? Jo fins i tot el recordo per l'assassinat d'una nena de 17 en l'Institut Tirso de Molina, ho va oblidar? Revisi la seva història senyor defensor d'Assassins.

La veritat és sempre molt poderosa, perillosa sí, però poderosa, i davant de la veritat no hi ha rebatiments... i jo parlo amb la veritat, la meva veritat, i és la que continuaré cridant fins que em quedi sense veu... Es perd un combat, però la batalla encara és en el camp... i jo segueixo dempeus, per tant continu i continuaré el camí que al meu fill li van tallar d'una forma o una altra...

Ara traieu les vostres conclusions, i el sentiment de defraudació que en aquests moments puc tenir, acompanyat de molt més dolor i molta més ràbia, cosa que em donaran la força suficient per seguir endavant... Ara més que mai Mavi no va començar a parlar i només existeix una forma de fer-la callar... si són tan valents, aquí hi ha.

CARLOS, PER TU I PEL QUE VAN ASSASSINAR, PER SER ÍNTEGRE I JUST, SEGUIRÉ AQUI... T'ESTIMO...

[Extret i traduït de http://www.kaosenlared.net]

ESTRENO

2008-07-10T20:53:00.000+02:00

[Estreno entrada, amb un article que vaig penjar al meu flog fa un parell de setmanes, arran de la final de l'Eurocopa]

Potser alguns/es ho sabeu...

Estic indignat. Escandalitzat. Palplantat.

Fa unes horetes, allà sobre les 7 de la tarda, estava gaudint de l'ombra i del gelat -estava mort de sed- amb la meva parella. Clàxons, coets...eren alguns conductors hooligans que recordaven que avui jugava la "Selección" la final de no sé quin torneig.

El que em va indignar no era el fet de que ho celebressin a la nostra terra, a la terra que els acull i els dóna alguna feina -ni que sigui de tunejador-. De fet, si jugués la final la Xina o el Pakistan segurament passaria 3/4 del mateix.

El que m'indignà era veure una nena que no deuria passar dels 8 anys, amb dues banderetes espanyoles, amb la samarreta d'Espanya, i cridant "arriba españa!" (no "viva", "arriba", el famós crit que els falangistes i franquistes el popularitzaren). Com pot ser que, en comptes de jugar a fet i amagar, a la PS2, a la Nintendo DS o a les Barbies es dediqui a fer càntics patriòtics? Penso que és responsabilitat paterna (de materna ho dubto, sincerament...ja sabem que en el tema del futbol+política els homes tenim tendència a fer servir el cap, però d'una altra manera). La mateixa que la tenen els pares palestins, quan animen els seus fills a portar ensenyes de Hamas i fins i tot bombes; els pares israelians, quan ensenyen els seus fills com s'ha de fer servir un fusell per matar palestins; o els pares nordamericans, que renten el cervell de la canalla amb consignes tipus "For More Years" i "Només m'ho treureu quan sigui mort" (Charlton Heston, actor i difunt president de la NRA, associació parafeixista de propietaris d'armes).

Els nens són nens. En comptes de malgastar el temps en consignes patriòtiques que poden ofendre a molta gent, descendents de republicans ESPANYOLS que han mort simplement PER DEFENSAR UNA ALTRA ESPANYA (sí, existien republicans que creien en ESPANYA!) i no onejar la "rojigualda", el que haurien d'estar fent és jugar al pica-paret. El fet identitari és com l'alcohol, el matrimoni o la declaració de la renda: és cosa dels grans.

Afortunadament, de moment això són paraules, perquè les paraules se les enduu el vent. El problema és quan creixin i passin a l'acció directa. Com aquell nen de la foto. Aleshores tenim el marró muntat.

Què estem fent? O, millor dit, què han fet els pares d'aquella nena innocent?

PRESENTACIÓ

2008-07-10T20:52:00.001+02:00

Acabo d'arribar el món dels bloggers desitjo que us agradi la meva nova experiència.