Morts que han caigut en l'oblit durant el Franquisme i la Transició.

La tràgica pesca de Franco en la Concha

La propaganda franquista va enaltir l'Azor, l'iot de Franco, com escenari de grans captures pesqueres del dictador. La història oficial no recull que també va segar la vida de cinc donostiarres en la Concha. Els fills d'un d'ells han ajudat a GARA a reconstruir un dels drames oblidats del franquisme.

El passat 13 de setembre, quan es complien 72 anys des que les tropes franquistes es van endinsar pels carrers de Donostia després de deixar un raig de sang per les cunetes de Nafarroa, els jardins d'Alderdi Eder van acollir el primer gran acte públic en homenatge a les víctimes del franquisme en la capital guipuscoana. Entre una extensa i inacabada llista d'afusellats, per boca de l'historiador Iñaki Egaña saltaven cinc noms que, igual que els volta de 380 afusellats identificats fins a la data, romanien ocults a la memòria històrica de la ciutat i d'Euskal Herria.


José de Miguel, guàrdia municipal de 39 anys; Benito Amiano, de 38 anys; María Andrea Dolores, de 26; Manuela Rozado, de 20; i el nen José Ramón Rubial, de 9 anys. Cinc noms i cinc vides que l'infortuni va voler que s'acabessin en la Badia de la Conquilla. Pocs seran, segurament gairebé ningú, els quals en la capital en la qual estiuejava el dictador Franco -emulant la tradició instaurada pels Borbó des de finals del segle XIX- recordin el que va succeir aquell 19 d'agost de 1957. I menys encara els quals coneguin què va ocórrer realment en aquell infaust vespre.


Mentre centenars de donostiarres rebels romanien empresonats en la presó d'Ondarreta, com era costum cada vegada que el general feixista visitava la ciutat, Franco copava titulars en els mitjans sota el seu control. Pocs dies abans del succés, el 7 d'agost, els diaris del "Movimiento" mostraven a un orgullós Franco al costat d'una tonyina que, segons especulaven, pesava més de mil quilos. En la instantània, «el caudillo» mostra a l'exemplar penjat d'un masteler del seu iot Azor, enmig de la badia donostiarra.


«Els peixos s'havien donat un festí...»

No havien transcorregut ni dues setmanes quan, el 19 d'agost, l'Azor va ser protagonista d'altra cacera molt diferent, cobrant-se vides humanes. Un dels motors que encara realitzen el trajecte entre el port donostiarra i la illa Santa Clara va ser envestida i enfonsada en qüestió de minuts per la nau del dictador. Cinc persones van morir ofegades i, gairebé al mateix temps, anaven a quedar sepultats els seus noms, la seva memòria i la veritat de l'ocorregut.

No hi ha més que veure els rotatius de l'època per a comprendre que tots van adonar del «accident» amb un mateix text, amb anàleg títol i un espai reduït en pàgines interiors, malgrat la gravetat objectiva del cas. «Accident marítim en la badia de la Concha», informaven «La Voz de España» i «El Diario Vasco». Ambdós insistien que Franco no es trobava a bord de l'iot en el moment de l'envestida i incidien que «immediatament, el comandant i tota la tripulació de l'iot, amb gran decisió, es van llançar a l'aigua i en menys de deu minuts van aconseguir posar fora de perill als nombrosos passatgers de la llanxa». Tot un acte «heroic» que, gràcies a l'eficàcia de la maquinària del règim, va quedar inscrit en totes les cròniques tal com volien els franquistes.

La premsa afegia que fins i tot els ministres espanyols de la Marina i de l'Exèrcit van acudir al fulminant sepeli que es va oficiar en el Buen Pastor. Lògicament, a qualsevol li «chirría» la versió oficial. Más encara després de conèixer el relat que un nét de Benito Amiano va transmetre a l'historiador donostiarra Iñaki Egaña. A fi d'aclarir i afegir noves dades al desconegut succés, li va revelar una versió extremadament més dura, però acord als procediments totalitaris de la dictadura.

El testimoniatge assenyala que, després del succés, per por «a la revolada que es podia muntar» en la ciutat, els cossos sense vida dels ofegats «van romandre en el mar tres o quatre dies. Els meus oncles van anar a reconèixer el cos del meu avi, i et pots imaginar com estava: els peixos, crancs..., després de tants dies en el mar, s'havien donat un festí amb la seva cara i extremitats; ella encara s'entristeix cada vegada que ho recorda».

Arran d'aquesta dada, GARA va poder contactar amb els familiars d'Amiano a Logronyo, lloc en el qual residien, encara que Benito Amiano era donostiarra. Julia Amiano Munilla i els seus germans Blanca i Benito, que aquell fatídic dia tenien respectivament 14, 10 i 2 anys, han rebut a aquest diari en la seva casa i han ofert el seu testimoniatge. El pas de tants anys no ha difuminat els detalls de l'ocorregut ni el seu interès que es conegui la veritat.

Per a Julia, tot va començar amb la cridada d'urgència d'un veí durant la nit del 19 al 20 d'agost. La informació era escassa; només tenien constància que el seu pare havia mort en un accident. «Pensem que, com era xapista, l'accident hauria ocorregut en el taller, treballant amb algun cotxe», apunta. Amb només catorze anys, va partir ràpidament acompanyant a la seva mare. Recorda que cap a les 6.00 del dilluns 20 el tren ja els havia dut fins a Donostia. Van acudir directament al domicili familiar, i allí va ser on la seva àvia els va informar de com s'havia produït tot.

«Franco anava en l'iot»

«Ens van dir que havia estat Franco, que venia de pescar de Getaria i que no van veure la barca [l'Azor la va partir en dos]. En la barca anirien més de 30 persones, sobretot famílies amb nens petits que tornaven de passar el dia en la illa, en l'últim vaixell», prossegueix Julia Amiano, amb una barreja de resignació i emprenyament. Segons els van dir, «Franco anava al l'iot; el primer que van fer va ser dur-li a Aiete i després tornar a per els accidentats».

«En aquest moment van dir que podia ser un sabotatge, algo que no era molt lògic veient que la barca estava repleta de nens i famílies. Sense parar-se a pensar en la gent ni recollir als ferits, van dur Franco a Aiete para posar-lo fora de perill, i després van tornar. Però ja havien mort ofegats cinc persones, entre ells el meu pare. Potser, si almenys els haguessin rescatat immediatament, no haurien mort tantes persones», lamenta.

L'accident no es va poder ocultar, lògicament, pel lloc en el qual es va produir i la quantitat de testimonis que van sobreviure, però un mutisme derivat de la por a possibles represàlies es va apoderar de la ciutat.

Els següents dies van ser encara pitjors per a la família Amiano-Munilla. Des del diumenge 20 d'agost, tant Julia com la seva mare s'acostaven totes les nits al port a la recerca de notícies sobre el seu pare. Allí seguia la motora, partida en dues. Res més. Però en l'accés a la Badia de la Concha, al costat de la illa, des del dia de l'accident van aparèixer molta boies que fitaven una zona, amb accés vetat, en el qual es podien veure a «homes-granota», és a dir, bussos.

Als dos dies de l'accident, el dimarts, es van oficiar els funerals pels cinc ofegats. «Van posar cinc caixes fúnebres però, clar, allí només es podia fer el funeral de tres, perquè el cos del meu pare i el del guàrdia municipal, que era el guarda de la illa, encara no havien aparegut», explica Julia. Subratlla que Franco no va acudir a l'acte, encara que sí tot un elenc d'autoritats que els van donar el condol. Res més.

Mentre, com en dies anteriors, una nit sí i a la següent també, al port no arribava cap notícia però, gràcies a alguns pescadors coneguts, els Amiano van ser informats que els cossos sense vida del seu pare i del guàrdia municipal estaven amarrats en el fons del mar, en el lloc fitat per les boies i els bussos.

«Mai se m'oblidarà allò»

«El dissabte a la nit ja no vam veure les boies, i de seguida vam pensar que ja els haurien tret. I així va ser. Van cridar a casa de la meva àvia perquè anessin a reconèixer el cadàver. Van ser els meus oncles, els seus germans, i van tornar malalts de la impressió que els havia causat, perquè només van poder identificar-ho per les restes de la roba. Els peixos, durant tants dies, s'havien menjat tot: la cara, les extremitats...».

Tampoc els van informar del soterrament dels dos cossos sense vida. Però a primera hora del matí, preveient el que després va ocórrer, es van presentar en el cementiri de Polloe. «Preguntàrem a l'enterrador -el seu al germà Benito apunta que, casualitat, també eren família per part paterna- i ell ens va dir que ja havien estat ficats en la fossa. En una fossa sense nom ni res. Ens la va ensenyar. Estava oberta. Mira, tenia 14 anys, però mai se m'oblidarà allò. No es podia parar de la mala olor que havia, per la descomposició dels cossos per tants dies que van passar submergits en la mar».

Els familiars de José de Miguel Martínez, originari de Los Arcos, es van fer càrrec del cadàver i ho van traslladar a la localitat navarresa. La família Amiano-Munilla, no obstant això, no va poder pagar les despeses i van col·locar una làpida amb una petita llegenda. A posteriori van rebre 5.000 pessetes de l'època en concepte de «donatiu del Caudillo». Una minúcia tenint en compte que la vídua d'Amiano tenia tres boques que alimentar. I fins a avui. El silenci es va imposar en aquell període que Jaime Mayor Oreja ha definit com «d'extraordinària placidesa».

L'arxiu judicial dóna l'oportunitat de conèixer, per exemple, que Manuela Rozado era, com el dictador, gallega, de Pontevedra. Però res més. Els encarregats de l'arxiu municipal de Donostia només oferixen l'accés a les actes dels plens del mes de setembre, en els quals no consta ni una sola dada. Si figura, no obstant això, la pujada del salari als guàrdies municipals que va acordar l'equip de govern i la concessió de la Medalla de Plata de la ciutat a Ur-kirolak. A pesar que un dels morts era també guàrdia municipal i malgrat que ha transcorregut més de mig segle perquè aquesta informació, per llei, sigui d'interès històric, els encarregats de l'arxiu van refusar facilitar a GARA la informació requerida.

Encara que costi molt que la veritat emergeixi, ni aquelles 5.000 pessetes ni els vetos més taxatius han pogut eliminar aquests noms de la memòria. Altres cinc víctimes del franquisme que esperen reconeixement oficial.

[font original: http://www.gara.net/paperezkoa/20081013/100968/es/La-tragica-pesca-Franco-Concha]