We're a Nation.

65.000?

Manifest a favor de la pirateria

Donada la merda que ens escup diàriament la tele, ràdio, premsa i altres mitjans de comunicació, un grup de dissidents hem elaborat aquest manifest a favor (sí, a favor) de la pirateria. Si et mola, passa'l. Si prefereixes creure't les mentides de la indústria, fes amb ell el que et surti de l'arc del triomf.

De: El treballador mig, aixafat per la hipoteca, la precarietat laboral, els horaris DE MERDA i altres abusos socials, com la canya de cervesa a 2 putos Euros.

A: Aquest músic mediàtic que es dol darrere d'unes ulleres de sol a la Moncloa, folrat de pasta fins als pendents. Té collons anar de rebel per la vida i acabar a les escales del centre de l'Estat (per si no capteu les subtileses, l'exemple es refereix a Alejandro Sanz, encara que és extensible a tots els impresentables que l'acompanyaven).

Mira, xaval, en la gira que muntaràs aquest estiu guanyaràs més pasta -fent una cosa que t'agrada i que en teoria t'omple- del que guanyaré jo en tota la meva puta vida de pencaire, carregant, a més, amb una activitat que no m'aporta res personalment i amb la qual, si no fos pel sou addicional de la meva parella, ni tan sols em donaria per pagar el pis. 'La música està molt malament'-gemegues. Tu, xaval, no saps el que és estar malament. Què saps tu d'hipoteques, de rebotar d'un contracte a un altre, de currar a torns o de 7 a 7? Què saps tu d'arribar a final de mes, o del que em costa a mi plantejar tenir fills amb el que demanen en una bressola? Perquè et recordo que aquí, en el món real, Curro dos per pagar-nos 70 metres quadrats.

'La gent que compra en el top manta no estima la música'-escup un altre. Amb quina validesa moral exigiu vosaltres, que viviu a tot drap de camí entre Madrid i Miami, sense saber ni els diners que teniu, al treballador que us pagui els vicis i faci multimilionària a la multinacional de torn. Com es pot tenir la cara de plantar en pla víctima sobre una vida de luxe?

La indústria ha abusat-i abusa amb els preus i les qualitats.

Només ara que es veu amb la cua al cul ofereix el que no poden donar els pirates: DVD's amb vídeos, extres i altres. Tot, curiosament, al mateix preu que abans .. No plorar que no es podien baixar els preus? Com val ara un àlbum que porta 12 cançons en el CD i 16 en un DVD (verídic) el mateix que abans el mateix àlbum amb el CD a pèl? Com pot valer un mateix àlbum a Espanya 18 euros i a Alemanya 20 (contrastat) quan els alemanys guanyen més del doble que un espanyol?

Ara que les màfies i Internet us rebenten, ara, que ja no teniu la paella pel mànec, passeu de la posició dominant i abusiva a l'apel·lació més rastrera de sentiments. Doncs jo, i molts com jo responem: ARA, QUE US FOLLI UN PEIX POLLA.

NINGÚ pot demanar-me que li pagui la col.lecció de cotxes de luxe, el iot i les quatre casalots a Miami o Marbella.

NINGÚ pot demanar moral des de la immoralitat.

Exemple: Bustamante s'acaba de comprar una casa de 500 quilos de les antigues pessetes en només QUATRE ANYS DE CARRERA MUSICAL, clar exemple del mal que està el panorama musical.

Signatura: Qualsevol anònim fins als ous de bestieses.

PD: Copieu-lo, enganxeu i passa'l.

PD 2: Si algú sap el correu de Ramoncín que faci el favor de passar-ho

Ridiculesa? Un precedent: consulta popular sobre les Torres d'Endesa a Sant Adrià.

Per aclaparadora majoria. El resultat de la consulta popular, duta a terme durant tota la passada setmana entre els sant adrianencs, ha estat el de conservar les tres torres de la Fecsa a Sant Adrià. La central deixarà de funcionar l'any 2010.

Van votar 2.597 persones: 2.135 a favor (el 82% dels votants), 406 en contra, amb 18 papeperetes en blanc i 38 nules. La participació va ser del 9,1% del cens electoral. L'alcalde de Sant Adrià, Jesús María Canga, ja ha fet públic el seu compromís per la recerca de finançament amb l'objectiu de mantenir la instal·lació finalment indultada.

(Font: http://badalona.blogia.com/2008/112401-es-conservaran-las-tres-xemeneies-de-la-fecsa-a-sant-adria.php)

I aquest era un tema que realment interessava a molts veïns. I després sortirà l'il·luminat que diu que les identitats nacionals no interessen a ningú...

Richard Stallman, contra la Wikipedia espanyola.

La Wikimania reuneix aquests dies a Buenos Aires mig miler d'autors de la Wikipedia de tot el món que parlen de com millorar i gestionar l'enciclopèdia oberta en línia. Però enguany el congrés anual ha començat amb una sorpresa. A la conferència inaugural el conegut ideòleg del programari lliure Richard Stallman va fer una encesa crítica contra la versió en espanyol de la Wikipedia per la restricció d'enllaços al portal Rebelion.org.

Stallman, pare del sistema operatiu GNU/Linux va dir dimarts que la censura d'enllaços al portal d'esquerres Rebelion.org era un problema real i que la Wikipedia en espanyol semblava 'un sistema tancat que no ofereix cap via per solucionar el problema'. Stallman també va llegir algunes frases d'un article sobre la crisi d'Hondures que va titllar d'injustes respecte al president Manuel Zelaya.

Les acusacions de Stallman van fer que alguns membres de la Wikipedia en espanyol responguessin i diguessin que Rebelion.org és tan sols un agregador de notícies sense contingut original. Stallman va respondre que això era repetir una mentida, que Rebelion.org també publicava articles originals i va aclarir que no volia castigar la Wikipedia, sinó que tenia un objectiu constructiu.

El debat sobre Rebelion.org a la Wikipedia en espanyol no és pas nou. Els administradors de l'enciclopèdia en línia, una mena de super-usuaris que fan de jutges en casos de conflicte, han inclòs el portal a la llista negra de webs que es dediquen a fer 'spam', o sigui que no es pot enllaçar com a font a cap article. Aquesta decisió ha causat llargues discussions entre els autors de la Wikipedia en espanyol on fins i tot s'ha arriba a acusar els administradors d'expulsar temporalment els autors que s'han mostrat contraris a la restricció de Rebelion.org. Ara, arran del discurs de Stallman, s'ha tornat a obrir el debat a la Wikipedia.

Rebelion.org consta a la llista negra com a 'font no neutral ni verificable' però Carlos Martínez, un dels responsables del portal, quan es va assabentar del veto va dir 'clar que no som ni volem ser neutrals. Que potser la Cope o El Mundo ho són?'. Des de Rebelion.org diuen que la Wikipedia en espanyol la controla un grup que els ha vetat per raons ideològiques. Entre els arguments per a prohibir Rebelion.org hi ha wikipedistes que diuen que és tan sols un repetidor de notícies que no publica articles propis i sovint no cita les fonts, mentre que d'altres expliquen que sempre cita la font, que també publica articles originals i que, a més, tradueix a l'espanyol textos d'intel·lectuals destacats.

(vilaweb.cat)

-------------------------------------------------------

Qui sembra l'odi...

CHORREA, (ELIGO) CHORREA!!!!!

MUAHAHA!

(Avui no hi ha text. El context històric ho mereix).

Llibre "Abolim la banca"

En paraules del seu autor Enric Duran: «Escric en aquestes pàgines per fer públic que he expropiat 492.000 euros a 39 entitats bancàries a través de 68 operacions de crèdits. Incloent els interessos de demora, la xifra actual del deute és de més de 500.000 euros, que no pagaré.»

Dia 17 de setembre de 2008. Un diari peculiar inundava la ciutat de Barcelona: Crisi. Enric Duran, un jove antisistema revelava en aquesta publicació com havia expropiat 492.000 a diverses entitats bancàries del país per reivindicar una nova forma de desobediència civil, a l'alçada dels temps que corren. «Quan el finançament al consum i l'especulació són dominants a la nostra societat, què millor que «robar» als que ens roben i repartir els diners entre els grups que ho denuncien i construeixen alternatives?» Una història de rebel·lia i enfrontament al sistema econòmic actual. Heroi o delinqüent?

(http://www.productesdelaterra.cat)

UN REI COP PER COP

Un rei, cop per cop, és el primer intent d'aproximació crítica a la figura de Joan Carles de Borbó i Borbó. actual rei d'Espanya i el tabú informatiu més gran del regne. Amb immunitat penal davant de qualsevol acte delictiu que pogués cometre, i protegit pels mitjans de comunicació convencionals com si fos una espècie en perill d'extinció. S'han publicat molt poques coses amb un mínim d'objectivitat sobre la seva persona i sobre les seves actuacions polítiques. En aquesta biografia no autoritzada se'l presenta com un personatge atret pel poder des de molt jove, que ha basat la seva trajectòria vital a salvar els esculls que se li han anat presentant, amb l'únic objectiu de ser rei. Les grans fites en la seva carrera de monarca, cop per cop, han estat: la mort del seu germà, la traició al seu pare, el cop d'Estat del 23-F, la construcció d'una important fortuna personal, diverses batalles campals per evitar que els seus escàndols sexuals veiessin la llum, tantes altres per impedir que els problemes dels seus "íntims" fossin tractats amb independència en els tribunals... Tot això configura un currículum prou agitat que no té res a veure amb aquell personatge mitificat al qual s'atribueix, com un gran mèrit. el fet d'haver liderat el "pacífic procés de transició democràtica".

La banalització del nazisme.

Avui he trobat una carta de la Rosa Toran ( de l'Associació per a la memòria històrica de les víctimes de l'Holocaust "Amical Mauthausen") publicada als diaris "Avui" i "El Punt" que considero força interessants, sobretot pels que es volen apropiar indegudament de certs termes:


"Una vegada més hem de denunciar l’ús indiscriminat

i ahistòric del terme nazisme per persones que,
per a més escàndol, ocupen llocs de representació
pública. A hores d’ara, només des de la ignorància i la
mala intenció pot afirmar-se que “en regions d’Espanya
es donen comportaments similars als de l’època
nazi”, tal com ha fet la senyora Rosa Díez, diputada
del Congrés per Unió Progrés i Democràcia. I no
menys inquietants resulten els fets de la junta d’accionistes
del Real Betis Balompié, que va haver de suportar
la bel·licositat del seu president, el senyor Lopera,
que convocà uns brètols ultra, un des quals
lluïa, a més, la vergonyant vestimenta de les Waffen
SS. A aquests casos podrien sumar-s’hi altres exemples
d’iniquitats verbals i agressions físiques, en els
quals l’estupor deixa pas a la indignació i a la denúncia
per les víctimes del nazisme. Elles, els seus hereus,
els seus amics, no comprenen que, per a més escarni,
sota l’empara de la llibertat d’expressió i per
raó de confusos interessos, s’exerceixi la violència
verbal i física, es manipuli la història i es banalitzi el
seu patiment".

Immigració i identitat

Acabo de trobar aquest article d'un Conseller de Catalunya Acció, fill d'immigrants andalusos. Tot i que no acabo de combregar del tot amb la idea de "ni dretes ni esquerres" (desitjo que siguin intel·ligents i no formin cap coalició amb els ultres d'UNC), trobo que aquest escrit m'identifica a mi mateix. De moment, un excel·lent, senyor Juan. Ja n'hi ha prou de separar la societat en ghettos!:

"La independència és impossible, hi ha massa immigració". Aquí la tenim. La mare de totes les mentides. Quantes vegades l'hem sentida, sobretot (quina casualitat) de qui ens vol fer creure que vivim en un país fragmentat? D'una banda hi ha qui fastigosament discrimina entre immigrants (xarnegos, moros o sudaques, en diuen) i catalans de soca-rel, ignorant moltes onades immigratòries anteriors. Però d'altres s'entesten a mantenir econòmicament, no només filosòficament, un fictici col·lectiu andalús (com si tots pensessin igual o anessin en ramat) en forma de FECAC i altres màfies. Fins i tot hi ha qui vol fer creure que existeix un conflicte lingüístic, tan virtual com el del català-valencià, quan l'únic problema real és que l'espanyol és encara, malauradament, idioma oficial i imposició per a tots els catalans. Sí, és la meva llengua materna, però és tan estrangera com l'anglès als Països Baixos, el turc a Alemanya o el propi espanyol a Portugal. No és pas casualitat que aquests manipuladors siguin justament els més immobilistes de tots. Quin canvi els fa tanta por? Que en lloc de col·lectiu andalús esdevinguin catalans? Que siguem un poble normal com els altres d'Europa? Que, sense distinció per procedència o origen familiar, tothom vulgui lliure la terra d'acollida?

Doncs bé, us escriu un català, fill i nét de gent vinguda d'Andalusia, d'aquest Baix Llobregat poblat massivament per gent immigrada (ara o fa 30 anys, el concepte és el mateix) i els seus descendents. Aquesta mentida sobre la immigració és a punt d'acabar-se d'una vegada per sempre. Per a començar, col·lectius com ara Catalònia Acord o, a l'àmbit lingüístic, Veu Pròpia, estan causant tot un curtcircuit mental en més d'un cervell del país, per la seva claredat i contundència. Les seves paraules les podem resumir així: “els nouvinguts que s'integren i els seus descendents som senzillament catalans”. I punt. Formem part d'una única nació: la catalana. No necessitem cap tutela de màfies espanyolitzadores ni dels seus mecenes que viuen instal·lats des de fa dècades als nostres governs.

El meu camí particular, sense ànim de generalitzar, el crec prou significatiu. A primària vaig tenir la sort que la professora d'Història va impactar el cervell infantil d'uns nens de 12 anys amb la frase: "Evidentment que Catalunya és un país!". Ens parlava a tots en català (érem catalans). Més tard, però, al batxillerat vaig sorprendre'm que l'assignatura d'Història només en parlava de l'espanyola (em temo que encara és així; per a anar bé cal canviar-ho, i ràpid). De mica en mica, aquella llavor plantada per aquella professora va anar germinant. Conèixer la història catalana és necessari, però no suficient. Per sort, un (només un!) dels meus companys de classe catalanoparlants de tota la vida em va parlar en la llengua dels catalans, potser perquè només ell em considerava un català de debò. Va ser només així que vaig poder practicar-la prou com per a esdevenir-ne un parlant correcte. I en arribar a la universitat, finalment, vaig poder fer-hi vida social totalment en català, tal com havia de ser, sense importar la meva llengua materna o l'entorn infantil. Finalment, després de tot aquest procés de maduració i d'haver obert bé els ulls a tot el que passa al meu voltant, evidentment sóc català, em sento català, pateixo com qualsevol català, però també tinc una enorme il·lusió en el futur com qualsevol català que sap que vivim encara en una colònia i que, no només desitja que el seu país sigui lliure, sobirà, independent, madur, pròsper, sinó que a més passa a l'acció per a aconseguir-ho.

Així, en molts casos com el meu mateix, aquests nous catalans d'espanyol només en tenim el nom i cognoms, la llengua materna i (de moment) el passaport. Per cert, hi ha un símptoma evident de la malaltia que té el país quant a la immigració: cada dia, en saber el meu nom, molts catalans catalanoparlants de tota la vida se m'adrecen en espanyol. Jo, amb el meu nom espanyol intacte, els responc en català per a crear-los voluntàriament un altre curtcircuit mental. Serà a cop de curtcircuits mentals, doncs, que avançarem. Jo no crec que me'l tradueixi mai, el nom; de fet tampoc se li demana a un fill d'alemanys, senegalesos o russos, amb nom forani. Per tant, sempre seré un català amb nom estranger, concretament espanyol. I què té a veure això amb el futur que jo vulgui per al meu país? La resposta és fàcil: no res. Per a voler la independència no cal ni canviar-se el nom, ni tenir besavis de la Cerdanya, ni votar ERC, ni deixar de tenir amics a Espanya o França, ni parlar en català a la pròpia família vinguda fa 30 anys des d'Andalusia, la Xina o l'Equador. Per a voler la independència només cal estimar-se el país i voler-lo totalment lliure. Res més.

La catalanitat no és més que una manera de pensar, d'entendre i d'actuar en el món que ens envolta. És purament mental i, al contrari d'allò que ens volen fer creure uns i altres, no és pas genètica. Aquesta manera de pensar i viure, que configura la vida d'aquesta col·lectivitat (anomenada en general poble català), amb el temps esdevé dominant en cadascun dels individus que hi neixen, creixen o passen part significativa de la seva vida. L'experiència diària, la manera com interactua la gent, l'estructura socio-econòmica i l'ambient físic en què ens movem, acaben determinant la formació d'aquesta manera de pensar i actuar (és a dir, de ser) que ens fa, per a bé i per a mal, diferents de la resta de pobles del món. En aquest sentit, de fet hi ha més catalans que no pas els que ara ho tenen clar de forma explícita. Perquè és català, senzillament, tot aquell qui pensa i actua (és a dir, qui és) a la manera catalana.

Ara mateix tot aquest procés d'integració el deuen estar fent com jo, de forma espontània o natural, centenars de nous catalans. En canvi, amb un entorn normalitzat (és a dir, amb Estat propi com tenen d'altres pobles) el farien pràcticament tots els descendents d'immigrants, o com a mínim milers, o centenars de milers… Què està fallant, doncs? Què estem fent malament? Doncs aquesta resposta també és fàcil: gairebé tot. Perquè ni tenim Estat propi, ni actuem davant del fenomen de la immigració com hauríem d'actuar mentre no en tenim.

Que el poble català no tingui un Estat significa que no té un espai propi on treballar de forma natural, relaxada, la seva manera d'estructurar la societat, d'integrar els nouvinguts, de no alienar els seus descendents deixant-los en terra de ningú, de desenvolupar la seva cultura i mostrar-la al món amb orgull. Algú respondrà que tot això, en certa mesura, ja es fa ara mateix. Bé, en tot cas s'intenta. Amb la interferència contínua de l'amo invasor, Espanya, es malgasten moltíssimes energies per a dur a terme tota aquesta tasca d'integració. Igual com se'n malgasten en altres mil fronts que sempre abordem erròniament com a separats: defensa de la llengua; protesta contra l'espoliació fiscal que patim tots els habitants dels Països Catalans (inclosos els espanyols que hi viuen!!); demanda de seleccions esportives pròpies, de veu i vot a les organitzacions internacionals, d'etiquetatge, judicis, software, entreteniment audiovisual en català… (i no acabaríem mai). De tot això, què no s'aconsegueix directament amb la independència? La integració dels immigrats com a catalans també quedaria afectada positivament tenint un Estat propi, perquè els mètodes i objectius els decidiríem nosaltres en lloc dels espanyols, que el que intenten ara és convertir els immigrants en espanyols.

Amb la immigració, però, ja s'estan cometent errors, ara. No es pot rebutjar d'entrada com a català qui encara no parla català. Perquè adoptar la llengua és una conseqüència natural de considerar-se membre d'aquesta col·lectivitat diferenciada. No n'és pas la causa. Parlar en català no fa necessàriament català. En canvi, ser o sentir-se conscientment català sí que fa, tard o d'hora, adoptar el català, és només una qüestió de temps. Perquè és la llengua catalana, òbviament, la més escaient, la que millor expressa i sintonitza amb la catalanitat, és a dir, amb el fet de pensar i actuar a la manera catalana, és a dir, de ser i sentir-se català. Cal fer el matís, però, que el progrés en qualsevol dels dos camps en facilita l'altre, es realimenten l'un a l'altre. El fet que et parlin en català (i per tant, que a la llarga es propiciï que hi responguis) facilita el fet de començar a sentir-se català de debò, hi actua com a accelerador de tot el procés. Recordem novament el company del batxillerat que sí em parlava en català. Si ja d'entrada ell no m'hagués considerat català, segurament no m'hauria parlat en català. I si jo no me n'hagués sentit, segurament no hauria adoptat la llengua que aleshores, per a mi, no era ni materna ni social sinó només la de l'escola (o com a molt la de TV3). Si no considerem catalans de debò els nouvinguts i els seus descendents, no els parlarem en català; i si no els parlem en català (entre d'altres coses) ells acaben notant que els rebutgem com a catalans. I finalment, si són rebutjats com a catalans, seran una altra cosa (per exemple, seran espanyols).

Aquest és, resumit, el drama que patim. Tot aquest procés que de forma més natural hauria de succeir tenint un Estat propi, no succeeix perquè no en tenim encara, d'Estat propi. I si no succeeix de manera natural, aleshores en teoria hauríem de fer que succeís de manera conscient, voluntària i diària, però no ho fem. I no ho fem perquè tot això, a llarg termini, és senzillament esgotador. No es pot culpar sempre la gent de no fer de forma continuada i conscient allò que la resta de pobles del món fan de forma natural i descansada perquè tenen un Estat. Però sí que ens podem culpar tots plegats de no concentrar les nostres energies en aconseguir-lo. Perquè no només no ho fem, sinó que ens lamentem, dia sí i dia també, de les conseqüències de no tenir aquest Estat. No posem fil a l'agulla per a assolir-lo, sinó que ens perdem embolicats amb la selva de les nostres pròpies misèries.

I relligant amb el principi, per a la construcció d'aquest nou Estat no només no podem deixar de banda els nouvinguts per pròpia dignitat moral, sinó que ells i els seus descendents en som part totalment essencial. Sobretot per l'enorme cabal de caràcter guanyador que poden desprendre justament aquells emprenedors purs que, per ambició o per necessitat, i a diferència d'altres que s'hi queden, deixen tot a la seva terra d'origen i aconsegueixen arrelar i integrar-se a la terra d'acollida, hi fan vida, hi tenen descendència, assimilen la seva manera de pensar i actuar (allò que justament és la catalanitat), i en definitiva tenen èxit en l'aposta davant la por a allò inicialment desconegut. I és això el que precisament es necessita per a aconseguir la independència, us n'adoneu? Caràcter guanyador, decisió, assumpció del risc a canvi de l'opció a una vida millor i més digna que no pas la de l'esclau submís, perquè els guanys obtinguts acostumen a ser proporcionals al risc assumit en l'aposta.

Per a acabar, utilitzaré novament el meu propi exemple. Els meus pares van venir aquí perquè volien tenir un futur pròsper, i que jo el tingués també, que tingués totes les oportunitats a la vida. Doncs bé, una de les grans raons per les quals jo treballo per a aconseguir la independència és que no em vull trobar en poc temps a la mateixa situació que ells fa 30 anys. Ells van venir per a quedar-s'hi, i jo no vull haver de marxar a un altre país per a què els meus fills, si mai en tinc, tinguin totes les oportunitats. Els catalans encara som capaços de fer que el nostre país sigui pròsper durant moltes dècades si agafem la independència que tenim ara més que mai a l'abast de la mà i abandonem per sempre aquest malson.

Imaginem l'extraordinària i imparable realimentació positiva de moral i entusiasme col·lectiu que l'inici en comú d'aquesta empresa farà esdevenir a la nostra societat. A ningú se li escapa que, immersos en aquesta espiral d'energia positiva, el resultat afirmatiu d'un referèndum no serà més que, simplement, una conseqüència lògica i natural de sumar aquesta cohesió nacional i el caràcter guanyador, és a dir, de la recuperació de l'esperit català.

Per tant, catalans, iniciem el camí cap a la independència, cap a un país adult, responsable i millor. No és només un imperatiu, sinó un indicatiu, un anunci: ja hem iniciat el camí. I sobretot, l'estem iniciant junts tots els catalans, els vells i els nous.

Juan Manuel Rodríguez, 29 anys
Castelldefels (Baix Llobregat)
Conseller de Catalunya Acció

Deslegitimant la "Constitución" del 78.

A banda de ser una Constitució hereva d'un règim antidemocràtic i de ser redactada i posada a referèndum amb el soroll de sabres, el simple pas del temps podria deslegitimar-la. Ja sé que les constitucions romanen durant generacions, però quan no hi ha consens sobre la seva legitimitat actual ni en el moment de redactar-se, hauria de ser així? Per a mi no.

Algú em va donar les següents dades que s'haurien de confirmar i/o completar (referides al Principat perquè crec que estaven extretes de l'Idescat).

Aproximadament:

+ 1.200.000 de persones en edat de votar al 2008 ni tan sols havien nascut el 1978

+ 1.600.000 de persones en edat de votar avui, no tenien edat de votar el 6/12/1978

- 1.000.000 de persones que van poder votar el referèndum han mort.

Examen a la Constitució

Entrant en detall, l'article número 2 destil·la una càrrega de nacionalisme espanyol que fa feredat:

Article 2.

La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols i reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.

L'article 3 consolida la supremacia del castellà arreu de l'Estat, alhora que, consegüentment, deixa en segon plànol la resta de llengües. No obstant, cal advertir que aquest precepte estableix que el basc, el gallec i el català és un "patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció", la qual cosa no s'ha complit, ni de bon tros, al llarg dels darrers trenta anys:

Article 3

1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la.
2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acord amb els seus Estatuts.
3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció.

L'article 8 és el precepte que demostra que l'exèrcit espanyol va apuntar -literalment- amb una pistola els redactor del text. Puc arribar a comprendre que les forces armades tinguen l'obligació d'actuar en cas d'una invasió militar d'un altre estat, però això que l'exèrcit sigui el garant de "la integritat territorial i l'ordenament constitucional" no només com a nacionalista català, sinó també com a demòcrata, és una cosa que mai no puc acceptar:

Article 8

1. Les Forces Armades, constituïdes per l'Exèrcit de Terra, l'Armada i l'Exèrcit de l'Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d'Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l'ordenament constitucional.

El Títol Segon, "De la Corona", em provoca urticàries. No el citaré precepte per precepte perquè no acabaria mai de fer-ho. Només cal llegir el primer paràgraf de l'article 56, on diu, amb altres paraules, que la sobirania de la nació espanyola recau en el Rei:

Article 56.

1. El Rei és el Cap de I'Estat, símbol de la seva unitat i permanència, arbitra i modera el funcionament regular de les institucions, assumeix la més alta representació de I'Estat Espanyol en les Relacions internacionals, especialment amb les nacions de la seva comunitat histórica, i exerceix les funcions que li atribueixen expressament la Constitució i les lleis.
2. El seu títol és el de Rei d'Espanya, i podrà utilitzar els altres que corresponguin a la Corona.
3. La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Els seus actes seran sempre subjectes de referendament en la forma establerta en l'article 64, sense la qual no tindran validesa, llevat del que disposa l'article 65.2.


Sobre el tema de la no-confessionalitat de l'Estat, només em limitaré a copiar el precepte literalment, perquè pugueu comprovar quina és la diferència entre el que disposa la Constitució i la realitat:

Article 16.

1. Es garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i de les comunitats sense cap més limitació, quan siguin manifestats, que la necessària per al manteniment de l'ordre públic protegit per la llei.
2. Ningú podrà ser obligat a declarar quant a la seva ideologia, religió o creences.
3. Cap confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l'Església Catòlica i les altres confessions.

Morts que han caigut en l'oblit durant el Franquisme i la Transició.

La tràgica pesca de Franco en la Concha

La propaganda franquista va enaltir l'Azor, l'iot de Franco, com escenari de grans captures pesqueres del dictador. La història oficial no recull que també va segar la vida de cinc donostiarres en la Concha. Els fills d'un d'ells han ajudat a GARA a reconstruir un dels drames oblidats del franquisme.

El passat 13 de setembre, quan es complien 72 anys des que les tropes franquistes es van endinsar pels carrers de Donostia després de deixar un raig de sang per les cunetes de Nafarroa, els jardins d'Alderdi Eder van acollir el primer gran acte públic en homenatge a les víctimes del franquisme en la capital guipuscoana. Entre una extensa i inacabada llista d'afusellats, per boca de l'historiador Iñaki Egaña saltaven cinc noms que, igual que els volta de 380 afusellats identificats fins a la data, romanien ocults a la memòria històrica de la ciutat i d'Euskal Herria.


José de Miguel, guàrdia municipal de 39 anys; Benito Amiano, de 38 anys; María Andrea Dolores, de 26; Manuela Rozado, de 20; i el nen José Ramón Rubial, de 9 anys. Cinc noms i cinc vides que l'infortuni va voler que s'acabessin en la Badia de la Conquilla. Pocs seran, segurament gairebé ningú, els quals en la capital en la qual estiuejava el dictador Franco -emulant la tradició instaurada pels Borbó des de finals del segle XIX- recordin el que va succeir aquell 19 d'agost de 1957. I menys encara els quals coneguin què va ocórrer realment en aquell infaust vespre.


Mentre centenars de donostiarres rebels romanien empresonats en la presó d'Ondarreta, com era costum cada vegada que el general feixista visitava la ciutat, Franco copava titulars en els mitjans sota el seu control. Pocs dies abans del succés, el 7 d'agost, els diaris del "Movimiento" mostraven a un orgullós Franco al costat d'una tonyina que, segons especulaven, pesava més de mil quilos. En la instantània, «el caudillo» mostra a l'exemplar penjat d'un masteler del seu iot Azor, enmig de la badia donostiarra.


«Els peixos s'havien donat un festí...»

No havien transcorregut ni dues setmanes quan, el 19 d'agost, l'Azor va ser protagonista d'altra cacera molt diferent, cobrant-se vides humanes. Un dels motors que encara realitzen el trajecte entre el port donostiarra i la illa Santa Clara va ser envestida i enfonsada en qüestió de minuts per la nau del dictador. Cinc persones van morir ofegades i, gairebé al mateix temps, anaven a quedar sepultats els seus noms, la seva memòria i la veritat de l'ocorregut.

No hi ha més que veure els rotatius de l'època per a comprendre que tots van adonar del «accident» amb un mateix text, amb anàleg títol i un espai reduït en pàgines interiors, malgrat la gravetat objectiva del cas. «Accident marítim en la badia de la Concha», informaven «La Voz de España» i «El Diario Vasco». Ambdós insistien que Franco no es trobava a bord de l'iot en el moment de l'envestida i incidien que «immediatament, el comandant i tota la tripulació de l'iot, amb gran decisió, es van llançar a l'aigua i en menys de deu minuts van aconseguir posar fora de perill als nombrosos passatgers de la llanxa». Tot un acte «heroic» que, gràcies a l'eficàcia de la maquinària del règim, va quedar inscrit en totes les cròniques tal com volien els franquistes.

La premsa afegia que fins i tot els ministres espanyols de la Marina i de l'Exèrcit van acudir al fulminant sepeli que es va oficiar en el Buen Pastor. Lògicament, a qualsevol li «chirría» la versió oficial. Más encara després de conèixer el relat que un nét de Benito Amiano va transmetre a l'historiador donostiarra Iñaki Egaña. A fi d'aclarir i afegir noves dades al desconegut succés, li va revelar una versió extremadament més dura, però acord als procediments totalitaris de la dictadura.

El testimoniatge assenyala que, després del succés, per por «a la revolada que es podia muntar» en la ciutat, els cossos sense vida dels ofegats «van romandre en el mar tres o quatre dies. Els meus oncles van anar a reconèixer el cos del meu avi, i et pots imaginar com estava: els peixos, crancs..., després de tants dies en el mar, s'havien donat un festí amb la seva cara i extremitats; ella encara s'entristeix cada vegada que ho recorda».

Arran d'aquesta dada, GARA va poder contactar amb els familiars d'Amiano a Logronyo, lloc en el qual residien, encara que Benito Amiano era donostiarra. Julia Amiano Munilla i els seus germans Blanca i Benito, que aquell fatídic dia tenien respectivament 14, 10 i 2 anys, han rebut a aquest diari en la seva casa i han ofert el seu testimoniatge. El pas de tants anys no ha difuminat els detalls de l'ocorregut ni el seu interès que es conegui la veritat.

Per a Julia, tot va començar amb la cridada d'urgència d'un veí durant la nit del 19 al 20 d'agost. La informació era escassa; només tenien constància que el seu pare havia mort en un accident. «Pensem que, com era xapista, l'accident hauria ocorregut en el taller, treballant amb algun cotxe», apunta. Amb només catorze anys, va partir ràpidament acompanyant a la seva mare. Recorda que cap a les 6.00 del dilluns 20 el tren ja els havia dut fins a Donostia. Van acudir directament al domicili familiar, i allí va ser on la seva àvia els va informar de com s'havia produït tot.

«Franco anava en l'iot»

«Ens van dir que havia estat Franco, que venia de pescar de Getaria i que no van veure la barca [l'Azor la va partir en dos]. En la barca anirien més de 30 persones, sobretot famílies amb nens petits que tornaven de passar el dia en la illa, en l'últim vaixell», prossegueix Julia Amiano, amb una barreja de resignació i emprenyament. Segons els van dir, «Franco anava al l'iot; el primer que van fer va ser dur-li a Aiete i després tornar a per els accidentats».

«En aquest moment van dir que podia ser un sabotatge, algo que no era molt lògic veient que la barca estava repleta de nens i famílies. Sense parar-se a pensar en la gent ni recollir als ferits, van dur Franco a Aiete para posar-lo fora de perill, i després van tornar. Però ja havien mort ofegats cinc persones, entre ells el meu pare. Potser, si almenys els haguessin rescatat immediatament, no haurien mort tantes persones», lamenta.

L'accident no es va poder ocultar, lògicament, pel lloc en el qual es va produir i la quantitat de testimonis que van sobreviure, però un mutisme derivat de la por a possibles represàlies es va apoderar de la ciutat.

Els següents dies van ser encara pitjors per a la família Amiano-Munilla. Des del diumenge 20 d'agost, tant Julia com la seva mare s'acostaven totes les nits al port a la recerca de notícies sobre el seu pare. Allí seguia la motora, partida en dues. Res més. Però en l'accés a la Badia de la Concha, al costat de la illa, des del dia de l'accident van aparèixer molta boies que fitaven una zona, amb accés vetat, en el qual es podien veure a «homes-granota», és a dir, bussos.

Als dos dies de l'accident, el dimarts, es van oficiar els funerals pels cinc ofegats. «Van posar cinc caixes fúnebres però, clar, allí només es podia fer el funeral de tres, perquè el cos del meu pare i el del guàrdia municipal, que era el guarda de la illa, encara no havien aparegut», explica Julia. Subratlla que Franco no va acudir a l'acte, encara que sí tot un elenc d'autoritats que els van donar el condol. Res més.

Mentre, com en dies anteriors, una nit sí i a la següent també, al port no arribava cap notícia però, gràcies a alguns pescadors coneguts, els Amiano van ser informats que els cossos sense vida del seu pare i del guàrdia municipal estaven amarrats en el fons del mar, en el lloc fitat per les boies i els bussos.

«Mai se m'oblidarà allò»

«El dissabte a la nit ja no vam veure les boies, i de seguida vam pensar que ja els haurien tret. I així va ser. Van cridar a casa de la meva àvia perquè anessin a reconèixer el cadàver. Van ser els meus oncles, els seus germans, i van tornar malalts de la impressió que els havia causat, perquè només van poder identificar-ho per les restes de la roba. Els peixos, durant tants dies, s'havien menjat tot: la cara, les extremitats...».

Tampoc els van informar del soterrament dels dos cossos sense vida. Però a primera hora del matí, preveient el que després va ocórrer, es van presentar en el cementiri de Polloe. «Preguntàrem a l'enterrador -el seu al germà Benito apunta que, casualitat, també eren família per part paterna- i ell ens va dir que ja havien estat ficats en la fossa. En una fossa sense nom ni res. Ens la va ensenyar. Estava oberta. Mira, tenia 14 anys, però mai se m'oblidarà allò. No es podia parar de la mala olor que havia, per la descomposició dels cossos per tants dies que van passar submergits en la mar».

Els familiars de José de Miguel Martínez, originari de Los Arcos, es van fer càrrec del cadàver i ho van traslladar a la localitat navarresa. La família Amiano-Munilla, no obstant això, no va poder pagar les despeses i van col·locar una làpida amb una petita llegenda. A posteriori van rebre 5.000 pessetes de l'època en concepte de «donatiu del Caudillo». Una minúcia tenint en compte que la vídua d'Amiano tenia tres boques que alimentar. I fins a avui. El silenci es va imposar en aquell període que Jaime Mayor Oreja ha definit com «d'extraordinària placidesa».

L'arxiu judicial dóna l'oportunitat de conèixer, per exemple, que Manuela Rozado era, com el dictador, gallega, de Pontevedra. Però res més. Els encarregats de l'arxiu municipal de Donostia només oferixen l'accés a les actes dels plens del mes de setembre, en els quals no consta ni una sola dada. Si figura, no obstant això, la pujada del salari als guàrdies municipals que va acordar l'equip de govern i la concessió de la Medalla de Plata de la ciutat a Ur-kirolak. A pesar que un dels morts era també guàrdia municipal i malgrat que ha transcorregut més de mig segle perquè aquesta informació, per llei, sigui d'interès històric, els encarregats de l'arxiu van refusar facilitar a GARA la informació requerida.

Encara que costi molt que la veritat emergeixi, ni aquelles 5.000 pessetes ni els vetos més taxatius han pogut eliminar aquests noms de la memòria. Altres cinc víctimes del franquisme que esperen reconeixement oficial.

[font original: http://www.gara.net/paperezkoa/20081013/100968/es/La-tragica-pesca-Franco-Concha]

Antena3 Torturavision.

Alguns i algunes de vosaltres us preguntareu què c** faig veient un canal d'aquest tipus. La resposta és simple: no era per voluntat pròpia.

Anem al gra. A les pseudonotícies del migdia, poc després de les típiques "gota fría en el Nordeste, atascos en los colegios" d'aquestes dates hi aparegueren dues notícies relacionades amb el món de la tauromàquia. Tractaven de les gestes d'un tal Tomás (com a cognom, el nom ni tan sols el recordo, ni ganes), de com torturava (ells en diuen "torear") un animal que no li ha fet res, només que ha tingut la mala sort d'haver nascut a un Estat poblat per garrulos, on la mofa dels altres, les faltes al respecte i la humiliació resten a l'ordre del dia.

Bé, doncs un cop explicada la seva gesta, el seu tractament de la notícia (com de costum en una cadena com aquesta) és purament intencionat: remarquen que es va fer a la sempre nacional i socialment conflictiva Barcelona, ciutat declarada (teòricament) antitaurina pel fals ajuntament socialista, que la plaça estava amenaçada de tancament imminent (?) però que, "afortunadament", el públic va demostrar que Barcelona és i serà sempre taurina. A vegades em pregunto d'on surt tot aquest públic, perquè que jo sàpiga no he conegut mai a cap aficionat a aquest "esport", ni de mitjana, ni de gran, ni de petita edat. I suposo que la meva experiència es correspon amb bona part de vosaltres (majoritàriament o no, però no crec que el meu cas sigui de 4 frikis d'internet). Pot ser que certes associacions i certs partits polítics s'encarreguin, un cop més, d'organitzar excursions en autocar, com passava a les manifestacions pro-transvasament? Pot ser que certes agències turístiques encara difonguin als turistes el tòpic de "paella-toros-siesta", oblidant que hi ha una realitat amagada a Barcelona? Allà ho deixo.

Tant costa d'entendre? (Pedro Moron)

Extret de www.cronica.cat :

Després de tantes enquestes i estudis que s'han fet en els últims trenta anys, ja tots sabem de sobres la composició sociològica i demogràfica de Catalunya. Sabem, gairebé a ciència certa, quines són les inclinacions socials i polítiques dels més de set milions de ciutadans que deambulem per aquesta part de la Mediterrània.

També sabem a la perfecció les nostres inclinacions lingüístiques i identitàries des de fa molt temps. S'han encarregat d'aquests estudis tots els partits polítics i les seves respectives ‘fundacions', així com, detalladament, tot Ajuntament que es preï. També s'han dedicat a això amb afany totes les universitats catalanes. És a dir: el tema està tan gastat que gairebé no val la pena treure-ho a la palestra. Però jo sóc especialista a furgar en temes escabrosos que ja ningú no vol tocar.

A l'àrea metropolitana de Barcelona viuen i treballen centenars de milers d'antics immigrants, que continuen sent, i sentint-se, tan ‘españoles' com quan van arribar aquí fa quaranta o cinquanta anys, gràcies al suport incondicional que sempre han rebut dels ajuntaments de torn i les seves polítiques lerrouxistes, tot cal dir-ho.

Resulta que aquests nous catalans no han pogut, o no han volgut, aprendre l'idioma de la terra. Uns perquè diuen que no els ha fet falta, altres perquè no han tingut l'oportunitat de fer-ho. És molt llarg d'explicar, per això vaig escriure un llibre que s'anomena “Historias de la inmigración” en el que dono detalls sobre el tema, però detalls autèntics, viscuts i experimentats. Hi ha molts drames amagats darrere cada andalús o extremeny que no sap català, després de viure aquí ‘toda una vida', com cantava Machín. Algú em va comentar fa poc que les universitats caminen més de deu anys de retard entre les seves investigacions i la realitat circumdant…

Bé, seguim. És evident que una important massa d'aquests ciutadans no volen, i no han volgut mai, saber gens de Catalunya, voten el PSOE o al PP i es neguen a parlar català. Això és tan cert com que surt el sol cada dia. Però hi ha altres (possiblement una minoria silenciosa) que no han estat agraciats per les estadístiques, que no parlen català perquè no han tingut oportunitat o pel que sigui, que voten partits nacionalistes o independentistes i que no s'atreveixen a manifestar-se obertament perquè prefereixen ser invisibles. Els fa vergonya que els vegin defensar “el català” sense saber català o portant una estelada. No sé si m'explico. I els fa vergonya per les dues parts: la catalana i la de la seva terra de naixement. Ja està el conflicte servit.

Alguns catalans, d'estretes mires, no accepten que aquests “altres catalans” de parla castellana s'immisceixin en els seus afers. Els veuen com a gent que no ha sabut integrar-se i simplement perquè no parlen català. Per l'altra part, si en una ciutat com a Santa Coloma de Gramanet un català d'origen andalús es destaca per ser simpatitzant o militant d'un partit nacionalista o independentista, és rebutjat en ple, tant pel poder establert, com per la ciutadania paisana.

És evident que parlem d'un nou català ‘incomplet', ja que no sap català. Té dona (que en molts casos és catalana) i fills que ja parlen català.

Què fem amb aquest home? El tirem al mar? L'acollim?

Crec que no és tan difícil d'entendre si es tracta de sumar i no restar.

Estònia és amor

Notícia de l'agència russa RIA Novosti:

Dos llogarrets estonians han proclamat el restabliment de la República Socialista Soviètica d'Estònia i demanaran a Rússia el seu reconeixement, va informar avui el lloc web de l'organització regional "Comunistes de Petersburg".

Els partidaris de la República Socialista Soviètica d'Estònia ja estan recollint signatures sota els respectius documents sobre la independència que lliuraran a les autoritats russes per firmar un acord d'amistat i ajuda mútua.

"La decisió de separar-se de l'Estònia burgesa va ser presa pels camperols Andres Tamm i Aine Saar, els llogarrets dels qual es troben al nord-est del país a prop de la frontera amb Rússia", comunica l'esmentat lloc web.

"No volem viure més a l'Estònia burgesa on a ningú no li importa el destí de qualsevol persona de carrer, on talen els boscos, on imperen la desocupació i la corrupció i on manen l'OTAN i els nord-americans", va dir Tamm.

"El meu avi va ser antifeixista i va combatre en la clandestinitat, i no puc conformar-me que a Estònia es reti homenatge als nazis", va destacar.

Mentre, els veïns dels llogarrets secessionistes ja han format el seu Govern soviètic. El van integrar, entre d'altres, diversos comunistes russos convidats a la "República Socialista Soviètica d'Estònia". També han estat formades les "milícies populars" cridades a defensar el nou "Estat".


PS: http://ie.youtube.com/watch?v=qLcc19mt4eA

Una història desconeguda: el racisme a Veneçuela.

Carimba, marcada en mi piel, és un documental que ens mostra les arrels i les pràctiques quotidianes i polítiques del racisme a Veneçuela.

Mentre a altres països ha existit un encés debat i una continua polèmica respecte a l'exclusió racial, a Veneçuela s'ha ocultat històricament el problema i s'ha tractat de negar. María Machado, la protagonista ho explica així: aquí el racisme és com l'aire es sent, però no es veu.

El documental recorre els locals de lleure caraquenys, les telenovel·les, els mitjans de comunicació, la política i la història descobrint un racisme a cops sutil i en altres ocasions brutal. El camí ens condueix fins la familia i ens mostra com l'àvia, la mare i la filla han sofert de diferents maneres la separació entre negres i blancs. L'alegria, l'energia i la consciència els han permés sobreviure amb dignitat i esperança. Tot allà enmarcat en el context de l'anomenada revolució bolivariana i els conflictes i canvis estructurals que està provocant.

Carimba és l'últim treball de Guarataro Films, la productora dels valencians David Segarra i Vicent Chanzà. Produït per Veneçolana de Televisió i Àvila Tv.

D'Ítaca a Amsterdam

De la viqui:

Oleguer Presas i Renom, conegut amb el nom d'Oleguer, és un futbolista català, nascut a Sabadell (Vallès Occidental) el 2 de febrer de 1980. Estudià a l'escola Sant Nicolau de Sabadell i és llicenciat en Economia per la UAB.

Procedent de la UDA Gramenet, va entrar al segon equip del FC Barcelona l'any 2001 a l'edat de 21 anys. La temporada següent, l'entrenador Louis Van Gaal el va fer debutar al primer equip, on s'ha consolidat a l'eix de la defensa, ocupant puntualment la posició de lateral dret. La concentració i la sobrietat són les dues grans qualitats d'Oleguer. Molt incisiu en la defensa dels davanters de l'equip contrari, gràcies a la seva alçada destaca també pel seu joc aeri.

Tot i que no acostuma a jugar la pilota des de la defensa, també participa amb els jugadors del mig del camp per treure el joc controlat des del darrera, tot i que no és un dels seus punts forts.

Té simpaties pels moviments de l'Esquerra Independentista, alhora que va ser cridat pel Subcomandante Marcos per jugar un partit benèfic a Chiapas.

El dia 30 de març del 2006, va presentar el seu primer llibre "Camí d'Ítaca" (ed. Mina) juntament amb el poeta sabadellenc -i amic personal seu- Roc Casagran. Al llibre, Oleguer reflexiona sobre el títol de Lliga que va conquerir el FC Barcelona la temporada passada, fent un recorregut cronològic des del moment en què el Barça guanya la Lliga al camp del Llevant fins a la celebració al Camp Nou. Però també hi barreja la seva visió sobre per exemple la lluita antifranquista o la guerra de l'Iraq. A l'inici de cada capítol s'inclou una cita de diversos autors com Groucho Marx, Vázquez Montalbán, Rafael Alberti, Manu Chao, Joan Brossa o Calderón de la Barca.

L'any 2006 rep el premi President Companys pel seu suport a les seleccions esportives catalanes.

___________________________________________________________________

Dels pocs jugadors que valen la pena com a persona, que no es limita només en agafar una bona merda cada 2 dies, portar-se al llit a 200 noies i dir blat avui i demà caca de vaca. Ah, i no s'arronsa davant la premsa.

Molta sort per Amsterdam!

La premsa és lliure, no hi ha manipulació

La presentadora de televisió Mercedes Milá va entrevistar Mavi, mare de Carlos Palomino, per al seu reportatge "Diari de... Els extrems s'odien" emès el passat 19 de juny. Després de veure el reportatge Mavi va realitzar uns incisius aclariments a través d'una carta que publiquem per recolzar la seva comanda de difusió.

[Carta de Mavi, 20 de juny de 2007]
On és la meva entrevista?

Bé, després de refredar una miqueta la meva ira, encara que no en la seva totalitat, exposaré alguna cosa sobre el "Diari de ", que es va emetre ahir a la nit, el primer és que em sento totalment enganyada (no manipulada), perquè he de reconèixer, que res referent a la meva entrevista va ser manipulat, simplement TALLAT, VETAT, INEXISTENT, pel que em pregunto jo, ON DIMONIS ESTÀ LA MEVA ENTREVISTA? On ÉS LA DEFENSA I LA DENÚNCIA PÚBLICA QUE JO VAIG GRAVAR? ON ÉS L'ENTREVISTA QUE VAN FER ALS AMICS DE CARLOS? PER QUÈ EN VAN INFILTRAR UN ENTRE ELS ANTIFEIXISTES? PER QUÈ NO EN VAN INFILTRAR CAP ALTRE ENTRE ELS NEONAZIS? COM PODEN TREURE L'ENTREVISTA D'UN IMPRESENTABLE COM AQUEST ADVOCAT, PERTANYENT A 'NACION Y REVOLUCIÓN' I PERMETRE-LI QUE DIGUI AQUESTA QUANTITAT DE BARBARITATS I NO TENIR OUS PER DIR-LI MENTIDER A LA SEVA CARA?

Ara i després d'analitzar una mica, veig la realitat, la MEVA ENTREVISTA NO ERA PROCEDENT QUE SORTÍS, ERA MASSA PERILLOSA JA QUE INCULPAVA EL GOVERN, DELEGACIÓ DE GOVERN, TRIBUNAL SUPREM... en aquesta entrevista clara i obertament criminalitzava als nazis, i als seus defensors que els donen cobertura perquè continuïn realitzant les seves matances, en aquesta entrevista clarament vaig dir que eren ELS SICARIS DELS QUALS ESTAN EN EL PODER, i per això no els interessa il·legalitzar-los ni criminalitzar-los, perquè són els que fan la feina bruta dels senyors que surten amb els seus talls a navalla de cabellpèl, i els seus bonics vestits...

Per què no surt la meva denúncia pública, que dirigeixo directament al Ministre de l'Interior Sr. Rubalcaba, quan el primer mes tot van ser bones paraules però total incompliment d'elles? Per què no surt que directament havia comanda al ministeri de l'interior que el cas de Carlos fos jutjat per un acte terrorista, ja que el contempla el codi 577 del penal, i el deneguen dient que no troben indici de tals fets, rentant-se les mans i ell remetent-se't al Suprem, per retardar el judici el més possible quan el penal el té reconegut?. Per què no surt l'acusació que vaig fer a Manos Limpias, per demanar la il·legalització de la Coordinadora [Antifeixista], quan el seu president és el que hauria d'estar fora de joc, per tenir les mans completament tacada de sang? Per què no surt la defensa que vaig fer dels antifeixistes pels seus treballs i els seus reconeixements dins de la legalitat en considerar personalment que tenien tot el dret que en s'hi hagués legalitzats, ja que els seus únics crims eren lluitar contra les injustícies que s'estaven duent a terme, entre la immigració, els treballadors, l'explotació i els drets humans? Per què sempre buscaven la igualtat entre ambdós grups quan la realitat eren les diferències ben marcades que existien entre ambdós, i la més principal i que jo demanava, que tinguessin el coratge de callar-me la boca presentant-me un llistat dels morts assassinats per l'antifeixisme i els realitzats pels nazis? Per què no surt que demano que siguin catalogats com a terroristes com són les víctimes de l'AVT?, què ocorria, que els policies, guàrdies civils, regidors i militars, les seves vides eren més importants que la del meu fill i la dels altres caiguts en el moviment antifeixista?

Per a meu eren igual d'importants, eren víctimes caigudes a les mans d'uns terroristes que no respecten la vida, tant se me'n refot quina ideologia política defensi, TERRORISME ÉS AQUELL QUE NO RESPECTA LA VIDA DE CAP PERSONA SIMPLEMENT PER IDEOLOGIA POLÍTICA, SIGUI DE DRETES O ESQUERRES... I per què les víctimes de l'antifeixisme no eren reconegudes, ni ajudades com ho són les víctimes de l'AVT? I jo em pregunto, per què l'AVT fins i tot no s'ha dignat a condemnar la mort del meu fill i la de molts antifeixistes anteriors?, són de més categoria els seus?

Senyors, obrim els ulls i vegem la realitat del que ens volen vendre, ens volen tenir com fa 50 o 60 anys, volen tornar a tenir el poder, que a aquestes dates no han acabat d'assimilar que el FEIXISME i EL NAZISME ja són històries passades, mortes i enterrades, encara que la crua realitat és que entre bastidors continuen actuant amb total impunitat. Per què al bressol del feixisme estan prohibides tots tipus de manifestacions neonazis i aquí que som tan "tolerants" les continuem autoritzant? i denegant totes aquelles dels moviments antifeixistes que lluiten per la veritat? Per què no surt la meva condemna personal a la Senyora Soledad Maestro, que acuso entre les càmeres que gràcies a la seva permissivitat i autorització a aquella concentració del 11.11.07 a DN, el meu fill està mort?

Tota responsabilitat de la mort de Carlos la faig recaure sobre ella, si aquesta persona no hagués consentit aquella manifestació racista, avui el meu fill seguiria viu, ja que aquell element que el va assassinar no hagués demanat permís a la seva caserna per anar a una concentració patriota i mai no s'hagués creuat amb el meu fill...

Per que interès que jo no arribo a comprendre, continuen insistint en allò d'una baralla entre bandes, o en la baralla?, de què tenen por? Per què estan retardant tant el seu judici si és tot claríssim i el vídeo parla per si només?

Bo aquí teniu una petita síntesi del que va consistir l'entrevista amb la Milá, i que ha estat totalment vetada... després de tanta insistència per la seva part que la hi donés, què ocorre, que es van trobar amb un mur que no anaven a poder manipular ni portar per on ells desitjaven? Ho sento, i així seguiré... Ara si s'esdevé que hagi de fer algun altre aclariment serà en DIRECTE, no hi haurà enregistraments de cap tipus... El seu programa m'ha defraudat molt. Ha mostrat ambdós costats, sí, d'acord, però no ha mostrat la realitat d'ambdós. En l'antifeixisme, violència, més violència i més, però per què no diuen per què? Perquè no se'ls permet expressar-se lliurement, la primera resposta que reben sempre és una càrrega policial, ordenada pels alts comandaments i a la que ells s'han de defensar per no acabar, segurament, brutalment colpejats, com va ocórrer en l'última de Sol [1 de juny], per no acabar amb els ulls trets per una pilota, com va ocórrer al xaval de Tirso [29 de febrer], etc...

El senyor policia que va sortir parlant pertanyent el sindicat dels mateixos, li dic, ja va abandonar vostè la seva ideologia neonazi? Jo fins i tot el recordo per l'assassinat d'una nena de 17 en l'Institut Tirso de Molina, ho va oblidar? Revisi la seva història senyor defensor d'Assassins.

La veritat és sempre molt poderosa, perillosa sí, però poderosa, i davant de la veritat no hi ha rebatiments... i jo parlo amb la veritat, la meva veritat, i és la que continuaré cridant fins que em quedi sense veu... Es perd un combat, però la batalla encara és en el camp... i jo segueixo dempeus, per tant continu i continuaré el camí que al meu fill li van tallar d'una forma o una altra...

Ara traieu les vostres conclusions, i el sentiment de defraudació que en aquests moments puc tenir, acompanyat de molt més dolor i molta més ràbia, cosa que em donaran la força suficient per seguir endavant... Ara més que mai Mavi no va començar a parlar i només existeix una forma de fer-la callar... si són tan valents, aquí hi ha.

CARLOS, PER TU I PEL QUE VAN ASSASSINAR, PER SER ÍNTEGRE I JUST, SEGUIRÉ AQUI... T'ESTIMO...


[Extret i traduït de http://www.kaosenlared.net]