Furia Coja.

Ja està. Espanya a la final del Mundial. Gol del que, possiblement, serà el millor central del torneig i de la selecció espanyola de la història. Tot apunta a una fita històrica: primer anell cap a la Península (amb permís de Portugal).

Mentrestant, el panorama és desolador: retallades en tots els àmbits. 5% cap al sou dels funcionaris, congelació de les pensions que es preveu que també seran retallades, retallades en el mercat laboral, acomiadaments massius i augment del treball precari temporal. No fa ni un any es comentava per la premsa que el govern del "Talante" gravaria un 3% del sou als futbolistes. Però, ai las! Aquest maleït esternut va ser cancel·lat per una amenaça de vaga per part de l'Associació dels Futbolistes. Per altra banda, es calcula que el deute dels clubs de la lliga de futbol professional a la Seguretat Social és d'uns 627 milions d'euros, i parlant de xifres de l'any 2009. Per si fos poc, si guanyen el Mundial ens tocarà pagar la prima de 600.000 euros per cap, es calcula que serà la més alta que no pas la de Brasil. I es calcula que part d'aquella prima se la repartirà l'Estat i la RFEF. Però clar, s'ha de sortir al carrer a cridar "vivaspaña", "puta cataluna", "ZP dimisión", etc. Realment el gilipollisme futbolístic encega: ofrenen glòries a un Estat i uns futbolistes que els i ens espolien dia sí dia també, es queden amb una part important del nostre sou, gravant-nos amb un altre impost, com si no tinguéssim prou amb l'augment de l'IVA. Ens haurien de pagar amb aigua i arròs, per gilipolles.

Bufff

La banalització del nazisme.

Avui he trobat una carta de la Rosa Toran ( de l'Associació per a la memòria històrica de les víctimes de l'Holocaust "Amical Mauthausen") publicada als diaris "Avui" i "El Punt" que considero força interessants, sobretot pels que es volen apropiar indegudament de certs termes:


"Una vegada més hem de denunciar l’ús indiscriminat

i ahistòric del terme nazisme per persones que,
per a més escàndol, ocupen llocs de representació
pública. A hores d’ara, només des de la ignorància i la
mala intenció pot afirmar-se que “en regions d’Espanya
es donen comportaments similars als de l’època
nazi”, tal com ha fet la senyora Rosa Díez, diputada
del Congrés per Unió Progrés i Democràcia. I no
menys inquietants resulten els fets de la junta d’accionistes
del Real Betis Balompié, que va haver de suportar
la bel·licositat del seu president, el senyor Lopera,
que convocà uns brètols ultra, un des quals
lluïa, a més, la vergonyant vestimenta de les Waffen
SS. A aquests casos podrien sumar-s’hi altres exemples
d’iniquitats verbals i agressions físiques, en els
quals l’estupor deixa pas a la indignació i a la denúncia
per les víctimes del nazisme. Elles, els seus hereus,
els seus amics, no comprenen que, per a més escarni,
sota l’empara de la llibertat d’expressió i per
raó de confusos interessos, s’exerceixi la violència
verbal i física, es manipuli la història i es banalitzi el
seu patiment".

CRISI: La neomoda.

En aquests darrers mesos no deixo de llegir la paraula "Crisi" per qualsevol cosa. No sóc una persona a qui li agradi gaire fullejar premsa (sempre he pensat que no és més que propaganda), però tinc la sort o la desgràcia de viatjar cada dia en transport públic, sobretot en metro, i és inevitable trobar-te amb gent que fulleja els "20 canutos" on sempre hi és la paraula "Crisi" ni que sigui per fer una referència a un tema tan trivial. Per exemple:

"Amb la crisi la venda d'aspiradores portàtils amb xocolata s'ha reduït des del 2006". O "Amb la crisi els meus cosins em regalen la roba que vull". No sóc economista (més voldria jo, així segurament tindria la vareta màgica per resoldre els mals endèmics del món), però tot plegat fa olor a un nou rumor borsari com el del 29. No és la meva intenció dir que tinc l'explicació a tot el problema fiscofinancer mundial, bàsicament perquè la macroeconomia escapa a la meva curta capacitat intel·lectual d'un simple home de lletres. Simplement porto uns mesos reflexionant sobre el tema i tenia la necessitat de desfogar-me d'entre tant de pessimisme. A més pel fet de que no aconsegueixo trobar feina que no sigui de televenedor de teledeixalla (spam telefònic), i que no m'acabo d'adaptar al ritme que es demana a la carrera per "normativa europea" (ah, una altra cosa, hi ha massa fetitxisme per Europa, sobretot per part dels polítics i professors...sembla que han oblidat que França i Holanda han dit "NO" al tractat constitutiu).

Hi ha gent que sembla que realment això s'ho pren com un joc, publicant articles a la premsa i fòrums de contactes entre frikis. Tots van dirigits a la mateixa direcció: "això em fa molta por, morirem de crisi". Sincerament a mi em vénen ganes de dir-los "si tantes ganes tens de mort de crisi, agafa un cotxe tunning i el condueixes a 400 kms per una comarcal, així potser experimentaràs la caiguda vertiginosa de la crisi".

Potser el problema vingui per l'hiperconsumisme en el que ens trobem immersos, que ha fet que d'alguna manera tot petés, o potser la cosa vingui per un rumor difós per algunes alts dirigents pensants de les finances, que saben que en el fons hi ha una matèria substitutòria pel petroli (he sentit que alguns pensen en l'aigua) però que ara el que interessa és vendre por i carnassa. No ho sé, tot plegat són "palles mentals" meves d'un diumenge trist.

En fi, no tinc més forces per deixar anar més paraules. Si em necessiteu estic a la meva cova prenent-me una birra o un tortell de reis omplert de càpsules de Myolastan.

Deslegitimant la "Constitución" del 78.

A banda de ser una Constitució hereva d'un règim antidemocràtic i de ser redactada i posada a referèndum amb el soroll de sabres, el simple pas del temps podria deslegitimar-la. Ja sé que les constitucions romanen durant generacions, però quan no hi ha consens sobre la seva legitimitat actual ni en el moment de redactar-se, hauria de ser així? Per a mi no.

Algú em va donar les següents dades que s'haurien de confirmar i/o completar (referides al Principat perquè crec que estaven extretes de l'Idescat).

Aproximadament:

+ 1.200.000 de persones en edat de votar al 2008 ni tan sols havien nascut el 1978

+ 1.600.000 de persones en edat de votar avui, no tenien edat de votar el 6/12/1978

- 1.000.000 de persones que van poder votar el referèndum han mort.

Examen a la Constitució

Entrant en detall, l'article número 2 destil·la una càrrega de nacionalisme espanyol que fa feredat:

Article 2.

La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols i reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.

L'article 3 consolida la supremacia del castellà arreu de l'Estat, alhora que, consegüentment, deixa en segon plànol la resta de llengües. No obstant, cal advertir que aquest precepte estableix que el basc, el gallec i el català és un "patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció", la qual cosa no s'ha complit, ni de bon tros, al llarg dels darrers trenta anys:

Article 3

1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la.
2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acord amb els seus Estatuts.
3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció.

L'article 8 és el precepte que demostra que l'exèrcit espanyol va apuntar -literalment- amb una pistola els redactor del text. Puc arribar a comprendre que les forces armades tinguen l'obligació d'actuar en cas d'una invasió militar d'un altre estat, però això que l'exèrcit sigui el garant de "la integritat territorial i l'ordenament constitucional" no només com a nacionalista català, sinó també com a demòcrata, és una cosa que mai no puc acceptar:

Article 8

1. Les Forces Armades, constituïdes per l'Exèrcit de Terra, l'Armada i l'Exèrcit de l'Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d'Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l'ordenament constitucional.

El Títol Segon, "De la Corona", em provoca urticàries. No el citaré precepte per precepte perquè no acabaria mai de fer-ho. Només cal llegir el primer paràgraf de l'article 56, on diu, amb altres paraules, que la sobirania de la nació espanyola recau en el Rei:

Article 56.

1. El Rei és el Cap de I'Estat, símbol de la seva unitat i permanència, arbitra i modera el funcionament regular de les institucions, assumeix la més alta representació de I'Estat Espanyol en les Relacions internacionals, especialment amb les nacions de la seva comunitat histórica, i exerceix les funcions que li atribueixen expressament la Constitució i les lleis.
2. El seu títol és el de Rei d'Espanya, i podrà utilitzar els altres que corresponguin a la Corona.
3. La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Els seus actes seran sempre subjectes de referendament en la forma establerta en l'article 64, sense la qual no tindran validesa, llevat del que disposa l'article 65.2.


Sobre el tema de la no-confessionalitat de l'Estat, només em limitaré a copiar el precepte literalment, perquè pugueu comprovar quina és la diferència entre el que disposa la Constitució i la realitat:

Article 16.

1. Es garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i de les comunitats sense cap més limitació, quan siguin manifestats, que la necessària per al manteniment de l'ordre públic protegit per la llei.
2. Ningú podrà ser obligat a declarar quant a la seva ideologia, religió o creences.
3. Cap confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l'Església Catòlica i les altres confessions.

Antena3 Torturavision.

Alguns i algunes de vosaltres us preguntareu què c** faig veient un canal d'aquest tipus. La resposta és simple: no era per voluntat pròpia.

Anem al gra. A les pseudonotícies del migdia, poc després de les típiques "gota fría en el Nordeste, atascos en los colegios" d'aquestes dates hi aparegueren dues notícies relacionades amb el món de la tauromàquia. Tractaven de les gestes d'un tal Tomás (com a cognom, el nom ni tan sols el recordo, ni ganes), de com torturava (ells en diuen "torear") un animal que no li ha fet res, només que ha tingut la mala sort d'haver nascut a un Estat poblat per garrulos, on la mofa dels altres, les faltes al respecte i la humiliació resten a l'ordre del dia.

Bé, doncs un cop explicada la seva gesta, el seu tractament de la notícia (com de costum en una cadena com aquesta) és purament intencionat: remarquen que es va fer a la sempre nacional i socialment conflictiva Barcelona, ciutat declarada (teòricament) antitaurina pel fals ajuntament socialista, que la plaça estava amenaçada de tancament imminent (?) però que, "afortunadament", el públic va demostrar que Barcelona és i serà sempre taurina. A vegades em pregunto d'on surt tot aquest públic, perquè que jo sàpiga no he conegut mai a cap aficionat a aquest "esport", ni de mitjana, ni de gran, ni de petita edat. I suposo que la meva experiència es correspon amb bona part de vosaltres (majoritàriament o no, però no crec que el meu cas sigui de 4 frikis d'internet). Pot ser que certes associacions i certs partits polítics s'encarreguin, un cop més, d'organitzar excursions en autocar, com passava a les manifestacions pro-transvasament? Pot ser que certes agències turístiques encara difonguin als turistes el tòpic de "paella-toros-siesta", oblidant que hi ha una realitat amagada a Barcelona? Allà ho deixo.

Tant costa d'entendre? (Pedro Moron)

Extret de www.cronica.cat :

Després de tantes enquestes i estudis que s'han fet en els últims trenta anys, ja tots sabem de sobres la composició sociològica i demogràfica de Catalunya. Sabem, gairebé a ciència certa, quines són les inclinacions socials i polítiques dels més de set milions de ciutadans que deambulem per aquesta part de la Mediterrània.

També sabem a la perfecció les nostres inclinacions lingüístiques i identitàries des de fa molt temps. S'han encarregat d'aquests estudis tots els partits polítics i les seves respectives ‘fundacions', així com, detalladament, tot Ajuntament que es preï. També s'han dedicat a això amb afany totes les universitats catalanes. És a dir: el tema està tan gastat que gairebé no val la pena treure-ho a la palestra. Però jo sóc especialista a furgar en temes escabrosos que ja ningú no vol tocar.

A l'àrea metropolitana de Barcelona viuen i treballen centenars de milers d'antics immigrants, que continuen sent, i sentint-se, tan ‘españoles' com quan van arribar aquí fa quaranta o cinquanta anys, gràcies al suport incondicional que sempre han rebut dels ajuntaments de torn i les seves polítiques lerrouxistes, tot cal dir-ho.

Resulta que aquests nous catalans no han pogut, o no han volgut, aprendre l'idioma de la terra. Uns perquè diuen que no els ha fet falta, altres perquè no han tingut l'oportunitat de fer-ho. És molt llarg d'explicar, per això vaig escriure un llibre que s'anomena “Historias de la inmigración” en el que dono detalls sobre el tema, però detalls autèntics, viscuts i experimentats. Hi ha molts drames amagats darrere cada andalús o extremeny que no sap català, després de viure aquí ‘toda una vida', com cantava Machín. Algú em va comentar fa poc que les universitats caminen més de deu anys de retard entre les seves investigacions i la realitat circumdant…

Bé, seguim. És evident que una important massa d'aquests ciutadans no volen, i no han volgut mai, saber gens de Catalunya, voten el PSOE o al PP i es neguen a parlar català. Això és tan cert com que surt el sol cada dia. Però hi ha altres (possiblement una minoria silenciosa) que no han estat agraciats per les estadístiques, que no parlen català perquè no han tingut oportunitat o pel que sigui, que voten partits nacionalistes o independentistes i que no s'atreveixen a manifestar-se obertament perquè prefereixen ser invisibles. Els fa vergonya que els vegin defensar “el català” sense saber català o portant una estelada. No sé si m'explico. I els fa vergonya per les dues parts: la catalana i la de la seva terra de naixement. Ja està el conflicte servit.

Alguns catalans, d'estretes mires, no accepten que aquests “altres catalans” de parla castellana s'immisceixin en els seus afers. Els veuen com a gent que no ha sabut integrar-se i simplement perquè no parlen català. Per l'altra part, si en una ciutat com a Santa Coloma de Gramanet un català d'origen andalús es destaca per ser simpatitzant o militant d'un partit nacionalista o independentista, és rebutjat en ple, tant pel poder establert, com per la ciutadania paisana.

És evident que parlem d'un nou català ‘incomplet', ja que no sap català. Té dona (que en molts casos és catalana) i fills que ja parlen català.

Què fem amb aquest home? El tirem al mar? L'acollim?

Crec que no és tan difícil d'entendre si es tracta de sumar i no restar.

"El castellà no s'hauria d'ensenyar a les escoles de Catalunya"

Entrevista publicada a eldebat.cat:

Carles Bellsolà
Es madrileny i defensa la immersió lingüística en català. El catedràtic de la Univesitat Autònoma de Madrid Juan Carlos Moreno Cabrera ha publicat un llibre, El nacionalismo lingüístico (Península), amb una tesi profundament provocadora: que l'únic nacionalisme lingüístic que existeix a l'Estat és l'espanyol. I que és molt agressiu, com explica en aquesta entrevista amb eldebat.cat.

En què consisteix el nacionalisme lingüístic?
La idea que se sol tenir a Espanya és que el nacionalisme, lingüístic i en general, són les reivindicacions d'una sèrie de regions que s'han entestat, de forma obsessiva i exagerada, que es reconegui la seva llengua i la seva cultura. Perquè molts consideren que aquesta llengua i aquesta cultura estan ja reconegudes en la Constitució i que, per tant, tota aquesta insistència correspon a un desig de diferenciar-se que va en contra de la socieat de la globalització.

Però vostè, en canvi, sosté que hi ha un nacionalisme lingüístic per part espanyola.
Al titular així el meu llibre, segur que hi ha hagut molta gent que l'ha llegit amb la intenció de reafirmar les seves idees. Per a ells, la lectura del llibre pot resultar insuportable, perquè s'hi posa de manifest una cosa que està oculta, que és el nacionalisme d'Estat. Que no es reconeix com a tal perquè es parteix de la fal·làcia que, un cop establert l'Estat, en aquest cas, l'espanyol, es produeix un superació de totes les diferències ètniques i identitàries. Al llibre demostro que això és completament fals. No només l'Estat no ha transcendit la qüestió nacional, sinó que es basa en una nació, una cultura i una llengua concreta, que segueix sent la llengua castellana.

Així doncs, quina de les dues parts dóna més mostres de nacionalisme?
És que, segons la meva definició de nacionalisme lingüístic, no existeixen ni el nacionalisme lingüístic català, ni el basc ni el gallec. Per què? El principal tret definitori del nacionalisme lingüístic és considerar que la llengua pròpia és superior a les altree. Cosa que no té sentit amb raons estrictament lingüístiques. Aquesta idea, que procedeix de Menéndez Pidal, existeix en el nacionalisme castellanista. Però jo no la veig pas ni en l'anomenat nacionalisme català ni en el basc ni en el gallec. Jo no veig a ningú que digui que el català és superior al castellà linguísticament.

Cosa que sí fa el nacionalisme espanyol, segons el seu llibre.
El segon tret definitori és que, com la meva llengua és superior, estic fent un favor als altres si els la imposo. Tampoc no veig això en l'anomenat nacionalisme català. Els catalans no pretenen que es parli català a Màlaga o a Castella-la Maxa. Jo no conec cap catalanista que defensi això. En canvi, els castellanistes sí que defensen que el castellà sigui dominant a Catalunya, que en sigui la llengua principal. Tot i que això ho disfressen en parlar de "llengua de comunicació" o "llengua d'encontre". Del meu llibre es dedueix que, si apliquem aquests criteris, no existeix el nacionalisme lingüístic català, basc ni gallec. Molta gent m'ha tirat en cara que no critico la "imposició del català". Però, quina imposició? Si jo dic que a Castella es parli castellà, és això una imposició? Por tant, si els catalans diuen que el català ha de ser la llengua predominant a Catalunya, és això una imposició?

Però els nacionalistes espanyols no acostumen a dir obertament que el castellà ha de ser la llengua dominant. El que fan es argumentar els drets individuals dels parlants.
Es parla de drets individuals, però les llengües existeixen dins d'una comunitat lingüística, no es tracta d'individus aïllats. Si jo me'n vaig a Alemanya, puc tenir tot el dret del món a parlar castellà, però haig de parlar alemany. Perquè m'estic integrant en un col·lectiu amb unes relacions lingüístiques on predomina l'alemany. Parlar de drets individuals en qüestió lingüística no té sentit. I quan critiquen que el català comenci a adquirir predomini en certs àmbits, ho fan perquè això comporta la pèrdua del predomini absolut, en aquests mateixos àmbits, del castellà. Quan critiquen això, tot i que no ho diguin obertament, estan posant de manifest que el que temen els castellanistes no és que el castellà desaparegui de Catalunya, com diuen ells. A ningú amb dos dits de front se li ocorre que el castellà pugui desaparèixer de Catalunya, és una estupidesa pensar-ho. En realitat, el que expressen és el seu temor que el castellà perdi el predomini absolut a Catalunya.

En canvi, sí que hi ha estudiosos que afirmen que el català corre cert perill d'extinció
Depèn de amb quines altres llegües el comparis. Si comparem el català amb l'aragonès, doncs no està en perill d'extinció. Però el català s'ha de comparar amb altres llengües del seu nivell demogràfic. El català és una llengua europea molt important des del punt de vista demogràfic i no està en perill d'extinció. Ara bé, als Països Catalans el català no és la llengua dominant, això està clar. I hi ha molts terrenys en els quals no aconsegueix fer-se amb aquest domini. Per domini no hem d'entendre res negatiu, sinó que sigui la llengua d'ús habitual, la llengua por defecte. Cosa que seria lògica. Quan es conviu amb una llengua poderosa des del punt de vista demogràfic, econòmic i polític com és el castellà, els avenços són molt difícils. Mai no es pot dir que el català estigui fora de perill, precisament perquè conviu amb el castellà.

Per aquest mateix motiu, són apropiades les mesures de foment de la llengua com ara la immersió lingüística?
L'única immersió lingüística que conec és la del castellà. A Catalunya no hi ha immersió lingüística. Si a Catalunya es fa servir el català a l'escola, això em sembla normal. Diríem que ensenyar en castellà a Madrid és immersió lingüística? Jo no ho diria pas. Per immersió entenem quan una llengua oficial no és la llengua de la població i s'obliga a fer servir aquesta llengua a l'escola, cosa que passa a molts països del món. A Nigèria, la llengua de l'escola és l'anglès, i qualsevol nen que es vulgui escolaritzar ha d'aprendre anglès. Que no el parla ni ell ni ningú de la seva família. Perquè l'anglès, i aquesta és la qüestió, no és una llengua de Nigèria, és una llengua imposada per les potències colonials. Però el català no és una llengua imposada per les potències colonials, és la llengua pròpia de Catalunya.

Vostè, al seu llibre, diferencia entre bilingüisme additiu i substitutiu. Quin és el cas a Catalunya?
El bilingüisme que es diu promoure des del centre és teòricament additiu. És a dir, que jo afegeixo la meva llengua a l'autòctona i totes dues hi conviuen. Però en el 90% dels casos, en realitat, és un bilingüisme substitutiu, en què és pretén que la llengua nova acabi substituint l'autòctona. Si a un nen català se l'educa en castellà, que hi ha molts més llibres, més programes de TV, més oportunitats, el que es propicia és que el nen digui: "Ah, jo parlo en català amb la meva família, però a mi el que m'interessa és el castellà, perquè em dóna més possibilitats. Precisament per això, el castellà no s'hauria d'ensenyar a les escoles de Catalunya. Ja sé que és dur dir-ho, que molta gent em criticarà per això, però és així. En aquests moments hi ha una situació de desequilibri molt forta en favor del castellà. Com ho corregim, això? Recolzant per igual totes dues llengües? Llavors es mantindrà el desequilibri. L'única solució és recolzar la llengua autòctona, la llengua pròpia, molt més que l'altre. Cau pel seu propi pes.

Però bona part de l'opinió pública espanyola té la percepció contrària, que el castellà és una llengua de segona a Catalunya i que està perseguit.
És que hauria de ser de segona, és clar que sí. Per les raons que ja he donat. Exactament igual que el català és una llengua de segona a Castella. A Madrid, si és que existeix, el català és una llengua de segona o de tercera. I això, a tothom li sembla molt bé. Que el castellà sigui u na llengua de segona a Catalunya, a mi no em semblaria malament. Però el cas és que no ho és, que segueix sent dominant en molts àmbits. La idea que el castellà s'ha perseguit a Catalunya és una manipulació ideològica. Qui ha anat a Catalunya sap que això no és així, però el qui no hi ha anat s'ho acaba creient.

Els mateixos arguments sobra aquesta 'persecució' del castellà no s'apliquen, per exemple, en el cas de Puerto Rico.
Què ocorre quan se xoca amb una nacionalisme lingüístic més poderós que el propi, com és el cas de l'anglès? Que, llavors, l'ideòleg del nacionalisme lingüístic de la llengua menys poderosa passa a utilitzar els mateixos arguments d'autoconsciència lingüística que fan servir els qui defensen les llengües perifèriques. Però, en aquest cas, ja no els semblen arguments nacionalistes. Quan jo defenso el castellà a Puerto Rico, amenaçat per l'anglès, no sóc nacionalista; quan fan això mateix els catalans, llavors sí que es considera nacionalista.

També se solen invocar raons de mercat o 'darwinistes', com diu vostè, per justificar el predomini d'una determinada llengua.
El nou discurs del nacionalisme es basa en criteris economicistes. Es diu que hi ha llengües que tenen un gran mercat i d'altres que el tenen petit. Això significa emprar criteris de la globalització capitalista, de veure-ho tot com a mercats, productes i clients. Així és com funciona l'economia, però el que no es pot fer és utilitzar aquests criteris economicistes en la cultura. Es com si al Museu del Prado un quadre hagués estat visitat per 5.000 persones i un altre, només per 50. I diguéssim: "Destruïm o baixem-lo al soterrani aquest quadro, que el visita molt poca gent". La cultura no és economia, és una altra cosa.

Per què els escriptors en català venen tant pocs llibres a la resta de l'Estat?
Espanya no ha assumit el seu caràcter plurinacional. Si s'hagués fet una política plurilingüística de debò, als nens se'ls hauria ensenyat al menys a llegir i entendre les diverses llengües de l'Estat. Així, un adult escolaritzat seria capaç de llegir Josep Pla sense traduir. I un autor català podria vendre en la seva llengua a tot l'Estat. Així, els autors catalans no es plantejarien escriure en castellà. Ara, si un autor català, amb tot lògica, vol ser llegit el màxim possible, acaba escrivint en castellà. D'aquesta manera, la presència del català va desapareixent, i només es llegeix a Catalunya. I poca gent, a més.

Com ha estat rebut el seu llibre a la resta de l'Estat?
Pràcticament totes les ressenyes i entrevistes que he tingut han estat de Catalunya, Galícia o el País Basc. A la resta de l'Estat, el llibre gairebé no ha tingut cap incidència. A la gent li agrada llegir opinions que reforcin les seves pròpies, no pas opinions totalment contràries.

Visca Abkhàzia i Ossètia!

Notícia a l'Avui:

El president rus, Dimitri Medvédev, ha anunciat que Rússia reconeix la independència de les regions separatistes d'Ossètia del Sud i Abkhàzia.

En una aparició per la televisió, el cap del Kremlin ha informat que ha signat els decrets sobre el reconeixement per part de Rússia de la independència de les dues regions georgianes i ha instat a altres Estats a seguir el seu exemple i a fer el mateix.

El líder rus ha explicat que aquesta decisió es basa en els postulats de la Carta de la ONU, la declaració de 1970 sobre els principis del dret internacional sobre les relacions amistoses entre els Estats i altres documents internacionals. "No ha estat una opció fàcil, però és l'única possibilitat de garantir la vida de la gent", ha assenyalat en al·lusió als habitants de les dues regions georgianes que van trencar amb Tiflis a principis de la passada dècada.

Medvédev ha acusat al president de Geòrgia, Mikhaïl Saakaixvili, de genocidi pel seu atac a Ossètia del Sud, que va portar a Rússia a intervenir militarment en el conflicte.

"El 8 d'agost a Tiflis van prendre una decisió. Saakaixvili va escollir el genocidi per complir les seves tasques polítiques", ha dit el president rus, que ha recalcat que el dirigent de Geòrgia "amb les seves pròpies mans va ofegar les esperances de convivència pacífica dels habitants d'Ossètia, d'Abkhàzia i de Geòrgia en un sol Estat".

____________________________________________________________________

EUA i els seus estats vassalls insisteixen en la "integritat territorial de Geòrgia". Això obviant que la història d'Abkhàzia i Ossètia del Sud està plena de genocidis comesos pels invasors georgians.

El cas d'Abkhàzia és més "paral·lel" al nostre que no pas el de Kosovo. Des del floriment del nacionalisme georgià del XIX -representat per Noé Jordania- el georgianisme ha volgut apropiar-se d'aquesta nació, i els milicians han comès matances arreu del territori. Amb la revolució russa, els georgians menxevics, encapçalats per l'esmentat Jordania, van declarar-se independents, proclamant la república de Geòrgia, annexionant-se aquestes respectives nacions i reprimint la cultura i llengua local.

Stalin, un nacionalista georgià, va continuar la seva feina ultrageorgitzadora impulsant decrets a l'estil Franco, prohibint l'ensenyament en abkazi i osseti, i tot plegant afavorint un procés de repoblament de georgians: exactament la mateixa tàctica emprada pel feixisme de Mussolini ("Si vols conquerir un país, omple'l de la teva gent").

Amb la crisi de finals dels 80 a la URSS i la posterior proclamació d'independència de diferents repúbliques, Geòrgia va tornar a reivindicar Ossètia del Sud i Abkhàzia -durant bona part de la URSS eren repúbliques separades de Geòrgia, amb l'estatus lingüístic i cultural protegit-, se les va annexionar a l'antiga, és a dir, seguint el model de ferro i sang.

Xevardnadze, que no era precisament un nacionalista georgià, va continuar la conquesta, ja que es va envoltar d'un equip de govern fortament georgianista. I actualment ens trobem amb un Saakaixvili que fins i tot gosa reprimir manifestacions opositores a la mateixa Geòrgia estricta a base de trets. I aquest representa que és l'occidentalista defensor dels drets humans, en contrast amb el "russificador" Xevardnadze, un antic dirigent del PCUS però traïdor als principis del seu propi partit.

ESTRENO

[Estreno entrada, amb un article que vaig penjar al meu flog fa un parell de setmanes, arran de la final de l'Eurocopa]

Potser alguns/es ho sabeu... Estic indignat. Escandalitzat. Palplantat. Fa unes horetes, allà sobre les 7 de la tarda, estava gaudint de l'ombra i del gelat -estava mort de sed- amb la meva parella. Clàxons, coets...eren alguns conductors hooligans que recordaven que avui jugava la "Selección" la final de no sé quin torneig. El que em va indignar no era el fet de que ho celebressin a la nostra terra, a la terra que els acull i els dóna alguna feina -ni que sigui de tunejador-. De fet, si jugués la final la Xina o el Pakistan segurament passaria 3/4 del mateix. El que m'indignà era veure una nena que no deuria passar dels 8 anys, amb dues banderetes espanyoles, amb la samarreta d'Espanya, i cridant "arriba españa!" (no "viva", "arriba", el famós crit que els falangistes i franquistes el popularitzaren). Com pot ser que, en comptes de jugar a fet i amagar, a la PS2, a la Nintendo DS o a les Barbies es dediqui a fer càntics patriòtics? Penso que és responsabilitat paterna (de materna ho dubto, sincerament...ja sabem que en el tema del futbol+política els homes tenim tendència a fer servir el cap, però d'una altra manera). La mateixa que la tenen els pares palestins, quan animen els seus fills a portar ensenyes de Hamas i fins i tot bombes; els pares israelians, quan ensenyen els seus fills com s'ha de fer servir un fusell per matar palestins; o els pares nordamericans, que renten el cervell de la canalla amb consignes tipus "For More Years" i "Només m'ho treureu quan sigui mort" (Charlton Heston, actor i difunt president de la NRA, associació parafeixista de propietaris d'armes). Els nens són nens. En comptes de malgastar el temps en consignes patriòtiques que poden ofendre a molta gent, descendents de republicans ESPANYOLS que han mort simplement PER DEFENSAR UNA ALTRA ESPANYA (sí, existien republicans que creien en ESPANYA!) i no onejar la "rojigualda", el que haurien d'estar fent és jugar al pica-paret. El fet identitari és com l'alcohol, el matrimoni o la declaració de la renda: és cosa dels grans. Afortunadament, de moment això són paraules, perquè les paraules se les enduu el vent. El problema és quan creixin i passin a l'acció directa. Com aquell nen de la foto. Aleshores tenim el marró muntat. Què estem fent? O, millor dit, què han fet els pares d'aquella nena innocent?