We're a Nation.

65.000?

No hi ha camí de retorn.

Quan la Constitució Europea es va sotmetre a referèndum a l'Estat espanyol, la participació a Catalunya va vorejar el 40%. És a dir, que després d'una forta campanya institucional, amb milions d'euros al darrere, amb un resultat a favor del vot afirmatiu, i amb tots els mitjans parlant-ne constantment, resulta que només un 40% dels catalans es va sentir atret a les urnes. Això tenint en compte sempre que només es feia propaganda pel SI als mitjans oficialistes, però fora de l'ambit mediàtic hi va prevaldre la mobilització del NO.

Ahir diumenge, després d'una campanya finançada a base d'aportacions individuals, amb una bona part dels mitjans en contra i amb cap altre recurs humà que el voluntariat, prop d'un 30% de participació va ser-ne el resultat. Prop de 200.000 dels 700.000 catalans que estaven cridats a les urnes van respondre a la crida. I el que és més: prop d'un 95% del vot va ser afirmatiu.

Sens dubte, encara queda molt de país per cobrir i moltes consultes per fer, però malgrat tot, els resultats d'ahir constitueixen un històric triomf, no només per l'independentisme, sinó per la democràcia.Una bona prova d'això es troba en l'espectacular ressò internacional de la consulta. Una consulta no vinculant, organitzada solament 170 municipis dels 946 que conformen el mapa de Catalunya, ha capturat més atenció a la premsa internacional que no pas, per exemple, el referèndum de l'Estatut. La jornada del 13-D ha aparegut a la BBC, a Le Monde, a mitjans de comunicació llatinoamericans i fins i tot àrabs. N'han destacat la normalitat, el caràcter pacífic, la presència d'observadors internacionals, el dret de vot dels immigrants. És a dir, el caràcter radicalment democràtic de tot el procés. Tot plegat ajudarà a que la campanya per les consultes continuï. Per davant, queden les cites del 28 de febrer i del 25 d'abril, i l'esperada consulta de Barcelona. I queda igualment per davant, per descomptat, aconseguir que algun dia, més d'hora que tard, sigui el conjunt del país qui tingui dret a votar sobre quin vol que sigui el seu futur.

13-D. Força!

Molta sort pels habitats de les poblacions on podeu dir la vostra. És hora de demostrar el món el tarannà democràtic del poble català, per moltes coaccions i intervencions de força des de la capital del regne. Volem el referèndum per respecte a les normes fonamentals de la democràcia participativa, com així ho diu l'última enquesta de la UOC: http://www.avui.cat/cat/downloads2/enquesta_independencia.pdf

De moment, per aquí ens haurem de conformar amb l'accidentada línia 9. Això sí, es preveu que per mitjans de 2010 es faci l'esperada consulta a Barcelona, si es confirma l'abstenció del PSC i el suport de CiU, ERC i ICV.

Ja no hi ha camí de retorn. SALUT I INDEPENDÈNCIA! ||*||

Arenys capital!

Notícia del Vilaweb:

Els arenyencs han votat avui majoritàriament en favor de la independència de Catalunya: un 96% dels votants han dipositat a les urnes del Centre Moral la papereta del sí i un 2,28% la del no. Dels 2.671 electors que han votat, 2.569 ho han fet pel sí, una xifra més alta que no la que va obtenir l'estatut en el referèndum del 2006 (2.424 vots). La participació, a més, ha estat molt més alta que no la que s'esperaven els organitzadors: del 41%, un percentatge superior al del referèndum de la constitució europea (40,43%) i al de les eleccions europees (35,14%), si bé inferior al del referèndum de l'estatut (48,8%).

----------------------------------------------------------------------------------------------

I s'esperen més consultes a Argentona, Berga, Girona, Lleida, Sant Pere de Torelló, Calders, Caldes de Montbui, Sant Cugat del Vallès, Sant Vicenç de Calders, Manresa, Vilanova i la Geltrú, Santpedor, L'Estany, Santa Maria d'Oló, les Borges Blanques i Arbúcies!

Bona diada a tothom!

I ànims pel poble d'Arenys de Munt!

C's: la fi s'acosta.

Els dos parlamentaris del Grup Mixt José Domingo i Antonio Robles han decidit aquest divendres cessar el president i parlamentari de Ciutadans, Albert Rivera, com a portaveu i president del Grup Mixt. De fet, Domingo i Robles han decidit nomenar-se president i portaveu del grup respectivament. Els dos diputats, que van anunciar que es donaven de baixa del partit, han enviat un escrit a la Mesa del Parlament amb aquesta petició. Domingo espera que Robles es replantegi la seva decisió de deixar la seva acta de parlamentari el mes de setembre 'si fan una bona tasca'.

(Font: Vilaweb/ACN)

CHORREA, (ELIGO) CHORREA!!!!!

MUAHAHA!

(Avui no hi ha text. El context històric ho mereix).

Joan-Daniel Bezsonoff: «Sóc francès, però m'estic curant»

L'escriptor s'endinsa en l'univers contradictori dels seus referents culturals a «Una educació francesa»

«Una educació francesa (L'Avenç) no és pas una autobiografia, tot i que hi parli molt de mi mateix», adverteix Joan-Daniel Bezsonoff. El llibre, un encàrrec del director de la revista L'Avenç, Josep Maria Muñoz, recull una sèrie d'articles sobre els seus referents culturals, a cavall entre una educació francesa i una de catalana, i acaben dibuixant en conjunt la seva relació amor-odi amb França. L'Algèria francesa, l'anglès, els castells, el català, els francòfons... són uns quants dels capítols que ressegueixen les dèries de Bezsonoff, que diu sense pèls a la llengua i amb un deix nostàlgic: «Sóc francès, però m'estic curant.»

«Aquí hi ha molts intel·lectuals que es pensen que coneixen França i els francesos, i són collonades. Volia explicar el que és realment l'educació francesa.» A causa del debat generat a la Fira de Frankfurt, sobre qui són els escriptors catalans (els que escriuen en català o els que són nascuts a Catalunya, independentment de si escriuen en castellà), Bezsonoff, com a autor català de nacionalitat francesa es pronuncia clarament: «L'escriptor català és el que escriu en català.» Sobre les contradiccions de la identitat, també en parla en el llibre i recull una anècdota ben sucosa d'un viatge que va fer a Salamanca. Resulta que un vell que gastava aires de culte li va dir: «A ver... Si tú eres de Perpiñán, eres catalán. Si eres catalán, eres español. No reniegues de tus orígenes, coño...»

Bezsonoff considera que el llibre és un «homenatge» a França i una denúncia al republicanisme, que segons diu, «és insuportable». «Sembla que França s'hagi creat en la Revolució i tota la història anterior amb els seus reis no hagués existit mai; en fi, quan més va, més carlí em torno!» Com no podia ser de cap altra manera, i seguint l'empremta de Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos, del seu col·lega Joan-Lluís Lluís (a qui, per cert dedica el llibre), l'escriptor tracta de l'«odi» que senten els francesos per la llengua catalana. «Estic fart dels francòfils!», engega. Tot plegat, però, amaga una gran contradicció: «Tinc el record d'una França bonica que m'ha educat i creat, però ara sóc un renegat i vull mostrar el que han fet.» Per acabar-ho d'adobar, el novel·lista també té paraules crítiques per als catalans del sud (és a dir, els del Principat): «Molts es creuen superiors als catalans del nord.»

Aquesta mena d'«autobiografia temàtica» –com l'anomena–, suposa una cartografia personal i íntima d'una França que ha «educat» l'autor, de la mateixa manera que Frédéric Moreau rep la seva «educació sentimental» de (Bezsonoff és un lector devot de Flaubert). El llibre inclou un mapa amb la seva constel·lació de ciutats: Massy (al sud de París), Breisach am Rhein (prop d'Estrasburg), Briançon, Mende, Canes i Perpinyà, on viu actualment (concretament al poblet de Nils).

Al cap i a la fi, Bezsonoff considera que el llibre és «bastant trist» però té «pretensions humorístiques».

L'alternativa d'«Osborne»

Albert Sánchez Piñol, amic de l'escriptor nord-català, va presentar el llibre fa uns dies a la llibreria Laie de Barcelona. «El llibre m'ha servit molt per aprendre coses de Bezsnoff i de la Catalunya del Nord que no coneixia.» Segons l'autor de La pell freda, aquesta «suma de microrelats» permet entendre per què no és «casual» el procés d'assimilació de la Catalunya del Nord. «Mentre allà els oferien llibertat, igualtat i fraternitat, a Espanya t'oferien el toro d'Osborne!»

Seguint la teoria literària de Sánchez Piñol, segons la qual els escriptors es divideixen en xamànics i mediúmics (ell s'inclou en el grup dels xamànics) Bezsonoff és «un bitxo raríssim», ja que «barreja» les dues tendències: «En les seves històries el protagonista sempre és ell, com fa Gerónimo.»

Després d'Els taxistes del tsar (Empúries, 2007), la propera novel·la de Bezsonoff, premi Casero el 2003 per La guerra dels cornuts, es titularà La malenconia dels oficials, una obra en què torna al paisatge d'Algèria, que ja va explorar a Les lletres d'amor no serveixen de res (1997) i a La presonera d'Alger (2002).

Font: EL PUNT

Virus Cathalanosys (El Punt)

Ara el català no es dóna corda: s'encomana!

8-M.

Sirena o balena?

Un gimnàs en Sao Paulo tenia el següent anunci a l'exterior del seu local:
"Aquest estiu vols ser sirena o balena? " òbviament amb la foto d'una supermodel en biquini

Una noia va començar a fer circular la següent resposta:

La balenes recorren els mars i coneixen molts llocs increïbles com les glaceres antàrtiques i els esculls de corall de la Polinèsia. Són enormes i gairebé no tenen predadors naturals, mengen molta gambeta, juguen un munt, canten molt bé i fins i tot tenen CDs gravats.
Les balenes sempre estan envoltades d'amigues i amics, tenen una vida sexual activa i els alleten.
La balenes són autosuficients, boniques i estimades.

Les Sirenes?
Les Sirenes no existeixen. Són un mite. Si existissin viurien en crisi existencial per no saber si són peix o ésser humà. No tenen vida sexual ja que maten els homes que s'encanten amb la seva bellesa. Són boniques però tristes i solitàries.

Prefereixo ser balena!!!!
...

el gimnàs va retirar l'anunci que havia posat!

Galícia Bilingüe (versió friki)

Àrabs contra Franco

Notícia de Canal Sur (televisió andalusa) del dissabte:

Els relats esfereïdors sobre les "fites" de la "Guàrdia Mora" de Franco els van eclipsar i han hagut de passar 73 anys perquè s'honri la labor dels almenys 716 àrabs que van combatre per la República en la Guerra Civil espanyola, a través d'un documental de la cineasta egípcia Amal Ramsis.

Arribats amb el moviment anarquista i les Brigades Internacionals des d'Algèria, Palestina, Egipte, Líbia, Aràbia Saudita, El Marroc i l'Iraq, van sobreviure 465 i les restes d'alguns dels morts s'han trobat en fosses comunes obertes a Oviedo (Astúries).

Van lluitar en batalles cruentes com la de l'Ebre, en un país la llengua del qual no entenien "no per a fer fama, sinó en defensa de les seves ideals", explica a Efe Ramsis, qui concep el seu documental com "un homenatge a les seves idees, als seus somnis i a un projecte perdut" com va ser el d'alliberament nacional, vinculat a l'esquerra, que el món àrab va viure en els anys 30 del segle passat.

"La dictadura va matar tot el que tenia a veure amb la memòria històrica", sosté la cineasta, qui ultima la seva investigació a Granada al ser el seu projecte beneficiat amb la Càtedra de les Arts i les Cultures que atorga la Fundació Euroàrab amb el patrocini de l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament.

Ha rastrejat les seves històries en diferents arxius, a través de cançons, llibres, associacions i els familiars d'uns combatents als quals ofereix "l'oportunitat de contar alguna cosa desconeguda".

El documental "Veniu des de lluny", per la producció del qual s'ha interessat Canal Arte, es centrarà en cinc dels 716 lluitadors que Amal ha localitzat, com el palestí Najati Sidqui, la filla del qual ha agraït que es recuperi la figura d'algú que "va morir sense que ningú sabés el que havia fet" i que és "molt important" per a la seva família.

Després de la seva mort en l'exili a Atenes en 1979 es van publicar les memòries d'aquest comunista que, estant en el front a Còrdova, va intentar que els àrabs que lluitaven en el bàndol nacional es passessin al republicà cridant-los amb un altaveu des de la seva trinxera. No va tenir èxit.

La majoria dels àrabs que van lluitar contra Franco provenien d'Algèria, gairebé mig miler, i al final de la contesa gairebé la totalitat dels supervivents va regressar als seus respectius països.

Silenciats pel franquisme, la jove realitzadora egípcia es sent "molt emocionada" al recercar entre els secrets d'una guerra que "va ser una lluita de debò internacional, amb gents procedents de molts països per a donar suport la República".

Ho van fer moguts per somnis de llibertat i igualtat i amb el convenciment que la continuïtat de la República a Espanya implicaria un pas endavant per a acabar amb el colonialisme europeu en els països àrabs, malgrat que els Governs republicans no van avançar en aquest aspecte.

En els seus països, aquests combatents van participar en el moviment esquerrà d'alliberament nacional contra la colonització com a pas previ a la implantació de règims democràtics, l'evocació dels quals és avui per a Ramsis una reivindicació que "hi ha molt més que integrisme en el món àrab".

Pel que fa a la "Guàrdia Mora" de Franco, opina que també va sofrir els efectes d'una dictadura obstinada a justificar el colonialisme al Marroc lligant-lo al "salvatgisme" dels marroquins.

Impulsora d'un festival de cinema àrab-iberoamericà fet per dones a El Caire, aquesta jove inquieta i idealista ha realitzat diverses pel·lícules i col·laborat en unes altres després d'estudiar cinema a Madrid, però "Veniu des de lluny" li emociona especialment per ser "un homenatge a qui tenien altres somnis".


Font: http://www.rtva.es/informativos/noticia?id=65711&idCanal=713

"Bloody Sunday"

Diumenge Sagnant (Bloody Sunday en anglès) és el terme comunament usat per referir-se als fets succeïts al barri de Bogside de la ciutat de Derry, Irlanda del Nord el dia 30 de gener de 1972.

Aquell dia 15.000 persones es manifestaven contra una llei que permetia al govern britànic empresonar a sospitosos de pertànyer a l'IRA sense cap judici previ. La manifestació, convocada per l'Associació pels Drets Civils d'Irlanda del Nord, es portava a terme de forma pacífica fins que un grup aïllat de persones començaren a llençar pedres contra una barricada de soldats. Aquests respongueren primer amb gas, bales de goma i aigua a pressió, i posteriorment amb bales reals, amb la qual cosa els carrers es convertiren en un caos.

Les xifres oficials parlen de:

• 14 morts, 6 d'ells menors d'edat.
• 26 persones amb ferides de bala, 5 d'elles disparades per l'esquena.
• Més de 30 ferits en total, alguns d'ells atropellats per cotxes de l'exèrcit.

Vàries fonts independents, entre ells alguns periodistes que cobrien la notícia, varen certificar que cap dels ferits anava armat.

El primer batalló de paracaigudistes, responsable de l'acció, va ser sotmès a investigació per part del govern britànic, però les responsabilitats no han estat encara esclarides amb certesa.

[Font: viquipèdia. Foto: Ógra Sinn Féin]

La banalització del nazisme.

Avui he trobat una carta de la Rosa Toran ( de l'Associació per a la memòria històrica de les víctimes de l'Holocaust "Amical Mauthausen") publicada als diaris "Avui" i "El Punt" que considero força interessants, sobretot pels que es volen apropiar indegudament de certs termes:


"Una vegada més hem de denunciar l’ús indiscriminat

i ahistòric del terme nazisme per persones que,
per a més escàndol, ocupen llocs de representació
pública. A hores d’ara, només des de la ignorància i la
mala intenció pot afirmar-se que “en regions d’Espanya
es donen comportaments similars als de l’època
nazi”, tal com ha fet la senyora Rosa Díez, diputada
del Congrés per Unió Progrés i Democràcia. I no
menys inquietants resulten els fets de la junta d’accionistes
del Real Betis Balompié, que va haver de suportar
la bel·licositat del seu president, el senyor Lopera,
que convocà uns brètols ultra, un des quals
lluïa, a més, la vergonyant vestimenta de les Waffen
SS. A aquests casos podrien sumar-s’hi altres exemples
d’iniquitats verbals i agressions físiques, en els
quals l’estupor deixa pas a la indignació i a la denúncia
per les víctimes del nazisme. Elles, els seus hereus,
els seus amics, no comprenen que, per a més escarni,
sota l’empara de la llibertat d’expressió i per
raó de confusos interessos, s’exerceixi la violència
verbal i física, es manipuli la història i es banalitzi el
seu patiment".

Immigració i identitat

Acabo de trobar aquest article d'un Conseller de Catalunya Acció, fill d'immigrants andalusos. Tot i que no acabo de combregar del tot amb la idea de "ni dretes ni esquerres" (desitjo que siguin intel·ligents i no formin cap coalició amb els ultres d'UNC), trobo que aquest escrit m'identifica a mi mateix. De moment, un excel·lent, senyor Juan. Ja n'hi ha prou de separar la societat en ghettos!:

"La independència és impossible, hi ha massa immigració". Aquí la tenim. La mare de totes les mentides. Quantes vegades l'hem sentida, sobretot (quina casualitat) de qui ens vol fer creure que vivim en un país fragmentat? D'una banda hi ha qui fastigosament discrimina entre immigrants (xarnegos, moros o sudaques, en diuen) i catalans de soca-rel, ignorant moltes onades immigratòries anteriors. Però d'altres s'entesten a mantenir econòmicament, no només filosòficament, un fictici col·lectiu andalús (com si tots pensessin igual o anessin en ramat) en forma de FECAC i altres màfies. Fins i tot hi ha qui vol fer creure que existeix un conflicte lingüístic, tan virtual com el del català-valencià, quan l'únic problema real és que l'espanyol és encara, malauradament, idioma oficial i imposició per a tots els catalans. Sí, és la meva llengua materna, però és tan estrangera com l'anglès als Països Baixos, el turc a Alemanya o el propi espanyol a Portugal. No és pas casualitat que aquests manipuladors siguin justament els més immobilistes de tots. Quin canvi els fa tanta por? Que en lloc de col·lectiu andalús esdevinguin catalans? Que siguem un poble normal com els altres d'Europa? Que, sense distinció per procedència o origen familiar, tothom vulgui lliure la terra d'acollida?

Doncs bé, us escriu un català, fill i nét de gent vinguda d'Andalusia, d'aquest Baix Llobregat poblat massivament per gent immigrada (ara o fa 30 anys, el concepte és el mateix) i els seus descendents. Aquesta mentida sobre la immigració és a punt d'acabar-se d'una vegada per sempre. Per a començar, col·lectius com ara Catalònia Acord o, a l'àmbit lingüístic, Veu Pròpia, estan causant tot un curtcircuit mental en més d'un cervell del país, per la seva claredat i contundència. Les seves paraules les podem resumir així: “els nouvinguts que s'integren i els seus descendents som senzillament catalans”. I punt. Formem part d'una única nació: la catalana. No necessitem cap tutela de màfies espanyolitzadores ni dels seus mecenes que viuen instal·lats des de fa dècades als nostres governs.

El meu camí particular, sense ànim de generalitzar, el crec prou significatiu. A primària vaig tenir la sort que la professora d'Història va impactar el cervell infantil d'uns nens de 12 anys amb la frase: "Evidentment que Catalunya és un país!". Ens parlava a tots en català (érem catalans). Més tard, però, al batxillerat vaig sorprendre'm que l'assignatura d'Història només en parlava de l'espanyola (em temo que encara és així; per a anar bé cal canviar-ho, i ràpid). De mica en mica, aquella llavor plantada per aquella professora va anar germinant. Conèixer la història catalana és necessari, però no suficient. Per sort, un (només un!) dels meus companys de classe catalanoparlants de tota la vida em va parlar en la llengua dels catalans, potser perquè només ell em considerava un català de debò. Va ser només així que vaig poder practicar-la prou com per a esdevenir-ne un parlant correcte. I en arribar a la universitat, finalment, vaig poder fer-hi vida social totalment en català, tal com havia de ser, sense importar la meva llengua materna o l'entorn infantil. Finalment, després de tot aquest procés de maduració i d'haver obert bé els ulls a tot el que passa al meu voltant, evidentment sóc català, em sento català, pateixo com qualsevol català, però també tinc una enorme il·lusió en el futur com qualsevol català que sap que vivim encara en una colònia i que, no només desitja que el seu país sigui lliure, sobirà, independent, madur, pròsper, sinó que a més passa a l'acció per a aconseguir-ho.

Així, en molts casos com el meu mateix, aquests nous catalans d'espanyol només en tenim el nom i cognoms, la llengua materna i (de moment) el passaport. Per cert, hi ha un símptoma evident de la malaltia que té el país quant a la immigració: cada dia, en saber el meu nom, molts catalans catalanoparlants de tota la vida se m'adrecen en espanyol. Jo, amb el meu nom espanyol intacte, els responc en català per a crear-los voluntàriament un altre curtcircuit mental. Serà a cop de curtcircuits mentals, doncs, que avançarem. Jo no crec que me'l tradueixi mai, el nom; de fet tampoc se li demana a un fill d'alemanys, senegalesos o russos, amb nom forani. Per tant, sempre seré un català amb nom estranger, concretament espanyol. I què té a veure això amb el futur que jo vulgui per al meu país? La resposta és fàcil: no res. Per a voler la independència no cal ni canviar-se el nom, ni tenir besavis de la Cerdanya, ni votar ERC, ni deixar de tenir amics a Espanya o França, ni parlar en català a la pròpia família vinguda fa 30 anys des d'Andalusia, la Xina o l'Equador. Per a voler la independència només cal estimar-se el país i voler-lo totalment lliure. Res més.

La catalanitat no és més que una manera de pensar, d'entendre i d'actuar en el món que ens envolta. És purament mental i, al contrari d'allò que ens volen fer creure uns i altres, no és pas genètica. Aquesta manera de pensar i viure, que configura la vida d'aquesta col·lectivitat (anomenada en general poble català), amb el temps esdevé dominant en cadascun dels individus que hi neixen, creixen o passen part significativa de la seva vida. L'experiència diària, la manera com interactua la gent, l'estructura socio-econòmica i l'ambient físic en què ens movem, acaben determinant la formació d'aquesta manera de pensar i actuar (és a dir, de ser) que ens fa, per a bé i per a mal, diferents de la resta de pobles del món. En aquest sentit, de fet hi ha més catalans que no pas els que ara ho tenen clar de forma explícita. Perquè és català, senzillament, tot aquell qui pensa i actua (és a dir, qui és) a la manera catalana.

Ara mateix tot aquest procés d'integració el deuen estar fent com jo, de forma espontània o natural, centenars de nous catalans. En canvi, amb un entorn normalitzat (és a dir, amb Estat propi com tenen d'altres pobles) el farien pràcticament tots els descendents d'immigrants, o com a mínim milers, o centenars de milers… Què està fallant, doncs? Què estem fent malament? Doncs aquesta resposta també és fàcil: gairebé tot. Perquè ni tenim Estat propi, ni actuem davant del fenomen de la immigració com hauríem d'actuar mentre no en tenim.

Que el poble català no tingui un Estat significa que no té un espai propi on treballar de forma natural, relaxada, la seva manera d'estructurar la societat, d'integrar els nouvinguts, de no alienar els seus descendents deixant-los en terra de ningú, de desenvolupar la seva cultura i mostrar-la al món amb orgull. Algú respondrà que tot això, en certa mesura, ja es fa ara mateix. Bé, en tot cas s'intenta. Amb la interferència contínua de l'amo invasor, Espanya, es malgasten moltíssimes energies per a dur a terme tota aquesta tasca d'integració. Igual com se'n malgasten en altres mil fronts que sempre abordem erròniament com a separats: defensa de la llengua; protesta contra l'espoliació fiscal que patim tots els habitants dels Països Catalans (inclosos els espanyols que hi viuen!!); demanda de seleccions esportives pròpies, de veu i vot a les organitzacions internacionals, d'etiquetatge, judicis, software, entreteniment audiovisual en català… (i no acabaríem mai). De tot això, què no s'aconsegueix directament amb la independència? La integració dels immigrats com a catalans també quedaria afectada positivament tenint un Estat propi, perquè els mètodes i objectius els decidiríem nosaltres en lloc dels espanyols, que el que intenten ara és convertir els immigrants en espanyols.

Amb la immigració, però, ja s'estan cometent errors, ara. No es pot rebutjar d'entrada com a català qui encara no parla català. Perquè adoptar la llengua és una conseqüència natural de considerar-se membre d'aquesta col·lectivitat diferenciada. No n'és pas la causa. Parlar en català no fa necessàriament català. En canvi, ser o sentir-se conscientment català sí que fa, tard o d'hora, adoptar el català, és només una qüestió de temps. Perquè és la llengua catalana, òbviament, la més escaient, la que millor expressa i sintonitza amb la catalanitat, és a dir, amb el fet de pensar i actuar a la manera catalana, és a dir, de ser i sentir-se català. Cal fer el matís, però, que el progrés en qualsevol dels dos camps en facilita l'altre, es realimenten l'un a l'altre. El fet que et parlin en català (i per tant, que a la llarga es propiciï que hi responguis) facilita el fet de començar a sentir-se català de debò, hi actua com a accelerador de tot el procés. Recordem novament el company del batxillerat que sí em parlava en català. Si ja d'entrada ell no m'hagués considerat català, segurament no m'hauria parlat en català. I si jo no me n'hagués sentit, segurament no hauria adoptat la llengua que aleshores, per a mi, no era ni materna ni social sinó només la de l'escola (o com a molt la de TV3). Si no considerem catalans de debò els nouvinguts i els seus descendents, no els parlarem en català; i si no els parlem en català (entre d'altres coses) ells acaben notant que els rebutgem com a catalans. I finalment, si són rebutjats com a catalans, seran una altra cosa (per exemple, seran espanyols).

Aquest és, resumit, el drama que patim. Tot aquest procés que de forma més natural hauria de succeir tenint un Estat propi, no succeeix perquè no en tenim encara, d'Estat propi. I si no succeeix de manera natural, aleshores en teoria hauríem de fer que succeís de manera conscient, voluntària i diària, però no ho fem. I no ho fem perquè tot això, a llarg termini, és senzillament esgotador. No es pot culpar sempre la gent de no fer de forma continuada i conscient allò que la resta de pobles del món fan de forma natural i descansada perquè tenen un Estat. Però sí que ens podem culpar tots plegats de no concentrar les nostres energies en aconseguir-lo. Perquè no només no ho fem, sinó que ens lamentem, dia sí i dia també, de les conseqüències de no tenir aquest Estat. No posem fil a l'agulla per a assolir-lo, sinó que ens perdem embolicats amb la selva de les nostres pròpies misèries.

I relligant amb el principi, per a la construcció d'aquest nou Estat no només no podem deixar de banda els nouvinguts per pròpia dignitat moral, sinó que ells i els seus descendents en som part totalment essencial. Sobretot per l'enorme cabal de caràcter guanyador que poden desprendre justament aquells emprenedors purs que, per ambició o per necessitat, i a diferència d'altres que s'hi queden, deixen tot a la seva terra d'origen i aconsegueixen arrelar i integrar-se a la terra d'acollida, hi fan vida, hi tenen descendència, assimilen la seva manera de pensar i actuar (allò que justament és la catalanitat), i en definitiva tenen èxit en l'aposta davant la por a allò inicialment desconegut. I és això el que precisament es necessita per a aconseguir la independència, us n'adoneu? Caràcter guanyador, decisió, assumpció del risc a canvi de l'opció a una vida millor i més digna que no pas la de l'esclau submís, perquè els guanys obtinguts acostumen a ser proporcionals al risc assumit en l'aposta.

Per a acabar, utilitzaré novament el meu propi exemple. Els meus pares van venir aquí perquè volien tenir un futur pròsper, i que jo el tingués també, que tingués totes les oportunitats a la vida. Doncs bé, una de les grans raons per les quals jo treballo per a aconseguir la independència és que no em vull trobar en poc temps a la mateixa situació que ells fa 30 anys. Ells van venir per a quedar-s'hi, i jo no vull haver de marxar a un altre país per a què els meus fills, si mai en tinc, tinguin totes les oportunitats. Els catalans encara som capaços de fer que el nostre país sigui pròsper durant moltes dècades si agafem la independència que tenim ara més que mai a l'abast de la mà i abandonem per sempre aquest malson.

Imaginem l'extraordinària i imparable realimentació positiva de moral i entusiasme col·lectiu que l'inici en comú d'aquesta empresa farà esdevenir a la nostra societat. A ningú se li escapa que, immersos en aquesta espiral d'energia positiva, el resultat afirmatiu d'un referèndum no serà més que, simplement, una conseqüència lògica i natural de sumar aquesta cohesió nacional i el caràcter guanyador, és a dir, de la recuperació de l'esperit català.

Per tant, catalans, iniciem el camí cap a la independència, cap a un país adult, responsable i millor. No és només un imperatiu, sinó un indicatiu, un anunci: ja hem iniciat el camí. I sobretot, l'estem iniciant junts tots els catalans, els vells i els nous.

Juan Manuel Rodríguez, 29 anys
Castelldefels (Baix Llobregat)
Conseller de Catalunya Acció

Ejército español

Frases antològiques d'ahir i avui a...TEMPESTA NEGRA

1715

"...es bien notoria la obstinación y barbaridad de este pueblo (Catalunya) tan criminal como el no discurrírsele pena condigna..."
José Patiño. Informe sobre las expropiaciones para la Ciudadela.

1715

"Que en las escuelas no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano..."
José Patiño. "Consulta del Consejo de Castillas sobre el Nuevo Gobierno que se debe establecer en Cataluña".

1716

"Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado" "..pero como a cada nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer al arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación como el de los Catalnes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre el castellano instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado..."
De la Instrucción Secreta" que el fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando, tramità als Corregidores del Principado de Catalunya el 29 de Gener de 1716.

1716

"Con la sola diferencia que como antes todo lo judicial se actuaba en Lengua Cathalana, se escriba en adelante en idioma Castellano o Latín."
De la Instrucción Secreta" que el fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando, tramità als corregidores del Principado de Catalunya el 29 de Gener de 1716 .

1755

"Nos complacemos mucho en que (conforme al Capítulo Provincial) todos nuestros religiosos entre sí hablen en castellano y a todos mandamos hablen entre sí y con los demás, o en latín o en castellano, so pena de pan y agua por cada vez que tuviesen con los nuestros conversación tirada en catalán".
Article 10 del Decreto de Visita del provincial dels Escolapis, pare Jorge Caputi de Mataró.

1801

"En ningún teatro de España se podrán representar, cantar ni bailar piezas que no sean en idioma Castellano".
Instrucciones para el arreglo de teatros y compañías cómicas fuera de la corte", Madrid 11 de març de 1801.

1901

"Confiar los intereses de la Iglesia en Cataluña y la dirección de las consciencias cristianas, como así mismo la propagación y conservación de la fe católica, a obispos y sacerdotes de otras provincias españolas".
José Martos. Governador Civil de Lleida.

1906

"Hay que castellanizar a Cataluña... Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y esto de grado o por fuerza. El soldado y el marinero catalán deben ir a servir a otras regiones de España para frecuentar otro trato y adquirir otros hábitos y costumbres. De brusco, insubordinado, soez y grosero como es en general el catalán se volverá amable, transigente con las ideas de los demás y educado. El día 1º de febrero no debe haber un solo soldado en la región catalana siendo substituidos por los de las demás provincias españolas, llevando allí la mayor guarnición posible y manteniendo el estado de guerra".
"Ejército y Armada" 1906.

1907

"El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertad, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego".
"La Correspondencia Militar". Madrid. 13 de desembre de 1907.

1907

"Si el Estado no impusiera el castellano en toda España, los dialectos se impondrían al castellano".
Miguel de Unamuno, declaracions fetes a "El Mundo" de Madrid.

1924

"Habiendo llegado a este Gobierno Civil, en forma que no deja lugar a dudas, que determinados elementos han convertido la sardana "La Santa Espina" en himno representativo de odiosas ideas y criminales aspiraciones, escuchando su música con el respeto y reverencia que se tributan a los himnos nacionales, he acordado prohibir que se toque y cante la mencionada sardana en la vía pública, salas de espectáculos y sociedades y en las romerías o reuniones campestres, preveniendo a los infractores de esta orden que procederé a su castigo con todo rigor".
Circular del Governador Civil de Barcelona general Losada. 1924.

1927

"Obligar a usar el castellano a Cataluña es hacerle un favor paternal, como lo es obligar a un niño corto de vista y revoltoso, a ponerse unas gafas".
Juan Llarch "Cataluña y la nacionalidad española". Madrid 1927.

1931

"Si una mayoría de catalanes se empeñan en perturbar la ruta hispánica, habrá que plantearse la posibilidad de convertir esa tierra en colonia y trasladar allí los ejércitos del norte de Africa. Todo menos..., lo otro". Ramiro Ledesma Ramos.
La Conquista del Estado.

1932

"Hablar de nacionalidades oprimidas –perdonadme la fuerza, la dureza de la expresión- es semcillamente una mentecatada; no ha habido nunca semejante opresión, y lo demás es envenenar la Historia y falsearla".
Intervenció de Miguel de Unamuno a les Corts de Madrid. 2 de juliol de 1932.

1932

"Antes que el Estatuto la guerra civil".
Titular de "El Imparcial" 1932.

1934

"Castilla siente de cerca el placer anticipado de su próxima revancha. Vemos en peligro cierto nuestro pueblo, nuestra alma, nuestro país. Ya es imposible prolongar el letargo. Castilla se levantará y con ella toda España; porque España quiere vivir sabrá demostrar en momentos definitivos que toda ella es Castellana".
Onésimo Redondo. 1934.

"Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos." Manuel Azaña. Memorias. President de la República Espanyola. "Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco ." Manuel Azaña. Memorias. President de la República Espanyola. "No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino (...) No hay más que una nación: ¡ España ! (...) Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la que swe desprendiese de alemanes e italianos"
Juan Negrín. Cap de govern de la República espanyola i president a l'exili. Segons cita Julián Zugazogoitia a les seves memòries.

1936

"Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar".
General Queipo de Llano. Emissió radiofònica.

1938

"Pero una advertencia. Ya se acabó esta conducta, se acabó la traición, porque nosotros preferiríamos ver a estas tierras pulverizadas antes que verlas otra vez en contra de los sagrados destinos de España".
Discurs del Jefe del Servicio Nacional de Propaganda de FET y de las JONS, José Antonio Giménez Arnau. Saragossa, 21 d´abril de 1938.

1938

"Yo lo llevaba fijo en mi mente el día 26 cuando con las tropas de Juan Bautista me metía en el Tibidabo, en Pedralbes. No quería hacerme ilusiones. Están vencidos y soportarán, porque son gente despierta, su derrota y nuestro triunfo; pero...¿convencidos?...ah! eso ya es más difícil . Quizás imposible. Barcelona seguirá siendo el garbanzo negro de la olla nacional. Por lo menos durante un par de generaciones. Al enjuiciar así el problema catalán del presente y el porvenir, no era ciertamente de los más pesimistas. Yo he oido a más de una persona de claro juicio y temple sereno propugnar la conveniencia de un castigo bíblico (Sodoma, Gomorra) para purificar la ciudad roja, la sede del anarquismo y separatismo , y como único remedio para extirpar esos dos cánceres, señalar el termocauterio destructor implacable".
El Tebib Arrumi. Heraldo de Aragón. 4 de febrer de 1939.

1938

"Catalán, judío y renegado,
pagarás los daños que has causado.
Arriba escuadras, a vencer,
Que en España empieza a amanecer."
Versió del Cara al Sol cantada durant la Batalla de l´Ebre. 1938.

1940

"Primero. - A partir del 1º de agosto próximo, todos los funcionarios de las corporaciones municipales y provinciales de esta provincia (Barcelona) cualesquiera que sea su categoría, que en el acto de servicio, dentro o fuera de los edificios oficiales, se expresen en otro idioma que no sea el oficial del Estado, quedarán 'ipso facto' destituïdos, sin ulterior recurso.(...) Tercero. - Los mismos criterios se aplicarán con respecto a los funcionarios de cualquier otro servicio público, especialmente los que sean maestros y profesores del Estado, así como inspectores de Sanidad...".
Circular del Gobernador Civil y Jefe Provincial de Barcelona, Wenceslao González Oliveros el mes de juliol de 1940, comunicada als alcaldes de Barcelona..

1952

"Los catalanes no se contentarán con publicar sus libros en catalán, lo que es enteramente justo, sino que en una nueva etapa, cuando llegue, si es que llega, la democracia, querrán que toda la enseñanza en Cataluña se dé en catalán, y el castellano quede completamente desplazado, y se estudie solo como un idioma más, como el francés. A esa desmembración lingüística me opondré siempre, como se opusieron Unamuno y Ortega en el Parlamento de la República".
Vicente Alexandre. 6 de juliol de 1952, al Congrés de Poesia de Segòvia.

1952

-sobre la guerra i el català-

"¿Ustedes creen que hemos hecho la guerra para que el catalán vuelva a ser de uso público?".
Maria Dolors Orriols i Josep Planchart editen la revista "Aplec", amb l'esperança de fascicle literari. El Governador Civil, Felipe Acedo Colunga, retira personalment els exemplars de la revista en un quiosc de la Rambla. Quan els editors van a demanar-li que alci la prohibició governativa, els contesta amb la frase citada.
J.M. Solé i Sabaté i Joan Villaroya. Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes 1936-1975. Curial, 1993

1959

"Todos los catalanes son una mierda"
Declaracions fetes el dia 21 de juny de 1959 per Luis de Galinsoga, director de La Vanguardia.

1967

"Me gusta Cataluña a pesar de los catalanes".
Declaracions de Santiago Bernabeu, president del Real Madrid Club de Futbol.

1981

"La mayoría de los emigrantes castellano-leoneses no son felices en Cataluña"
J. Martínez Carrión. El Diario de León. 26 de maig de 1981.

1983

"Aquí- en Madrid- el Presidente de la Generalitat no pinta nada".
Declaracions del socialista Julio Feo, Secretario General de la Presidencia del Gobierno. El País. 22 d´abril de 1983.

1984

"Los catalanes sólo son importantes cuando escriben en castellano".
Declaracions del senador José Prat, fetes a Francesc Ferrer i Gironès.

1984

"Creo que vascos y catalanes ya no se dedican a otra cosa en este mundo sino a andar como perdigueros o pachones con las narices día y noche en la entrepierna del pantalón de propios y extraños: se han ejercitado hasta tal punto en tales olfateos que son capaces de conocer hasta un dieciseisavo de sangre bastarda".
Rafael Sánchez Ferlosio. Escriptor. Febrer de 1984.

1984

"El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán".
Felipe González. Declaracions fetes al seminari sobre la transició celebrat a Toledo el mes de maig de 1984.

1984

"La ideologia nacionalista está de moda en Euskadi y Cataluña, pero yo creo que el nacionalismo es una de las ideologías más peligrosas que existen. Para mi, ser nacionalista y ser culto e inteligente, es incompatible".
Txiqui Benegas. Setembre de 1984.

1990

"De catalanes y vascos abertzales estamos todos mucho más que hartitos...Según los partidos lituanos españoles hay que reformar la Constitución para incluir en ella el derecho a la autodeterminación. NO saben lo que se les vienen encima, porque, bien pensado, a lo mejor tienen razón. Quizá lo primero que hiciéramos muchos en este caso fuera pedir inmediatamente la independencia de todas las regiones de España, de Cataluña y el País Vasco y Navarra, si se empeñan, Lo único que perderíamos serían problemas. Al fin y al cabo es el resto de España el que está constantemente sometido a los caprichos imperialistas y veleidosos de catalanes y vascos abertzales. Dado que ambas nacionalidades son tan superiores a nosotros en todos los aspectos sería maravilloso poder auto determinarnos y perderlos de vista con un simple voto...Los vascos y catalanes lituanos no se sienten españoles . Muchos españoles tampoco se sienten muy catalanes ni muy vascos ni lituanos, así que estamos en paz. Disfrutan de unos estatutos de autonomía con bastantes más competencias de las que son capaces de gestionar de manera adecuada, precisamente porque son incompetentes. Cuantas más competencias tienen, más incompetentes. ¿Qué harían vascos y catalanes con todas las competencias, es decir, con toda la independencia, como estados soberanos?. Pues exactamente lo que hacen ahora: los lituanos de arriba poner bombitas en Madrid y matar gente, y los del este pedir al Estado español y a la Comunidad Europea, al Fondo Monetario Internacional, al Banco Mundial y a su tía Nuria. Claro que Pujol, por fin disfrutaría de tratamiento como jefe de Estado y eso es importante para su realización personal –no caerá esa breva- el cargo de honorable podría ser hereditario, incluso, para darle mayor realce. Subiéndonos al carro de vascos y catalanes, reivindiquemos el derecho de los españoles a la autodeterminación, con el fin de perderlos de vista definitivamente y pronto. No nos preocupa que no quieran estar con nosotros en el mismo barco. Lo que nos aterra es que se pasan el día agujereando la cubierta y no hay manera de deshacerse de ellos. Reclamemos el derecho de autodeterminación de los españoles para tirarlos por la borda".
La "progre" Carmen Rico-Godoy. Diario 16. 22 de gener de 1990.

1993

"Hoy, las familias de emigrantes, si quieren escolarizar a sus hijos, deben hacerlo arrancándoles de su cuna lingüística y sometiéndoles a una situación disglósica rayana en la esquizofrenia, porque el niño de tres, cuatro, o cinco años, que oye a sus padres hablar en una lengua –la de su barrio, la de la mayoría de la gente que allí trata- se ve zambullido –mejor sería decir ahogado- por la famosa inmersión en otra que desconoce... No hace falta ser Dostoyevski para darse cuenta del rechazo que, andando los años, este niño tendrá hacia su familia por no hablar la lengua oficial y de promoción social, así como el extremismo político a que el deseo de lavar su –mancha de origen- puede llevarle".
Federico Jiménez Losantos. La dictadura silenciosa. 1993.

1994

"La imposición del catalán es una actitud fascista como la que intentó Franco...Lo que está pasando en Cataluña con el castellano es mucho más grave de lo que se está denunciando desde un punto de vista político y social, ya que lingüísticamente es menor el daño al ser ellos quienes buscan esa pobreza".
Jesús Tobado. Premi Planeta 1976. ABC. 2 de novembre de 1994.

1994

"En Barcelona entienden mejor el teatro polaco en polaco que el teatro castellano en castellano" "Los niños de ojos negros de Almería no han ido a Cataluña a aprender idiomas pero me parece magnífico que sean bilingües (...) Pero me parecería muy mal que se zancadillelleara el castellano"
Antonio Gala. 1994.

1994

"Es como si Madrid se hubiera llenado de zambombos y de jayanes. Una asamblea de paletos, todos hablando como en un pueblo y todos despreciando el idioma común".
Jaime Capmany. ABC. 1994.

1994

"Yo creo en España y me preocupan muchísimo las diferencias que están existiendo entre las diferentes comunidades autónomas. Yo voté la Constitución y creo que el título cotavo estaba bien hecho. Hoy tengo alguna pequeña duda, porque a la vuelta de la esquina hay el conflicto de Yugoslavia, y porque creo que no tiene que haber españoles de primera y españoles de segunda. Me preocupa muchísmo que un gobierno tenga que ceder ante presiones de unos nacionalistas para mantenerse en el poder; me preocupa excesivamente que la Guardia Civil pueda llegar a depender del señor Pujol, hoy presidente de la Generalitat, y mañana de cualquier loco que pueda asumir la presidencia dela Generalitat".
Mercedes de la Merced. "Los hermanos pequeños de Aznar" . El País. 1994.

1995

"Definitivamente, proponer la secesión es proponer el absurdo salvaje, premoderno, antidemocrático y xenófobo".
Gustavo Villapalos. "Episodios Nacionales (y II)"ABC. 26-VII.1995.

1995

"Ahora el secuestrador del rehén de la Moncloa quiere que también le paguemos el rescate de la catetada de las matrículas. Cuando hasta los portugueses tienen en sus matrículas la P de la inicial nacional sobre el fondo azul de las estrellas donde nos hemos estrellado, el secuestrador del rehén quiere la catetada de que en vez de la E de España, las matrículas de los coches de la nación lleven la C de Cataluña. No, estos tíos, por quedarse, hasta se quedan con el alfabeto. De momento ya se han mangado la C en exclusiva para ellos solos, y a la C de Canarias, y a la C de ambas Castillas, y a la C de Cantabria que les vayan dando, que les ecriban con otra letra, joé, que para eso tienen capturado a nadie en la Moncloa, autonomía sin rehén es autonomía perdida. (...) Como han cogido tal velocidad trincando y mangando del resto de los españoles, desde esto de la estabilidad parlamentaria es que no les vemos ya ni la matrícula".
Antonio Burgos. "La catetada de las matrículas europeas" El Mundo. 8-VII-1995.

1996

"La obsesión independentista, enfermedad juvenil que ataca en Cataluña a un determinado sector post-adolescente, burgués, generalmente universitario y con escasas lecturas racionales".
José Alejandro Ara. "Bravehaert con espardenya" ABC. 22.X.1996.

1997

"No es difícil imaginar que, una vez aprobada la ley conteniendo los preceptos de obligatoriedad de corresponder en la lengua del cliente o usuario, grupos organizados de tinte nacionalista extremo procederían de inmediato a organizar campañas de detección y puesta en evidencia de aquellos establecimientos, empresas de servicios o despachos profesionales que no dispusiesen de personal en condiciones de hablar en catalán. La posibilidad de todo tipo de situaciones de enfrentamiento y desasosiego ciudadano quedaría así abierta, sin que se puedan descartar secuelas de violencia física contra personas o de vandalismo contra las propiedades de los resistentes a la conversión a la única lengua verdadera".
Aleix Vidal-Quadras "Corresponder no es imponer" Expansión. 14.III.1997.

1997

"En suma, el nacionalismo retrocede donde encuentra resistencia, invade cuando percibe debilidad. Ha llegado el momento de pasar el catalanismo por el aro".
Enrique de Diego "Ha llegado el momento" Las Provincias 21.V.1997.

1997

"Los chicos y chicas que acabann el COU en Cataluña e ingresan en universidades de fuera de Cataluña tienen dificultades con el español o castellano. Hemos embrutecido en lugar de ilustrado y al paso que vamos dentro de unos años tendrán dificultades para hallar empleo. Cataluña no se enriquece así, sino que se empobrece. Nadie quiere estudiar aquí. Hemos renunciado a todos los cerebros de hispanoamérica que invaden las universidades españolas y hemos empobrecido al profesorado, que se lo piensa dos veces antes de trasladarse a Cataluña".
Josep Maria Trias de Bes "Un debate eterno" ABC. 3.X.1997..

1997

"La Iglesia catalana vive tiempos de derechización y de fanatización en lo nacionalista a la luz del faro polaco de Wojtila y gracias a la identificación ideológica con el régimen pujolista. (...) Los obispos catalanes "exigían" (atención, que el verbo empleado es literal) en una hoja dominical que los emigrantes que vivan en Cataluña hablen en catalán, El panfleto eclesial dictaba normas de comportamiento moral en las que no se atrevería a entrar ni siquiera un psiquiatra. Por ejemplo, decía: los emigrantes que han venido a Cataluña (se refiere a los años cincuenta y sesenta) deben estar agradecidos a Cataluña por haberles dado trabajo. La llamada de los imanes bisbes cundió entre los intelectuales del seguidismo patriótico y le han dado cruel puñalada a la convivencia. El asunto tiene su pizca de superioridad aria, de ridícula prepotencia y de irrisorio orgullo racial impropio de sotana. (...) ¿Qué hacen los mitrados metiéndose donde nadie les llama? Tal parece que anden ganando méritos con el poder establecido en Cataluña, deseando ser la vanguardia revolucionaria del nacionalismo resentido catalán". Luis de Bonafoux "Cuando los obispos pierden los papeles"
El Economista. 19.IV. 1997.

1998

"Mallorca es España. Yo soy español y luego andaluz. Y si uno no se siente español, peor para él. A veces pienso que la democracia nos ha llegado pronto y grande de hechuras. (...) los andaluces, con nuestro trabajo, hemos levantado Catalunya. Y también hemos contribuido al engrandecimiento de Mallorca. En Mallorca somos treinta y ocho mil, un once por ciento del censo. (...) Estamos en contra del catalán y a favor del mallorquín, que es la lengua materna de Mallorca. El andaluz como lengua no existe. Los andaluces nos expresamos en un castellano mal hablado con el que ya nacemos. (...) Los mallorquines no son tibios, pero un poquito apagados sí lo son. A la feria de Abril asisten más mallorquines que andaluces, porque se desahogan a su aire, que es lo que les hace falta. (...) Por parte del PSM vino un señor muy moreno, cuyo nombre no recuerdo. Los dirigentes del PSM son asiduos de nuestra Feria de Abril. "
Crespo, Angel: Vicepresident de la Casa de Andalucía de Palma. Natural de Huelva. Aquest colonitzador va desembarcar a Mallorca a principis dels anys setanta. A més de no parlar mallorquí després de 30 anys de guanyar-se les sopes a Mallorca, dia 5 d’abril de 1988 va gosar fer les següents declaracions a Margalida Capellà

2001

"Quiero descubrir la mierda que hay en torno al pancatalanismo. (...) Estoy enamorado de Mallorca. Y me duele que se despilfarre tanto dinero en campañas de normalización lingüística, antes que en fomentar la cultura. ¿Dónde están los poetas mallorquines que no los veo por ningún sitio? Si es que nadie lee en catalán. (...) Pero a estas criaturitas que llegan de fuera no les podéis hablar de repente en vuestra lengua, dadles tiempo. No vayáis con imposiciones. (...) Si de mí dependiera, habría una sola lengua. Los mallorquines tenéis que encontrar vuestra propia identidad y ser más baleáricos, ¡coño! Que sois la comunidad más rica de España. Dejad de lado al pancatalanismo. Además, al final, los catalanes os lo quitarán todo.... A los hijos de los inmigrantes se les utiliza como conejillos de Indias. De ahí el fracaso escolar. (...) Pero, coño, aparte de la lengua, hay otros menesteres. Falta infraestructura. Nada tengo contra la lengua mallorquina. Concordia. En el 75 estaba en las Juventudes Socialistas. No me he criado en las ramas del fascismo. No me gusta el señoritismo andaluz. Yo no encontré mi hueco en la sociedad andaluza. (...) La Asociación para la Defensa del Castellano no tiene carácter filológico. Su objetivo consiste en la defensa de la lengua castellana frente a la diglosia funcional. En Mallorca, la lengua castellana no tiene carácter oficial y la dejan de lado. (...) Por encima del derecho a expresarse en su propia lengua, el balear tiene el deber, según el artículo tres de la Constitución, de conocer y usar la lengua castellana. (...) Mi hijo tiene el derecho a estudiar en su propia lengua. ¿Por qué no se respeta el bilingüismo en la educación? No quiero polemizar, pero ¿a qué viene tanta imposición? Me apena que mi hijo no estudie en castellano. No es lo mismo el teorema de Pitágoras explicado en lengua ajena. Les estamos sesgando la educación a estos niños. No entiendo cómo los partidos de izquierda no se dan cuenta que a los forasteros no se les proporciona una educación incorrecta. (...) Mallorca es bilingüe y el mallorquín es bilingüe por naturaleza. En Andalucía, a los opositores que pretenden acceder a la enseñanza secundaria, no se les pide una certificación del conocimiento de ninguna lengua, ya sean vascos o catalanes. Aquí se les exige un nivel de catalán C. Si ustedes me ponen una barrera, yo les pondré otra. (...) aquí hay dos lenguas. Y, tradicionalmente, la castellana ha tenido un gran arraigo. Aún no entiendo por qué razón histótica se implanta el mallorquín como lengua propia en lugar del castellano. "
Fernando Valencia, andalús, llicenciat en filologia hispànica, funcionari colonial i delegat general de l'Asociación para la Defensa del Castellano vinculada al PP i a ASI. Ultima Hora 9.7.2001

2001

"El Premio Cervantes rinde homenaje al genio que lleva su nombre, pero también rinde tributo a la lengua universal en que aquél dejó cifrada su genialidad, y a la tradición literaria de la que forma parte principalísima don Miguel. Lengua universal, lengua madre, lengua que suena con los más variados acentos en los territorios más diversos y alejados, pero lengua que es una por voluntad de sus hablantes, que la mantienen prodigiosamente cohesionada. Los expertos se asombran ante esta unidad de la vieja lengua de Castilla, que permite a un campesino del altiplano de los Andes expresarse con palabras justas y certeras donde resuenan los viejos modos de la Edad de Oro de España. Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes. Se sabe hoy que es a partir del siglo XIX cuando el castellano comienza verdaderamente su extraordinaria expansión, que no ha cesado de crecer. Y es la tradición literaria, al fijar los usos y embellecerlos, la que ha dado origen a su prodigiosa unidad. Una tradición renovada siglo a siglo, que cantó con voz de bronce en El Poema del Mío Cid, se hizo son de letanía en las Coplas de Jorge Manrique, se volvió música melancólica en Garcilaso, habló con Dios ardiendo en la llama viva de Juan de la Cruz, se volvió piedra preciosa en Góngora, se hizo pasión de vida en Lope de Vega, desplegó su caudal de furia y sarcasmo en Quevedo, se convirtió en imagen del mundo en Galdós, por sólo citar algunos nombres, y ha sonado y resonado en el esplendor literario del siglo XX y ya también del XXI, a ambas orillas del Atlántico. La muy ilustre estirpe de los Premios Cervantes así lo corrobora. Recorrer la lista de sus premiados es recorrer una parte muy sustancial de la historia literaria del siglo XX en España y en América.
Discurs pronunciat pel rei Juan Carlos I a l'acte de lliurament del Premio "Miguel de Cervantes" a Francisco Umbral. Alcalá de Henares, 23 d'Abril del 2001