Allah, Pàtria i...Barça!

Yassin Belassal, de 18 anys, és un seguidor del FC Barcelona al que la seva passió per aquest club li acaba de costar 18 mesos de presó. A començaments de setmana, durant l'esbarjo, va escriure a la pissarra de la seva classe la divisa del Marroc, "Déu, Pàtria, Rei" (Allah, El Watan, Malik), però va substituir l'última paraula per la de 'Barça'. L'ocurrència no va agradar a la direcció de l'institut d'Ait Ourir, un poble a prop de Marràqueix, que la va denunciar a la Gendarmeria. Els seus agents van interrogar els alumnes a cops de porra, segons el diari Al Jarida a l'Oula, i Belassal va confessar ser l'autor de la malifeta.

Amb el nom del monarca no es fa broma al Marroc. La fiscalia de Marràqueix el va acusar de faltar al respecte a Mohamed VI. Després d'un judici sumaríssim, en el qual ni tan sols no li va donar temps a recórrer a un advocat, Belassal va ser condemnat dimecres a la tarda a 18 mesos de presó.



Ha començat a complir-los a la presó de Boulmharez, a Marràqueix, on està amuntegat en una cel·la amb uns 80 presos comuns, segons la seva família. Aquesta ha iniciat els tràmits perquè pugui continuar estudiant a la presó. El juny tenia previst passar els exàmens de batxillerat. La sentència ha indignat els pocs diaris marroquins que l'han pogut recollir i la societat civil marroquina que expressa la seva protesta als fòrums d'Internet. El catedràtic de dret Omar Mahmoud Bendjelloun recorda, en una carta oberta dirigida en el titular de Justícia, el socialista Abdelwahed Radi, que els joves dels barris acomodats de Casablanca es tatuen la paraula 'Barça' al braç o es compren les samarretes de l'equip. Belassal, veí d'un poble al peu de l'Alt Atles, només va trobar aquest curs|via per expressar la seva passió, prossegueix Bendjelloun. " Serveixen políticament aquestes persecucions a la Justícia? ", li pregunta el ministre.

Deslegitimant la "Constitución" del 78.

A banda de ser una Constitució hereva d'un règim antidemocràtic i de ser redactada i posada a referèndum amb el soroll de sabres, el simple pas del temps podria deslegitimar-la. Ja sé que les constitucions romanen durant generacions, però quan no hi ha consens sobre la seva legitimitat actual ni en el moment de redactar-se, hauria de ser així? Per a mi no.

Algú em va donar les següents dades que s'haurien de confirmar i/o completar (referides al Principat perquè crec que estaven extretes de l'Idescat).

Aproximadament:

+ 1.200.000 de persones en edat de votar al 2008 ni tan sols havien nascut el 1978

+ 1.600.000 de persones en edat de votar avui, no tenien edat de votar el 6/12/1978

- 1.000.000 de persones que van poder votar el referèndum han mort.

Examen a la Constitució

Entrant en detall, l'article número 2 destil·la una càrrega de nacionalisme espanyol que fa feredat:

Article 2.

La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols i reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.

L'article 3 consolida la supremacia del castellà arreu de l'Estat, alhora que, consegüentment, deixa en segon plànol la resta de llengües. No obstant, cal advertir que aquest precepte estableix que el basc, el gallec i el català és un "patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció", la qual cosa no s'ha complit, ni de bon tros, al llarg dels darrers trenta anys:

Article 3

1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la.
2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acord amb els seus Estatuts.
3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció.

L'article 8 és el precepte que demostra que l'exèrcit espanyol va apuntar -literalment- amb una pistola els redactor del text. Puc arribar a comprendre que les forces armades tinguen l'obligació d'actuar en cas d'una invasió militar d'un altre estat, però això que l'exèrcit sigui el garant de "la integritat territorial i l'ordenament constitucional" no només com a nacionalista català, sinó també com a demòcrata, és una cosa que mai no puc acceptar:

Article 8

1. Les Forces Armades, constituïdes per l'Exèrcit de Terra, l'Armada i l'Exèrcit de l'Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d'Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l'ordenament constitucional.

El Títol Segon, "De la Corona", em provoca urticàries. No el citaré precepte per precepte perquè no acabaria mai de fer-ho. Només cal llegir el primer paràgraf de l'article 56, on diu, amb altres paraules, que la sobirania de la nació espanyola recau en el Rei:

Article 56.

1. El Rei és el Cap de I'Estat, símbol de la seva unitat i permanència, arbitra i modera el funcionament regular de les institucions, assumeix la més alta representació de I'Estat Espanyol en les Relacions internacionals, especialment amb les nacions de la seva comunitat histórica, i exerceix les funcions que li atribueixen expressament la Constitució i les lleis.
2. El seu títol és el de Rei d'Espanya, i podrà utilitzar els altres que corresponguin a la Corona.
3. La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Els seus actes seran sempre subjectes de referendament en la forma establerta en l'article 64, sense la qual no tindran validesa, llevat del que disposa l'article 65.2.


Sobre el tema de la no-confessionalitat de l'Estat, només em limitaré a copiar el precepte literalment, perquè pugueu comprovar quina és la diferència entre el que disposa la Constitució i la realitat:

Article 16.

1. Es garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i de les comunitats sense cap més limitació, quan siguin manifestats, que la necessària per al manteniment de l'ordre públic protegit per la llei.
2. Ningú podrà ser obligat a declarar quant a la seva ideologia, religió o creences.
3. Cap confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l'Església Catòlica i les altres confessions.

Morts que han caigut en l'oblit durant el Franquisme i la Transició.

La tràgica pesca de Franco en la Concha

La propaganda franquista va enaltir l'Azor, l'iot de Franco, com escenari de grans captures pesqueres del dictador. La història oficial no recull que també va segar la vida de cinc donostiarres en la Concha. Els fills d'un d'ells han ajudat a GARA a reconstruir un dels drames oblidats del franquisme.

El passat 13 de setembre, quan es complien 72 anys des que les tropes franquistes es van endinsar pels carrers de Donostia després de deixar un raig de sang per les cunetes de Nafarroa, els jardins d'Alderdi Eder van acollir el primer gran acte públic en homenatge a les víctimes del franquisme en la capital guipuscoana. Entre una extensa i inacabada llista d'afusellats, per boca de l'historiador Iñaki Egaña saltaven cinc noms que, igual que els volta de 380 afusellats identificats fins a la data, romanien ocults a la memòria històrica de la ciutat i d'Euskal Herria.


José de Miguel, guàrdia municipal de 39 anys; Benito Amiano, de 38 anys; María Andrea Dolores, de 26; Manuela Rozado, de 20; i el nen José Ramón Rubial, de 9 anys. Cinc noms i cinc vides que l'infortuni va voler que s'acabessin en la Badia de la Conquilla. Pocs seran, segurament gairebé ningú, els quals en la capital en la qual estiuejava el dictador Franco -emulant la tradició instaurada pels Borbó des de finals del segle XIX- recordin el que va succeir aquell 19 d'agost de 1957. I menys encara els quals coneguin què va ocórrer realment en aquell infaust vespre.


Mentre centenars de donostiarres rebels romanien empresonats en la presó d'Ondarreta, com era costum cada vegada que el general feixista visitava la ciutat, Franco copava titulars en els mitjans sota el seu control. Pocs dies abans del succés, el 7 d'agost, els diaris del "Movimiento" mostraven a un orgullós Franco al costat d'una tonyina que, segons especulaven, pesava més de mil quilos. En la instantània, «el caudillo» mostra a l'exemplar penjat d'un masteler del seu iot Azor, enmig de la badia donostiarra.


«Els peixos s'havien donat un festí...»

No havien transcorregut ni dues setmanes quan, el 19 d'agost, l'Azor va ser protagonista d'altra cacera molt diferent, cobrant-se vides humanes. Un dels motors que encara realitzen el trajecte entre el port donostiarra i la illa Santa Clara va ser envestida i enfonsada en qüestió de minuts per la nau del dictador. Cinc persones van morir ofegades i, gairebé al mateix temps, anaven a quedar sepultats els seus noms, la seva memòria i la veritat de l'ocorregut.

No hi ha més que veure els rotatius de l'època per a comprendre que tots van adonar del «accident» amb un mateix text, amb anàleg títol i un espai reduït en pàgines interiors, malgrat la gravetat objectiva del cas. «Accident marítim en la badia de la Concha», informaven «La Voz de España» i «El Diario Vasco». Ambdós insistien que Franco no es trobava a bord de l'iot en el moment de l'envestida i incidien que «immediatament, el comandant i tota la tripulació de l'iot, amb gran decisió, es van llançar a l'aigua i en menys de deu minuts van aconseguir posar fora de perill als nombrosos passatgers de la llanxa». Tot un acte «heroic» que, gràcies a l'eficàcia de la maquinària del règim, va quedar inscrit en totes les cròniques tal com volien els franquistes.

La premsa afegia que fins i tot els ministres espanyols de la Marina i de l'Exèrcit van acudir al fulminant sepeli que es va oficiar en el Buen Pastor. Lògicament, a qualsevol li «chirría» la versió oficial. Más encara després de conèixer el relat que un nét de Benito Amiano va transmetre a l'historiador donostiarra Iñaki Egaña. A fi d'aclarir i afegir noves dades al desconegut succés, li va revelar una versió extremadament més dura, però acord als procediments totalitaris de la dictadura.

El testimoniatge assenyala que, després del succés, per por «a la revolada que es podia muntar» en la ciutat, els cossos sense vida dels ofegats «van romandre en el mar tres o quatre dies. Els meus oncles van anar a reconèixer el cos del meu avi, i et pots imaginar com estava: els peixos, crancs..., després de tants dies en el mar, s'havien donat un festí amb la seva cara i extremitats; ella encara s'entristeix cada vegada que ho recorda».

Arran d'aquesta dada, GARA va poder contactar amb els familiars d'Amiano a Logronyo, lloc en el qual residien, encara que Benito Amiano era donostiarra. Julia Amiano Munilla i els seus germans Blanca i Benito, que aquell fatídic dia tenien respectivament 14, 10 i 2 anys, han rebut a aquest diari en la seva casa i han ofert el seu testimoniatge. El pas de tants anys no ha difuminat els detalls de l'ocorregut ni el seu interès que es conegui la veritat.

Per a Julia, tot va començar amb la cridada d'urgència d'un veí durant la nit del 19 al 20 d'agost. La informació era escassa; només tenien constància que el seu pare havia mort en un accident. «Pensem que, com era xapista, l'accident hauria ocorregut en el taller, treballant amb algun cotxe», apunta. Amb només catorze anys, va partir ràpidament acompanyant a la seva mare. Recorda que cap a les 6.00 del dilluns 20 el tren ja els havia dut fins a Donostia. Van acudir directament al domicili familiar, i allí va ser on la seva àvia els va informar de com s'havia produït tot.

«Franco anava en l'iot»

«Ens van dir que havia estat Franco, que venia de pescar de Getaria i que no van veure la barca [l'Azor la va partir en dos]. En la barca anirien més de 30 persones, sobretot famílies amb nens petits que tornaven de passar el dia en la illa, en l'últim vaixell», prossegueix Julia Amiano, amb una barreja de resignació i emprenyament. Segons els van dir, «Franco anava al l'iot; el primer que van fer va ser dur-li a Aiete i després tornar a per els accidentats».

«En aquest moment van dir que podia ser un sabotatge, algo que no era molt lògic veient que la barca estava repleta de nens i famílies. Sense parar-se a pensar en la gent ni recollir als ferits, van dur Franco a Aiete para posar-lo fora de perill, i després van tornar. Però ja havien mort ofegats cinc persones, entre ells el meu pare. Potser, si almenys els haguessin rescatat immediatament, no haurien mort tantes persones», lamenta.

L'accident no es va poder ocultar, lògicament, pel lloc en el qual es va produir i la quantitat de testimonis que van sobreviure, però un mutisme derivat de la por a possibles represàlies es va apoderar de la ciutat.

Els següents dies van ser encara pitjors per a la família Amiano-Munilla. Des del diumenge 20 d'agost, tant Julia com la seva mare s'acostaven totes les nits al port a la recerca de notícies sobre el seu pare. Allí seguia la motora, partida en dues. Res més. Però en l'accés a la Badia de la Concha, al costat de la illa, des del dia de l'accident van aparèixer molta boies que fitaven una zona, amb accés vetat, en el qual es podien veure a «homes-granota», és a dir, bussos.

Als dos dies de l'accident, el dimarts, es van oficiar els funerals pels cinc ofegats. «Van posar cinc caixes fúnebres però, clar, allí només es podia fer el funeral de tres, perquè el cos del meu pare i el del guàrdia municipal, que era el guarda de la illa, encara no havien aparegut», explica Julia. Subratlla que Franco no va acudir a l'acte, encara que sí tot un elenc d'autoritats que els van donar el condol. Res més.

Mentre, com en dies anteriors, una nit sí i a la següent també, al port no arribava cap notícia però, gràcies a alguns pescadors coneguts, els Amiano van ser informats que els cossos sense vida del seu pare i del guàrdia municipal estaven amarrats en el fons del mar, en el lloc fitat per les boies i els bussos.

«Mai se m'oblidarà allò»

«El dissabte a la nit ja no vam veure les boies, i de seguida vam pensar que ja els haurien tret. I així va ser. Van cridar a casa de la meva àvia perquè anessin a reconèixer el cadàver. Van ser els meus oncles, els seus germans, i van tornar malalts de la impressió que els havia causat, perquè només van poder identificar-ho per les restes de la roba. Els peixos, durant tants dies, s'havien menjat tot: la cara, les extremitats...».

Tampoc els van informar del soterrament dels dos cossos sense vida. Però a primera hora del matí, preveient el que després va ocórrer, es van presentar en el cementiri de Polloe. «Preguntàrem a l'enterrador -el seu al germà Benito apunta que, casualitat, també eren família per part paterna- i ell ens va dir que ja havien estat ficats en la fossa. En una fossa sense nom ni res. Ens la va ensenyar. Estava oberta. Mira, tenia 14 anys, però mai se m'oblidarà allò. No es podia parar de la mala olor que havia, per la descomposició dels cossos per tants dies que van passar submergits en la mar».

Els familiars de José de Miguel Martínez, originari de Los Arcos, es van fer càrrec del cadàver i ho van traslladar a la localitat navarresa. La família Amiano-Munilla, no obstant això, no va poder pagar les despeses i van col·locar una làpida amb una petita llegenda. A posteriori van rebre 5.000 pessetes de l'època en concepte de «donatiu del Caudillo». Una minúcia tenint en compte que la vídua d'Amiano tenia tres boques que alimentar. I fins a avui. El silenci es va imposar en aquell període que Jaime Mayor Oreja ha definit com «d'extraordinària placidesa».

L'arxiu judicial dóna l'oportunitat de conèixer, per exemple, que Manuela Rozado era, com el dictador, gallega, de Pontevedra. Però res més. Els encarregats de l'arxiu municipal de Donostia només oferixen l'accés a les actes dels plens del mes de setembre, en els quals no consta ni una sola dada. Si figura, no obstant això, la pujada del salari als guàrdies municipals que va acordar l'equip de govern i la concessió de la Medalla de Plata de la ciutat a Ur-kirolak. A pesar que un dels morts era també guàrdia municipal i malgrat que ha transcorregut més de mig segle perquè aquesta informació, per llei, sigui d'interès històric, els encarregats de l'arxiu van refusar facilitar a GARA la informació requerida.

Encara que costi molt que la veritat emergeixi, ni aquelles 5.000 pessetes ni els vetos més taxatius han pogut eliminar aquests noms de la memòria. Altres cinc víctimes del franquisme que esperen reconeixement oficial.

[font original: http://www.gara.net/paperezkoa/20081013/100968/es/La-tragica-pesca-Franco-Concha]