divendres, 30 de gener de 2009

"Bloody Sunday"


Diumenge Sagnant (Bloody Sunday en anglès) és el terme comunament usat per referir-se als fets succeïts al barri de Bogside de la ciutat de Derry, Irlanda del Nord el dia 30 de gener de 1972.

Aquell dia 15.000 persones es manifestaven contra una llei que permetia al govern britànic empresonar a sospitosos de pertànyer a l'IRA sense cap judici previ. La manifestació, convocada per l'Associació pels Drets Civils d'Irlanda del Nord, es portava a terme de forma pacífica fins que un grup aïllat de persones començaren a llençar pedres contra una barricada de soldats. Aquests respongueren primer amb gas, bales de goma i aigua a pressió, i posteriorment amb bales reals, amb la qual cosa els carrers es convertiren en un caos.

Les xifres oficials parlen de:

  • 14 morts, 6 d'ells menors d'edat.
  • 26 persones amb ferides de bala, 5 d'elles disparades per l'esquena.
  • Més de 30 ferits en total, alguns d'ells atropellats per cotxes de l'exèrcit.

Vàries fonts independents, entre ells alguns periodistes que cobrien la notícia, varen certificar que cap dels ferits anava armat.

El primer batalló de paracaigudistes, responsable de l'acció, va ser sotmès a investigació per part del govern britànic, però les responsabilitats no han estat encara esclarides amb certesa.


[Font: viquipèdia. Foto: Ógra Sinn Féin]

dilluns, 19 de gener de 2009

dimecres, 14 de gener de 2009

dissabte, 10 de gener de 2009

dimarts, 6 de gener de 2009

El Palmar de Troia. Que guai!


Potser molts/es de vosaltres heu sentit parlar (sobretot els que tingueu més edat) algun cop de la secta (o, si ho preferiu, església) del Palmar de Troia, també coneguda com a Església Catòlica Palmariana.

Té el seu orígen a l'aldea que duu el mateix nom, que forma part de la localitat andalusa d'Utrera. La història es remunta cap a l'any 1968, en ple franquisme, quan un grup de nenes s'havien inventat històries relacionades amb aparicions de verges per tal de tenir excuses per fer campana. La notícia va córrer per tota l'aldea, fins el punt que les nenes, molt espantades, van confessar que era fals. Però el seu alcalde va veure aquest tema de les aparicions com una possible font de promoció turística. No només ell, sinó tot un seguit d'inversors de diferents procedències. El lloc estava seguint els passos de convertir-se en un nou indret de peregrinació per la gent més beata, una nova Fàtima.

Amb tot, un parell d'amics, que treballaven a una companyia d'assegurances, van aprofitar-ho i creen l'Església Palmariana. Es van fer famosos al llarg dels anys setanta i vuitanta, comentant les suposades aparicions per la ràdio, i aplegant fidels de diferents indrets del planeta. Això ho expliquen molt bé a la pel·lícula "Manuel y Clemente", que són els noms d'aquells dos socis, i dels quals el segon esdevindria Papa (Gregori XVII) l'any 1978 arran d'un "missatge diví". En Manuel és un advocat i en Clemente un treballador sense cap formació acadèmica, i ambdós protagonitzaran una història que m'ha fet descarregar més d'una rialla, però al mateix temps em quedava a quadres per la manera d'explotar (econòmicament, clar) les creences d'aquelles pobres dones, d'un poble que amb prou feines tenia una carretera asfaltada, sense hospital, i que la majoria tenia familiars emigrats.

Suposo que us pregutareu...com és que escric un article que gira entorn d'una església andalusa? Doncs té la seva gràcia: per gent propera a mi, he sabut que una escola de Santa Coloma de Gramenet (a alguns potser us sona "una Acadèmia", situada al costat de l'antiga Escola Manent) té vincles amb aquella institució religiosa. Pel que he pogut saber, per poder inscriure-hi els fills s'havia de deixar molts diners per un altar, i d'altres per una sèrie de bisbes, a pagar al mes. També m'havia assabentat, fa anys (de l'era Ansar, "hemos trabawjadow txiempo ayerw pow la notxew" mentre parlava d'una invasió per desarmar Saddam), d'una anècdota rocambolesca. Emnig d'una classe, va irrompre-hi un senyor preguntant "que aixequin la mà els que siguin seguidors de Bush i Aznar" i, tot seguit, "i ara els que siguin partidaris de Saddam Hussein".

Fa gràcia perquè gent més o menys propera a mi hi estudiava de ben joves.