dijous, 27 de novembre del 2008

La banalització del nazisme.


Avui he trobat una carta de la Rosa Toran ( de l'Associació per a la memòria històrica de les víctimes de l'Holocaust "Amical Mauthausen") publicada als diaris "Avui" i "El Punt" que considero força interessants, sobretot pels que es volen apropiar indegudament de certs termes:


"Una vegada més hem de denunciar l’ús indiscriminat
i ahistòric del terme nazisme per persones que,
per a més escàndol, ocupen llocs de representació
pública. A hores d’ara, només des de la ignorància i la
mala intenció pot afirmar-se que “en regions d’Espanya
es donen comportaments similars als de l’època
nazi”, tal com ha fet la senyora Rosa Díez, diputada
del Congrés per Unió Progrés i Democràcia. I no
menys inquietants resulten els fets de la junta d’accionistes
del Real Betis Balompié, que va haver de suportar
la bel·licositat del seu president, el senyor Lopera,
que convocà uns brètols ultra, un des quals
lluïa, a més, la vergonyant vestimenta de les Waffen
SS. A aquests casos podrien sumar-s’hi altres exemples
d’iniquitats verbals i agressions físiques, en els
quals l’estupor deixa pas a la indignació i a la denúncia
per les víctimes del nazisme. Elles, els seus hereus,
els seus amics, no comprenen que, per a més escarni,
sota l’empara de la llibertat d’expressió i per
raó de confusos interessos, s’exerceixi la violència
verbal i física, es manipuli la història i es banalitzi el
seu patiment".



diumenge, 23 de novembre del 2008

CRISI: La neomoda.


En aquests darrers mesos no deixo de llegir la paraula "Crisi" per qualsevol cosa. No sóc una persona a qui li agradi gaire fullejar premsa (sempre he pensat que no és més que propaganda), però tinc la sort o la desgràcia de viatjar cada dia en transport públic, sobretot en metro, i és inevitable trobar-te amb gent que fulleja els "20 canutos" on sempre hi és la paraula "Crisi" ni que sigui per fer una referència a un tema tan trivial. Per exemple:

"Amb la crisi la venda d'aspiradores portàtils amb xocolata s'ha reduït des del 2006". O "Amb la crisi els meus cosins em regalen la roba que vull". No sóc economista (més voldria jo, així segurament tindria la vareta màgica per resoldre els mals endèmics del món), però tot plegat fa olor a un nou rumor borsari com el del 29. No és la meva intenció dir que tinc l'explicació a tot el problema fiscofinancer mundial, bàsicament perquè la macroeconomia escapa a la meva curta capacitat intel·lectual d'un simple home de lletres. Simplement porto uns mesos reflexionant sobre el tema i tenia la necessitat de desfogar-me d'entre tant de pessimisme. A més pel fet de que no aconsegueixo trobar feina que no sigui de televenedor de teledeixalla (spam telefònic), i que no m'acabo d'adaptar al ritme que es demana a la carrera per "normativa europea" (ah, una altra cosa, hi ha massa fetitxisme per Europa, sobretot per part dels polítics i professors...sembla que han oblidat que França i Holanda han dit "NO" al tractat constitutiu).

Hi ha gent que sembla que realment això s'ho pren com un joc, publicant articles a la premsa i fòrums de contactes entre frikis. Tots van dirigits a la mateixa direcció: "això em fa molta por, morirem de crisi". Sincerament a mi em vénen ganes de dir-los "si tantes ganes tens de mort de crisi, agafa un cotxe tunning i el condueixes a 400 kms per una comarcal, així potser experimentaràs la caiguda vertiginosa de la crisi".

Potser el problema vingui per l'hiperconsumisme en el que ens trobem immersos, que ha fet que d'alguna manera tot petés, o potser la cosa vingui per un rumor difós per algunes alts dirigents pensants de les finances, que saben que en el fons hi ha una matèria substitutòria pel petroli (he sentit que alguns pensen en l'aigua) però que ara el que interessa és vendre por i carnassa. No ho sé, tot plegat són "palles mentals" meves d'un diumenge trist.

En fi, no tinc més forces per deixar anar més paraules. Si em necessiteu estic a la meva cova prenent-me una birra o un tortell de reis omplert de càpsules de Myolastan.

divendres, 14 de novembre del 2008

Immigració i identitat


Acabo de trobar aquest article d'un Conseller de Catalunya Acció, fill d'immigrants andalusos. Tot i que no acabo de combregar del tot amb la idea de "ni dretes ni esquerres" (desitjo que siguin intel·ligents i no formin cap coalició amb els ultres d'UNC), trobo que aquest escrit m'identifica a mi mateix. De moment, un excel·lent, senyor Juan. Ja n'hi ha prou de separar la societat en ghettos!:

"La independència és impossible, hi ha massa immigració". Aquí la tenim. La mare de totes les mentides. Quantes vegades l'hem sentida, sobretot (quina casualitat) de qui ens vol fer creure que vivim en un país fragmentat? D'una banda hi ha qui fastigosament discrimina entre immigrants (xarnegos, moros o sudaques, en diuen) i catalans de soca-rel, ignorant moltes onades immigratòries anteriors. Però d'altres s'entesten a mantenir econòmicament, no només filosòficament, un fictici col·lectiu andalús (com si tots pensessin igual o anessin en ramat) en forma de FECAC i altres màfies. Fins i tot hi ha qui vol fer creure que existeix un conflicte lingüístic, tan virtual com el del català-valencià, quan l'únic problema real és que l'espanyol és encara, malauradament, idioma oficial i imposició per a tots els catalans. Sí, és la meva llengua materna, però és tan estrangera com l'anglès als Països Baixos, el turc a Alemanya o el propi espanyol a Portugal. No és pas casualitat que aquests manipuladors siguin justament els més immobilistes de tots. Quin canvi els fa tanta por? Que en lloc de col·lectiu andalús esdevinguin catalans? Que siguem un poble normal com els altres d'Europa? Que, sense distinció per procedència o origen familiar, tothom vulgui lliure la terra d'acollida?

Doncs bé, us escriu un català, fill i nét de gent vinguda d'Andalusia, d'aquest Baix Llobregat poblat massivament per gent immigrada (ara o fa 30 anys, el concepte és el mateix) i els seus descendents. Aquesta mentida sobre la immigració és a punt d'acabar-se d'una vegada per sempre. Per a començar, col·lectius com ara Catalònia Acord o, a l'àmbit lingüístic, Veu Pròpia, estan causant tot un curtcircuit mental en més d'un cervell del país, per la seva claredat i contundència. Les seves paraules les podem resumir així: “els nouvinguts que s'integren i els seus descendents som senzillament catalans”. I punt. Formem part d'una única nació: la catalana. No necessitem cap tutela de màfies espanyolitzadores ni dels seus mecenes que viuen instal·lats des de fa dècades als nostres governs.

El meu camí particular, sense ànim de generalitzar, el crec prou significatiu. A primària vaig tenir la sort que la professora d'Història va impactar el cervell infantil d'uns nens de 12 anys amb la frase: "Evidentment que Catalunya és un país!". Ens parlava a tots en català (érem catalans). Més tard, però, al batxillerat vaig sorprendre'm que l'assignatura d'Història només en parlava de l'espanyola (em temo que encara és així; per a anar bé cal canviar-ho, i ràpid). De mica en mica, aquella llavor plantada per aquella professora va anar germinant. Conèixer la història catalana és necessari, però no suficient. Per sort, un (només un!) dels meus companys de classe catalanoparlants de tota la vida em va parlar en la llengua dels catalans, potser perquè només ell em considerava un català de debò. Va ser només així que vaig poder practicar-la prou com per a esdevenir-ne un parlant correcte. I en arribar a la universitat, finalment, vaig poder fer-hi vida social totalment en català, tal com havia de ser, sense importar la meva llengua materna o l'entorn infantil. Finalment, després de tot aquest procés de maduració i d'haver obert bé els ulls a tot el que passa al meu voltant, evidentment sóc català, em sento català, pateixo com qualsevol català, però també tinc una enorme il·lusió en el futur com qualsevol català que sap que vivim encara en una colònia i que, no només desitja que el seu país sigui lliure, sobirà, independent, madur, pròsper, sinó que a més passa a l'acció per a aconseguir-ho.

Així, en molts casos com el meu mateix, aquests nous catalans d'espanyol només en tenim el nom i cognoms, la llengua materna i (de moment) el passaport. Per cert, hi ha un símptoma evident de la malaltia que té el país quant a la immigració: cada dia, en saber el meu nom, molts catalans catalanoparlants de tota la vida se m'adrecen en espanyol. Jo, amb el meu nom espanyol intacte, els responc en català per a crear-los voluntàriament un altre curtcircuit mental. Serà a cop de curtcircuits mentals, doncs, que avançarem. Jo no crec que me'l tradueixi mai, el nom; de fet tampoc se li demana a un fill d'alemanys, senegalesos o russos, amb nom forani. Per tant, sempre seré un català amb nom estranger, concretament espanyol. I què té a veure això amb el futur que jo vulgui per al meu país? La resposta és fàcil: no res. Per a voler la independència no cal ni canviar-se el nom, ni tenir besavis de la Cerdanya, ni votar ERC, ni deixar de tenir amics a Espanya o França, ni parlar en català a la pròpia família vinguda fa 30 anys des d'Andalusia, la Xina o l'Equador. Per a voler la independència només cal estimar-se el país i voler-lo totalment lliure. Res més.

La catalanitat no és més que una manera de pensar, d'entendre i d'actuar en el món que ens envolta. És purament mental i, al contrari d'allò que ens volen fer creure uns i altres, no és pas genètica. Aquesta manera de pensar i viure, que configura la vida d'aquesta col·lectivitat (anomenada en general poble català), amb el temps esdevé dominant en cadascun dels individus que hi neixen, creixen o passen part significativa de la seva vida. L'experiència diària, la manera com interactua la gent, l'estructura socio-econòmica i l'ambient físic en què ens movem, acaben determinant la formació d'aquesta manera de pensar i actuar (és a dir, de ser) que ens fa, per a bé i per a mal, diferents de la resta de pobles del món. En aquest sentit, de fet hi ha més catalans que no pas els que ara ho tenen clar de forma explícita. Perquè és català, senzillament, tot aquell qui pensa i actua (és a dir, qui és) a la manera catalana.

Ara mateix tot aquest procés d'integració el deuen estar fent com jo, de forma espontània o natural, centenars de nous catalans. En canvi, amb un entorn normalitzat (és a dir, amb Estat propi com tenen d'altres pobles) el farien pràcticament tots els descendents d'immigrants, o com a mínim milers, o centenars de milers… Què està fallant, doncs? Què estem fent malament? Doncs aquesta resposta també és fàcil: gairebé tot. Perquè ni tenim Estat propi, ni actuem davant del fenomen de la immigració com hauríem d'actuar mentre no en tenim.

Que el poble català no tingui un Estat significa que no té un espai propi on treballar de forma natural, relaxada, la seva manera d'estructurar la societat, d'integrar els nouvinguts, de no alienar els seus descendents deixant-los en terra de ningú, de desenvolupar la seva cultura i mostrar-la al món amb orgull. Algú respondrà que tot això, en certa mesura, ja es fa ara mateix. Bé, en tot cas s'intenta. Amb la interferència contínua de l'amo invasor, Espanya, es malgasten moltíssimes energies per a dur a terme tota aquesta tasca d'integració. Igual com se'n malgasten en altres mil fronts que sempre abordem erròniament com a separats: defensa de la llengua; protesta contra l'espoliació fiscal que patim tots els habitants dels Països Catalans (inclosos els espanyols que hi viuen!!); demanda de seleccions esportives pròpies, de veu i vot a les organitzacions internacionals, d'etiquetatge, judicis, software, entreteniment audiovisual en català… (i no acabaríem mai). De tot això, què no s'aconsegueix directament amb la independència? La integració dels immigrats com a catalans també quedaria afectada positivament tenint un Estat propi, perquè els mètodes i objectius els decidiríem nosaltres en lloc dels espanyols, que el que intenten ara és convertir els immigrants en espanyols.

Amb la immigració, però, ja s'estan cometent errors, ara. No es pot rebutjar d'entrada com a català qui encara no parla català. Perquè adoptar la llengua és una conseqüència natural de considerar-se membre d'aquesta col·lectivitat diferenciada. No n'és pas la causa. Parlar en català no fa necessàriament català. En canvi, ser o sentir-se conscientment català sí que fa, tard o d'hora, adoptar el català, és només una qüestió de temps. Perquè és la llengua catalana, òbviament, la més escaient, la que millor expressa i sintonitza amb la catalanitat, és a dir, amb el fet de pensar i actuar a la manera catalana, és a dir, de ser i sentir-se català. Cal fer el matís, però, que el progrés en qualsevol dels dos camps en facilita l'altre, es realimenten l'un a l'altre. El fet que et parlin en català (i per tant, que a la llarga es propiciï que hi responguis) facilita el fet de començar a sentir-se català de debò, hi actua com a accelerador de tot el procés. Recordem novament el company del batxillerat que sí em parlava en català. Si ja d'entrada ell no m'hagués considerat català, segurament no m'hauria parlat en català. I si jo no me n'hagués sentit, segurament no hauria adoptat la llengua que aleshores, per a mi, no era ni materna ni social sinó només la de l'escola (o com a molt la de TV3). Si no considerem catalans de debò els nouvinguts i els seus descendents, no els parlarem en català; i si no els parlem en català (entre d'altres coses) ells acaben notant que els rebutgem com a catalans. I finalment, si són rebutjats com a catalans, seran una altra cosa (per exemple, seran espanyols).

Aquest és, resumit, el drama que patim. Tot aquest procés que de forma més natural hauria de succeir tenint un Estat propi, no succeeix perquè no en tenim encara, d'Estat propi. I si no succeeix de manera natural, aleshores en teoria hauríem de fer que succeís de manera conscient, voluntària i diària, però no ho fem. I no ho fem perquè tot això, a llarg termini, és senzillament esgotador. No es pot culpar sempre la gent de no fer de forma continuada i conscient allò que la resta de pobles del món fan de forma natural i descansada perquè tenen un Estat. Però sí que ens podem culpar tots plegats de no concentrar les nostres energies en aconseguir-lo. Perquè no només no ho fem, sinó que ens lamentem, dia sí i dia també, de les conseqüències de no tenir aquest Estat. No posem fil a l'agulla per a assolir-lo, sinó que ens perdem embolicats amb la selva de les nostres pròpies misèries.

I relligant amb el principi, per a la construcció d'aquest nou Estat no només no podem deixar de banda els nouvinguts per pròpia dignitat moral, sinó que ells i els seus descendents en som part totalment essencial. Sobretot per l'enorme cabal de caràcter guanyador que poden desprendre justament aquells emprenedors purs que, per ambició o per necessitat, i a diferència d'altres que s'hi queden, deixen tot a la seva terra d'origen i aconsegueixen arrelar i integrar-se a la terra d'acollida, hi fan vida, hi tenen descendència, assimilen la seva manera de pensar i actuar (allò que justament és la catalanitat), i en definitiva tenen èxit en l'aposta davant la por a allò inicialment desconegut. I és això el que precisament es necessita per a aconseguir la independència, us n'adoneu? Caràcter guanyador, decisió, assumpció del risc a canvi de l'opció a una vida millor i més digna que no pas la de l'esclau submís, perquè els guanys obtinguts acostumen a ser proporcionals al risc assumit en l'aposta.

Per a acabar, utilitzaré novament el meu propi exemple. Els meus pares van venir aquí perquè volien tenir un futur pròsper, i que jo el tingués també, que tingués totes les oportunitats a la vida. Doncs bé, una de les grans raons per les quals jo treballo per a aconseguir la independència és que no em vull trobar en poc temps a la mateixa situació que ells fa 30 anys. Ells van venir per a quedar-s'hi, i jo no vull haver de marxar a un altre país per a què els meus fills, si mai en tinc, tinguin totes les oportunitats. Els catalans encara som capaços de fer que el nostre país sigui pròsper durant moltes dècades si agafem la independència que tenim ara més que mai a l'abast de la mà i abandonem per sempre aquest malson.

Imaginem l'extraordinària i imparable realimentació positiva de moral i entusiasme col·lectiu que l'inici en comú d'aquesta empresa farà esdevenir a la nostra societat. A ningú se li escapa que, immersos en aquesta espiral d'energia positiva, el resultat afirmatiu d'un referèndum no serà més que, simplement, una conseqüència lògica i natural de sumar aquesta cohesió nacional i el caràcter guanyador, és a dir, de la recuperació de l'esperit català.

Per tant, catalans, iniciem el camí cap a la independència, cap a un país adult, responsable i millor. No és només un imperatiu, sinó un indicatiu, un anunci: ja hem iniciat el camí. I sobretot, l'estem iniciant junts tots els catalans, els vells i els nous.

Juan Manuel Rodríguez, 29 anys
Castelldefels (Baix Llobregat)
Conseller de Catalunya Acció

dimecres, 12 de novembre del 2008

dilluns, 3 de novembre del 2008

Frases antològiques d'ahir i avui a...TEMPESTA NEGRA


1715

"...es bien notoria la obstinación y barbaridad de este pueblo (Catalunya) tan criminal como el no discurrírsele pena condigna..."
José Patiño. Informe sobre las expropiaciones para la Ciudadela.

1715

"Que en las escuelas no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano..."
José Patiño. "Consulta del Consejo de Castillas sobre el Nuevo Gobierno que se debe establecer en Cataluña".

1716

"Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado" "..pero como a cada nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer al arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación como el de los Catalnes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre el castellano instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado..."
De la Instrucción Secreta" que el fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando, tramità als Corregidores del Principado de Catalunya el 29 de Gener de 1716.

1716

"Con la sola diferencia que como antes todo lo judicial se actuaba en Lengua Cathalana, se escriba en adelante en idioma Castellano o Latín."
De la Instrucción Secreta" que el fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando, tramità als corregidores del Principado de Catalunya el 29 de Gener de 1716 .

1755

"Nos complacemos mucho en que (conforme al Capítulo Provincial) todos nuestros religiosos entre sí hablen en castellano y a todos mandamos hablen entre sí y con los demás, o en latín o en castellano, so pena de pan y agua por cada vez que tuviesen con los nuestros conversación tirada en catalán".
Article 10 del Decreto de Visita del provincial dels Escolapis, pare Jorge Caputi de Mataró.

1801

"En ningún teatro de España se podrán representar, cantar ni bailar piezas que no sean en idioma Castellano".
Instrucciones para el arreglo de teatros y compañías cómicas fuera de la corte", Madrid 11 de març de 1801.

1901

"Confiar los intereses de la Iglesia en Cataluña y la dirección de las consciencias cristianas, como así mismo la propagación y conservación de la fe católica, a obispos y sacerdotes de otras provincias españolas".
José Martos. Governador Civil de Lleida.

1906

"Hay que castellanizar a Cataluña... Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y esto de grado o por fuerza. El soldado y el marinero catalán deben ir a servir a otras regiones de España para frecuentar otro trato y adquirir otros hábitos y costumbres. De brusco, insubordinado, soez y grosero como es en general el catalán se volverá amable, transigente con las ideas de los demás y educado. El día 1º de febrero no debe haber un solo soldado en la región catalana siendo substituidos por los de las demás provincias españolas, llevando allí la mayor guarnición posible y manteniendo el estado de guerra".
"Ejército y Armada" 1906.

1907

"El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertad, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego".
"La Correspondencia Militar". Madrid. 13 de desembre de 1907.

1907

"Si el Estado no impusiera el castellano en toda España, los dialectos se impondrían al castellano".
Miguel de Unamuno, declaracions fetes a "El Mundo" de Madrid.

1924

"Habiendo llegado a este Gobierno Civil, en forma que no deja lugar a dudas, que determinados elementos han convertido la sardana "La Santa Espina" en himno representativo de odiosas ideas y criminales aspiraciones, escuchando su música con el respeto y reverencia que se tributan a los himnos nacionales, he acordado prohibir que se toque y cante la mencionada sardana en la vía pública, salas de espectáculos y sociedades y en las romerías o reuniones campestres, preveniendo a los infractores de esta orden que procederé a su castigo con todo rigor".
Circular del Governador Civil de Barcelona general Losada. 1924.

1927

"Obligar a usar el castellano a Cataluña es hacerle un favor paternal, como lo es obligar a un niño corto de vista y revoltoso, a ponerse unas gafas".
Juan Llarch "Cataluña y la nacionalidad española". Madrid 1927.

1931

"Si una mayoría de catalanes se empeñan en perturbar la ruta hispánica, habrá que plantearse la posibilidad de convertir esa tierra en colonia y trasladar allí los ejércitos del norte de Africa. Todo menos..., lo otro". Ramiro Ledesma Ramos.
La Conquista del Estado.

1932

"Hablar de nacionalidades oprimidas –perdonadme la fuerza, la dureza de la expresión- es semcillamente una mentecatada; no ha habido nunca semejante opresión, y lo demás es envenenar la Historia y falsearla".
Intervenció de Miguel de Unamuno a les Corts de Madrid. 2 de juliol de 1932.

1932

"Antes que el Estatuto la guerra civil".
Titular de "El Imparcial" 1932.

1934

"Castilla siente de cerca el placer anticipado de su próxima revancha. Vemos en peligro cierto nuestro pueblo, nuestra alma, nuestro país. Ya es imposible prolongar el letargo. Castilla se levantará y con ella toda España; porque España quiere vivir sabrá demostrar en momentos definitivos que toda ella es Castellana".
Onésimo Redondo. 1934.

"Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos." Manuel Azaña. Memorias. President de la República Espanyola. "Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco ." Manuel Azaña. Memorias. President de la República Espanyola. "No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino (...) No hay más que una nación: ¡ España ! (...) Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la que swe desprendiese de alemanes e italianos"
Juan Negrín. Cap de govern de la República espanyola i president a l'exili. Segons cita Julián Zugazogoitia a les seves memòries.

1936

"Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar".
General Queipo de Llano. Emissió radiofònica.

1938

"Pero una advertencia. Ya se acabó esta conducta, se acabó la traición, porque nosotros preferiríamos ver a estas tierras pulverizadas antes que verlas otra vez en contra de los sagrados destinos de España".
Discurs del Jefe del Servicio Nacional de Propaganda de FET y de las JONS, José Antonio Giménez Arnau. Saragossa, 21 d´abril de 1938.

1938

"Yo lo llevaba fijo en mi mente el día 26 cuando con las tropas de Juan Bautista me metía en el Tibidabo, en Pedralbes. No quería hacerme ilusiones. Están vencidos y soportarán, porque son gente despierta, su derrota y nuestro triunfo; pero...¿convencidos?...ah! eso ya es más difícil . Quizás imposible. Barcelona seguirá siendo el garbanzo negro de la olla nacional. Por lo menos durante un par de generaciones. Al enjuiciar así el problema catalán del presente y el porvenir, no era ciertamente de los más pesimistas. Yo he oido a más de una persona de claro juicio y temple sereno propugnar la conveniencia de un castigo bíblico (Sodoma, Gomorra) para purificar la ciudad roja, la sede del anarquismo y separatismo , y como único remedio para extirpar esos dos cánceres, señalar el termocauterio destructor implacable".
El Tebib Arrumi. Heraldo de Aragón. 4 de febrer de 1939.

1938

"Catalán, judío y renegado,
pagarás los daños que has causado.
Arriba escuadras, a vencer,
Que en España empieza a amanecer."
Versió del Cara al Sol cantada durant la Batalla de l´Ebre. 1938.

1940

"Primero. - A partir del 1º de agosto próximo, todos los funcionarios de las corporaciones municipales y provinciales de esta provincia (Barcelona) cualesquiera que sea su categoría, que en el acto de servicio, dentro o fuera de los edificios oficiales, se expresen en otro idioma que no sea el oficial del Estado, quedarán 'ipso facto' destituïdos, sin ulterior recurso.(...) Tercero. - Los mismos criterios se aplicarán con respecto a los funcionarios de cualquier otro servicio público, especialmente los que sean maestros y profesores del Estado, así como inspectores de Sanidad...".
Circular del Gobernador Civil y Jefe Provincial de Barcelona, Wenceslao González Oliveros el mes de juliol de 1940, comunicada als alcaldes de Barcelona..

1952

"Los catalanes no se contentarán con publicar sus libros en catalán, lo que es enteramente justo, sino que en una nueva etapa, cuando llegue, si es que llega, la democracia, querrán que toda la enseñanza en Cataluña se dé en catalán, y el castellano quede completamente desplazado, y se estudie solo como un idioma más, como el francés. A esa desmembración lingüística me opondré siempre, como se opusieron Unamuno y Ortega en el Parlamento de la República".
Vicente Alexandre. 6 de juliol de 1952, al Congrés de Poesia de Segòvia.

1952

-sobre la guerra i el català-

"¿Ustedes creen que hemos hecho la guerra para que el catalán vuelva a ser de uso público?".
Maria Dolors Orriols i Josep Planchart editen la revista "Aplec", amb l'esperança de fascicle literari. El Governador Civil, Felipe Acedo Colunga, retira personalment els exemplars de la revista en un quiosc de la Rambla. Quan els editors van a demanar-li que alci la prohibició governativa, els contesta amb la frase citada.
J.M. Solé i Sabaté i Joan Villaroya. Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes 1936-1975. Curial, 1993


1959

"Todos los catalanes son una mierda"
Declaracions fetes el dia 21 de juny de 1959 per Luis de Galinsoga, director de La Vanguardia.

1967

"Me gusta Cataluña a pesar de los catalanes".
Declaracions de Santiago Bernabeu, president del Real Madrid Club de Futbol.

1981

"La mayoría de los emigrantes castellano-leoneses no son felices en Cataluña"
J. Martínez Carrión. El Diario de León. 26 de maig de 1981.

1983

"Aquí- en Madrid- el Presidente de la Generalitat no pinta nada".
Declaracions del socialista Julio Feo, Secretario General de la Presidencia del Gobierno. El País. 22 d´abril de 1983.

1984

"Los catalanes sólo son importantes cuando escriben en castellano".
Declaracions del senador José Prat, fetes a Francesc Ferrer i Gironès.

1984

"Creo que vascos y catalanes ya no se dedican a otra cosa en este mundo sino a andar como perdigueros o pachones con las narices día y noche en la entrepierna del pantalón de propios y extraños: se han ejercitado hasta tal punto en tales olfateos que son capaces de conocer hasta un dieciseisavo de sangre bastarda".
Rafael Sánchez Ferlosio. Escriptor. Febrer de 1984.

1984

"El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán".
Felipe González. Declaracions fetes al seminari sobre la transició celebrat a Toledo el mes de maig de 1984.

1984

"La ideologia nacionalista está de moda en Euskadi y Cataluña, pero yo creo que el nacionalismo es una de las ideologías más peligrosas que existen. Para mi, ser nacionalista y ser culto e inteligente, es incompatible".
Txiqui Benegas. Setembre de 1984.

1990

"De catalanes y vascos abertzales estamos todos mucho más que hartitos...Según los partidos lituanos españoles hay que reformar la Constitución para incluir en ella el derecho a la autodeterminación. NO saben lo que se les vienen encima, porque, bien pensado, a lo mejor tienen razón. Quizá lo primero que hiciéramos muchos en este caso fuera pedir inmediatamente la independencia de todas las regiones de España, de Cataluña y el País Vasco y Navarra, si se empeñan, Lo único que perderíamos serían problemas. Al fin y al cabo es el resto de España el que está constantemente sometido a los caprichos imperialistas y veleidosos de catalanes y vascos abertzales. Dado que ambas nacionalidades son tan superiores a nosotros en todos los aspectos sería maravilloso poder auto determinarnos y perderlos de vista con un simple voto...Los vascos y catalanes lituanos no se sienten españoles . Muchos españoles tampoco se sienten muy catalanes ni muy vascos ni lituanos, así que estamos en paz. Disfrutan de unos estatutos de autonomía con bastantes más competencias de las que son capaces de gestionar de manera adecuada, precisamente porque son incompetentes. Cuantas más competencias tienen, más incompetentes. ¿Qué harían vascos y catalanes con todas las competencias, es decir, con toda la independencia, como estados soberanos?. Pues exactamente lo que hacen ahora: los lituanos de arriba poner bombitas en Madrid y matar gente, y los del este pedir al Estado español y a la Comunidad Europea, al Fondo Monetario Internacional, al Banco Mundial y a su tía Nuria. Claro que Pujol, por fin disfrutaría de tratamiento como jefe de Estado y eso es importante para su realización personal –no caerá esa breva- el cargo de honorable podría ser hereditario, incluso, para darle mayor realce. Subiéndonos al carro de vascos y catalanes, reivindiquemos el derecho de los españoles a la autodeterminación, con el fin de perderlos de vista definitivamente y pronto. No nos preocupa que no quieran estar con nosotros en el mismo barco. Lo que nos aterra es que se pasan el día agujereando la cubierta y no hay manera de deshacerse de ellos. Reclamemos el derecho de autodeterminación de los españoles para tirarlos por la borda".
La "progre" Carmen Rico-Godoy. Diario 16. 22 de gener de 1990.

1993

"Hoy, las familias de emigrantes, si quieren escolarizar a sus hijos, deben hacerlo arrancándoles de su cuna lingüística y sometiéndoles a una situación disglósica rayana en la esquizofrenia, porque el niño de tres, cuatro, o cinco años, que oye a sus padres hablar en una lengua –la de su barrio, la de la mayoría de la gente que allí trata- se ve zambullido –mejor sería decir ahogado- por la famosa inmersión en otra que desconoce... No hace falta ser Dostoyevski para darse cuenta del rechazo que, andando los años, este niño tendrá hacia su familia por no hablar la lengua oficial y de promoción social, así como el extremismo político a que el deseo de lavar su –mancha de origen- puede llevarle".
Federico Jiménez Losantos. La dictadura silenciosa. 1993.

1994

"La imposición del catalán es una actitud fascista como la que intentó Franco...Lo que está pasando en Cataluña con el castellano es mucho más grave de lo que se está denunciando desde un punto de vista político y social, ya que lingüísticamente es menor el daño al ser ellos quienes buscan esa pobreza".
Jesús Tobado. Premi Planeta 1976. ABC. 2 de novembre de 1994.

1994

"En Barcelona entienden mejor el teatro polaco en polaco que el teatro castellano en castellano" "Los niños de ojos negros de Almería no han ido a Cataluña a aprender idiomas pero me parece magnífico que sean bilingües (...) Pero me parecería muy mal que se zancadillelleara el castellano"
Antonio Gala. 1994.

1994

"Es como si Madrid se hubiera llenado de zambombos y de jayanes. Una asamblea de paletos, todos hablando como en un pueblo y todos despreciando el idioma común".
Jaime Capmany. ABC. 1994.

1994

"Yo creo en España y me preocupan muchísimo las diferencias que están existiendo entre las diferentes comunidades autónomas. Yo voté la Constitución y creo que el título cotavo estaba bien hecho. Hoy tengo alguna pequeña duda, porque a la vuelta de la esquina hay el conflicto de Yugoslavia, y porque creo que no tiene que haber españoles de primera y españoles de segunda. Me preocupa muchísmo que un gobierno tenga que ceder ante presiones de unos nacionalistas para mantenerse en el poder; me preocupa excesivamente que la Guardia Civil pueda llegar a depender del señor Pujol, hoy presidente de la Generalitat, y mañana de cualquier loco que pueda asumir la presidencia dela Generalitat".
Mercedes de la Merced. "Los hermanos pequeños de Aznar" . El País. 1994.

1995

"Definitivamente, proponer la secesión es proponer el absurdo salvaje, premoderno, antidemocrático y xenófobo".
Gustavo Villapalos. "Episodios Nacionales (y II)"ABC. 26-VII.1995.

1995

"Ahora el secuestrador del rehén de la Moncloa quiere que también le paguemos el rescate de la catetada de las matrículas. Cuando hasta los portugueses tienen en sus matrículas la P de la inicial nacional sobre el fondo azul de las estrellas donde nos hemos estrellado, el secuestrador del rehén quiere la catetada de que en vez de la E de España, las matrículas de los coches de la nación lleven la C de Cataluña. No, estos tíos, por quedarse, hasta se quedan con el alfabeto. De momento ya se han mangado la C en exclusiva para ellos solos, y a la C de Canarias, y a la C de ambas Castillas, y a la C de Cantabria que les vayan dando, que les ecriban con otra letra, joé, que para eso tienen capturado a nadie en la Moncloa, autonomía sin rehén es autonomía perdida. (...) Como han cogido tal velocidad trincando y mangando del resto de los españoles, desde esto de la estabilidad parlamentaria es que no les vemos ya ni la matrícula".
Antonio Burgos. "La catetada de las matrículas europeas" El Mundo. 8-VII-1995.

1996

"La obsesión independentista, enfermedad juvenil que ataca en Cataluña a un determinado sector post-adolescente, burgués, generalmente universitario y con escasas lecturas racionales".
José Alejandro Ara. "Bravehaert con espardenya" ABC. 22.X.1996.

1997

"No es difícil imaginar que, una vez aprobada la ley conteniendo los preceptos de obligatoriedad de corresponder en la lengua del cliente o usuario, grupos organizados de tinte nacionalista extremo procederían de inmediato a organizar campañas de detección y puesta en evidencia de aquellos establecimientos, empresas de servicios o despachos profesionales que no dispusiesen de personal en condiciones de hablar en catalán. La posibilidad de todo tipo de situaciones de enfrentamiento y desasosiego ciudadano quedaría así abierta, sin que se puedan descartar secuelas de violencia física contra personas o de vandalismo contra las propiedades de los resistentes a la conversión a la única lengua verdadera".
Aleix Vidal-Quadras "Corresponder no es imponer" Expansión. 14.III.1997.

1997

"En suma, el nacionalismo retrocede donde encuentra resistencia, invade cuando percibe debilidad. Ha llegado el momento de pasar el catalanismo por el aro".
Enrique de Diego "Ha llegado el momento" Las Provincias 21.V.1997.

1997

"Los chicos y chicas que acabann el COU en Cataluña e ingresan en universidades de fuera de Cataluña tienen dificultades con el español o castellano. Hemos embrutecido en lugar de ilustrado y al paso que vamos dentro de unos años tendrán dificultades para hallar empleo. Cataluña no se enriquece así, sino que se empobrece. Nadie quiere estudiar aquí. Hemos renunciado a todos los cerebros de hispanoamérica que invaden las universidades españolas y hemos empobrecido al profesorado, que se lo piensa dos veces antes de trasladarse a Cataluña".
Josep Maria Trias de Bes "Un debate eterno" ABC. 3.X.1997..

1997

"La Iglesia catalana vive tiempos de derechización y de fanatización en lo nacionalista a la luz del faro polaco de Wojtila y gracias a la identificación ideológica con el régimen pujolista. (...) Los obispos catalanes "exigían" (atención, que el verbo empleado es literal) en una hoja dominical que los emigrantes que vivan en Cataluña hablen en catalán, El panfleto eclesial dictaba normas de comportamiento moral en las que no se atrevería a entrar ni siquiera un psiquiatra. Por ejemplo, decía: los emigrantes que han venido a Cataluña (se refiere a los años cincuenta y sesenta) deben estar agradecidos a Cataluña por haberles dado trabajo. La llamada de los imanes bisbes cundió entre los intelectuales del seguidismo patriótico y le han dado cruel puñalada a la convivencia. El asunto tiene su pizca de superioridad aria, de ridícula prepotencia y de irrisorio orgullo racial impropio de sotana. (...) ¿Qué hacen los mitrados metiéndose donde nadie les llama? Tal parece que anden ganando méritos con el poder establecido en Cataluña, deseando ser la vanguardia revolucionaria del nacionalismo resentido catalán". Luis de Bonafoux "Cuando los obispos pierden los papeles"
El Economista. 19.IV. 1997.

1998

"Mallorca es España. Yo soy español y luego andaluz. Y si uno no se siente español, peor para él. A veces pienso que la democracia nos ha llegado pronto y grande de hechuras. (...) los andaluces, con nuestro trabajo, hemos levantado Catalunya. Y también hemos contribuido al engrandecimiento de Mallorca. En Mallorca somos treinta y ocho mil, un once por ciento del censo. (...) Estamos en contra del catalán y a favor del mallorquín, que es la lengua materna de Mallorca. El andaluz como lengua no existe. Los andaluces nos expresamos en un castellano mal hablado con el que ya nacemos. (...) Los mallorquines no son tibios, pero un poquito apagados sí lo son. A la feria de Abril asisten más mallorquines que andaluces, porque se desahogan a su aire, que es lo que les hace falta. (...) Por parte del PSM vino un señor muy moreno, cuyo nombre no recuerdo. Los dirigentes del PSM son asiduos de nuestra Feria de Abril. "
Crespo, Angel: Vicepresident de la Casa de Andalucía de Palma. Natural de Huelva. Aquest colonitzador va desembarcar a Mallorca a principis dels anys setanta. A més de no parlar mallorquí després de 30 anys de guanyar-se les sopes a Mallorca, dia 5 d’abril de 1988 va gosar fer les següents declaracions a Margalida Capellà

2001

"Quiero descubrir la mierda que hay en torno al pancatalanismo. (...) Estoy enamorado de Mallorca. Y me duele que se despilfarre tanto dinero en campañas de normalización lingüística, antes que en fomentar la cultura. ¿Dónde están los poetas mallorquines que no los veo por ningún sitio? Si es que nadie lee en catalán. (...) Pero a estas criaturitas que llegan de fuera no les podéis hablar de repente en vuestra lengua, dadles tiempo. No vayáis con imposiciones. (...) Si de mí dependiera, habría una sola lengua. Los mallorquines tenéis que encontrar vuestra propia identidad y ser más baleáricos, ¡coño! Que sois la comunidad más rica de España. Dejad de lado al pancatalanismo. Además, al final, los catalanes os lo quitarán todo.... A los hijos de los inmigrantes se les utiliza como conejillos de Indias. De ahí el fracaso escolar. (...) Pero, coño, aparte de la lengua, hay otros menesteres. Falta infraestructura. Nada tengo contra la lengua mallorquina. Concordia. En el 75 estaba en las Juventudes Socialistas. No me he criado en las ramas del fascismo. No me gusta el señoritismo andaluz. Yo no encontré mi hueco en la sociedad andaluza. (...) La Asociación para la Defensa del Castellano no tiene carácter filológico. Su objetivo consiste en la defensa de la lengua castellana frente a la diglosia funcional. En Mallorca, la lengua castellana no tiene carácter oficial y la dejan de lado. (...) Por encima del derecho a expresarse en su propia lengua, el balear tiene el deber, según el artículo tres de la Constitución, de conocer y usar la lengua castellana. (...) Mi hijo tiene el derecho a estudiar en su propia lengua. ¿Por qué no se respeta el bilingüismo en la educación? No quiero polemizar, pero ¿a qué viene tanta imposición? Me apena que mi hijo no estudie en castellano. No es lo mismo el teorema de Pitágoras explicado en lengua ajena. Les estamos sesgando la educación a estos niños. No entiendo cómo los partidos de izquierda no se dan cuenta que a los forasteros no se les proporciona una educación incorrecta. (...) Mallorca es bilingüe y el mallorquín es bilingüe por naturaleza. En Andalucía, a los opositores que pretenden acceder a la enseñanza secundaria, no se les pide una certificación del conocimiento de ninguna lengua, ya sean vascos o catalanes. Aquí se les exige un nivel de catalán C. Si ustedes me ponen una barrera, yo les pondré otra. (...) aquí hay dos lenguas. Y, tradicionalmente, la castellana ha tenido un gran arraigo. Aún no entiendo por qué razón histótica se implanta el mallorquín como lengua propia en lugar del castellano. "
Fernando Valencia, andalús, llicenciat en filologia hispànica, funcionari colonial i delegat general de l'Asociación para la Defensa del Castellano vinculada al PP i a ASI. Ultima Hora 9.7.2001

2001

"El Premio Cervantes rinde homenaje al genio que lleva su nombre, pero también rinde tributo a la lengua universal en que aquél dejó cifrada su genialidad, y a la tradición literaria de la que forma parte principalísima don Miguel. Lengua universal, lengua madre, lengua que suena con los más variados acentos en los territorios más diversos y alejados, pero lengua que es una por voluntad de sus hablantes, que la mantienen prodigiosamente cohesionada. Los expertos se asombran ante esta unidad de la vieja lengua de Castilla, que permite a un campesino del altiplano de los Andes expresarse con palabras justas y certeras donde resuenan los viejos modos de la Edad de Oro de España. Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes. Se sabe hoy que es a partir del siglo XIX cuando el castellano comienza verdaderamente su extraordinaria expansión, que no ha cesado de crecer. Y es la tradición literaria, al fijar los usos y embellecerlos, la que ha dado origen a su prodigiosa unidad. Una tradición renovada siglo a siglo, que cantó con voz de bronce en El Poema del Mío Cid, se hizo son de letanía en las Coplas de Jorge Manrique, se volvió música melancólica en Garcilaso, habló con Dios ardiendo en la llama viva de Juan de la Cruz, se volvió piedra preciosa en Góngora, se hizo pasión de vida en Lope de Vega, desplegó su caudal de furia y sarcasmo en Quevedo, se convirtió en imagen del mundo en Galdós, por sólo citar algunos nombres, y ha sonado y resonado en el esplendor literario del siglo XX y ya también del XXI, a ambas orillas del Atlántico. La muy ilustre estirpe de los Premios Cervantes así lo corrobora. Recorrer la lista de sus premiados es recorrer una parte muy sustancial de la historia literaria del siglo XX en España y en América.
Discurs pronunciat pel rei Juan Carlos I a l'acte de lliurament del Premio "Miguel de Cervantes" a Francisco Umbral. Alcalá de Henares, 23 d'Abril del 2001

dijous, 23 d’octubre del 2008

Allah, Pàtria i...Barça!


Yassin Belassal, de 18 anys, és un seguidor del FC Barcelona al que la seva passió per aquest club li acaba de costar 18 mesos de presó. A començaments de setmana, durant l'esbarjo, va escriure a la pissarra de la seva classe la divisa del Marroc, "Déu, Pàtria, Rei" (Allah, El Watan, Malik), però va substituir l'última paraula per la de 'Barça'. L'ocurrència no va agradar a la direcció de l'institut d'Ait Ourir, un poble a prop de Marràqueix, que la va denunciar a la Gendarmeria. Els seus agents van interrogar els alumnes a cops de porra, segons el diari Al Jarida a l'Oula, i Belassal va confessar ser l'autor de la malifeta.

Amb el nom del monarca no es fa broma al Marroc. La fiscalia de Marràqueix el va acusar de faltar al respecte a Mohamed VI. Després d'un judici sumaríssim, en el qual ni tan sols no li va donar temps a recórrer a un advocat, Belassal va ser condemnat dimecres a la tarda a 18 mesos de presó.



Ha començat a complir-los a la presó de Boulmharez, a Marràqueix, on està amuntegat en una cel·la amb uns 80 presos comuns, segons la seva família. Aquesta ha iniciat els tràmits perquè pugui continuar estudiant a la presó. El juny tenia previst passar els exàmens de batxillerat. La sentència ha indignat els pocs diaris marroquins que l'han pogut recollir i la societat civil marroquina que expressa la seva protesta als fòrums d'Internet. El catedràtic de dret Omar Mahmoud Bendjelloun recorda, en una carta oberta dirigida en el titular de Justícia, el socialista Abdelwahed Radi, que els joves dels barris acomodats de Casablanca es tatuen la paraula 'Barça' al braç o es compren les samarretes de l'equip. Belassal, veí d'un poble al peu de l'Alt Atles, només va trobar aquest curs|via per expressar la seva passió, prossegueix Bendjelloun. " Serveixen políticament aquestes persecucions a la Justícia? ", li pregunta el ministre.

dilluns, 20 d’octubre del 2008

Deslegitimant la "Constitución" del 78.


A banda de ser una Constitució hereva d'un règim antidemocràtic i de ser redactada i posada a referèndum amb el soroll de sabres, el simple pas del temps podria deslegitimar-la. Ja sé que les constitucions romanen durant generacions, però quan no hi ha consens sobre la seva legitimitat actual ni en el moment de redactar-se, hauria de ser així? Per a mi no.

Algú em va donar les següents dades que s'haurien de confirmar i/o completar (referides al Principat perquè crec que estaven extretes de l'Idescat).

Aproximadament:

+ 1.200.000 de persones en edat de votar al 2008 ni tan sols havien nascut el 1978

+ 1.600.000 de persones en edat de votar avui, no tenien edat de votar el 6/12/1978

- 1.000.000 de persones que van poder votar el referèndum han mort.


Examen a la Constitució


Entrant en detall, l'article número 2 destil·la una càrrega de nacionalisme espanyol que fa feredat:

Article 2.

La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols i reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.

L'article 3 consolida la supremacia del castellà arreu de l'Estat, alhora que, consegüentment, deixa en segon plànol la resta de llengües. No obstant, cal advertir que aquest precepte estableix que el basc, el gallec i el català és un "patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció", la qual cosa no s'ha complit, ni de bon tros, al llarg dels darrers trenta anys:

Article 3

1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la.
2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acord amb els seus Estatuts.
3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció.

L'article 8 és el precepte que demostra que l'exèrcit espanyol va apuntar -literalment- amb una pistola els redactor del text. Puc arribar a comprendre que les forces armades tinguen l'obligació d'actuar en cas d'una invasió militar d'un altre estat, però això que l'exèrcit sigui el garant de "la integritat territorial i l'ordenament constitucional" no només com a nacionalista català, sinó també com a demòcrata, és una cosa que mai no puc acceptar:

Article 8

1. Les Forces Armades, constituïdes per l'Exèrcit de Terra, l'Armada i l'Exèrcit de l'Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d'Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l'ordenament constitucional.


El Títol Segon, "De la Corona", em provoca urticàries. No el citaré precepte per precepte perquè no acabaria mai de fer-ho. Només cal llegir el primer paràgraf de l'article 56, on diu, amb altres paraules, que la sobirania de la nació espanyola recau en el Rei:

Article 56.
1. El Rei és el Cap de I'Estat, símbol de la seva unitat i permanència, arbitra i modera el funcionament regular de les institucions, assumeix la més alta representació de I'Estat Espanyol en les Relacions internacionals, especialment amb les nacions de la seva comunitat histórica, i exerceix les funcions que li atribueixen expressament la Constitució i les lleis.
2. El seu títol és el de Rei d'Espanya, i podrà utilitzar els altres que corresponguin a la Corona.
3. La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Els seus actes seran sempre subjectes de referendament en la forma establerta en l'article 64, sense la qual no tindran validesa, llevat del que disposa l'article 65.2.


Sobre el tema de la no-confessionalitat de l'Estat, només em limitaré a copiar el precepte literalment, perquè pugueu comprovar quina és la diferència entre el que disposa la Constitució i la realitat:
Article 16.

1. Es garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i de les comunitats sense cap més limitació, quan siguin manifestats, que la necessària per al manteniment de l'ordre públic protegit per la llei.
2. Ningú podrà ser obligat a declarar quant a la seva ideologia, religió o creences.
3. Cap confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l'Església Catòlica i les altres confessions.


dilluns, 13 d’octubre del 2008

Morts que han caigut en l'oblit durant el Franquisme i la Transició.


La tràgica pesca de Franco en la Concha

La propaganda franquista va enaltir l'Azor, l'iot de Franco, com escenari de grans captures pesqueres del dictador. La història oficial no recull que també va segar la vida de cinc donostiarres en la Concha. Els fills d'un d'ells han ajudat a GARA a reconstruir un dels drames oblidats del franquisme.

El passat 13 de setembre, quan es complien 72 anys des que les tropes franquistes es van endinsar pels carrers de Donostia després de deixar un raig de sang per les cunetes de Nafarroa, els jardins d'Alderdi Eder van acollir el primer gran acte públic en homenatge a les víctimes del franquisme en la capital guipuscoana. Entre una extensa i inacabada llista d'afusellats, per boca de l'historiador Iñaki Egaña saltaven cinc noms que, igual que els volta de 380 afusellats identificats fins a la data, romanien ocults a la memòria històrica de la ciutat i d'Euskal Herria.


José de Miguel, guàrdia municipal de 39 anys; Benito Amiano, de 38 anys; María Andrea Dolores, de 26; Manuela Rozado, de 20; i el nen José Ramón Rubial, de 9 anys. Cinc noms i cinc vides que l'infortuni va voler que s'acabessin en la Badia de la Conquilla. Pocs seran, segurament gairebé ningú, els quals en la capital en la qual estiuejava el dictador Franco -emulant la tradició instaurada pels Borbó des de finals del segle XIX- recordin el que va succeir aquell 19 d'agost de 1957. I menys encara els quals coneguin què va ocórrer realment en aquell infaust vespre.


Mentre centenars de donostiarres rebels romanien empresonats en la presó d'Ondarreta, com era costum cada vegada que el general feixista visitava la ciutat, Franco copava titulars en els mitjans sota el seu control. Pocs dies abans del succés, el 7 d'agost, els diaris del "Movimiento" mostraven a un orgullós Franco al costat d'una tonyina que, segons especulaven, pesava més de mil quilos. En la instantània, «el caudillo» mostra a l'exemplar penjat d'un masteler del seu iot Azor, enmig de la badia donostiarra.


«Els peixos s'havien donat un festí...»

No havien transcorregut ni dues setmanes quan, el 19 d'agost, l'Azor va ser protagonista d'altra cacera molt diferent, cobrant-se vides humanes. Un dels motors que encara realitzen el trajecte entre el port donostiarra i la illa Santa Clara va ser envestida i enfonsada en qüestió de minuts per la nau del dictador. Cinc persones van morir ofegades i, gairebé al mateix temps, anaven a quedar sepultats els seus noms, la seva memòria i la veritat de l'ocorregut.

No hi ha més que veure els rotatius de l'època per a comprendre que tots van adonar del «accident» amb un mateix text, amb anàleg títol i un espai reduït en pàgines interiors, malgrat la gravetat objectiva del cas. «Accident marítim en la badia de la Concha», informaven «La Voz de España» i «El Diario Vasco». Ambdós insistien que Franco no es trobava a bord de l'iot en el moment de l'envestida i incidien que «immediatament, el comandant i tota la tripulació de l'iot, amb gran decisió, es van llançar a l'aigua i en menys de deu minuts van aconseguir posar fora de perill als nombrosos passatgers de la llanxa». Tot un acte «heroic» que, gràcies a l'eficàcia de la maquinària del règim, va quedar inscrit en totes les cròniques tal com volien els franquistes.

La premsa afegia que fins i tot els ministres espanyols de la Marina i de l'Exèrcit van acudir al fulminant sepeli que es va oficiar en el Buen Pastor. Lògicament, a qualsevol li «chirría» la versió oficial. Más encara després de conèixer el relat que un nét de Benito Amiano va transmetre a l'historiador donostiarra Iñaki Egaña. A fi d'aclarir i afegir noves dades al desconegut succés, li va revelar una versió extremadament més dura, però acord als procediments totalitaris de la dictadura.

El testimoniatge assenyala que, després del succés, per por «a la revolada que es podia muntar» en la ciutat, els cossos sense vida dels ofegats «van romandre en el mar tres o quatre dies. Els meus oncles van anar a reconèixer el cos del meu avi, i et pots imaginar com estava: els peixos, crancs..., després de tants dies en el mar, s'havien donat un festí amb la seva cara i extremitats; ella encara s'entristeix cada vegada que ho recorda».

Arran d'aquesta dada, GARA va poder contactar amb els familiars d'Amiano a Logronyo, lloc en el qual residien, encara que Benito Amiano era donostiarra. Julia Amiano Munilla i els seus germans Blanca i Benito, que aquell fatídic dia tenien respectivament 14, 10 i 2 anys, han rebut a aquest diari en la seva casa i han ofert el seu testimoniatge. El pas de tants anys no ha difuminat els detalls de l'ocorregut ni el seu interès que es conegui la veritat.

Per a Julia, tot va començar amb la cridada d'urgència d'un veí durant la nit del 19 al 20 d'agost. La informació era escassa; només tenien constància que el seu pare havia mort en un accident. «Pensem que, com era xapista, l'accident hauria ocorregut en el taller, treballant amb algun cotxe», apunta. Amb només catorze anys, va partir ràpidament acompanyant a la seva mare. Recorda que cap a les 6.00 del dilluns 20 el tren ja els havia dut fins a Donostia. Van acudir directament al domicili familiar, i allí va ser on la seva àvia els va informar de com s'havia produït tot.

«Franco anava en l'iot»

«Ens van dir que havia estat Franco, que venia de pescar de Getaria i que no van veure la barca [l'Azor la va partir en dos]. En la barca anirien més de 30 persones, sobretot famílies amb nens petits que tornaven de passar el dia en la illa, en l'últim vaixell», prossegueix Julia Amiano, amb una barreja de resignació i emprenyament. Segons els van dir, «Franco anava al l'iot; el primer que van fer va ser dur-li a Aiete i després tornar a per els accidentats».

«En aquest moment van dir que podia ser un sabotatge, algo que no era molt lògic veient que la barca estava repleta de nens i famílies. Sense parar-se a pensar en la gent ni recollir als ferits, van dur Franco a Aiete para posar-lo fora de perill, i després van tornar. Però ja havien mort ofegats cinc persones, entre ells el meu pare. Potser, si almenys els haguessin rescatat immediatament, no haurien mort tantes persones», lamenta.

L'accident no es va poder ocultar, lògicament, pel lloc en el qual es va produir i la quantitat de testimonis que van sobreviure, però un mutisme derivat de la por a possibles represàlies es va apoderar de la ciutat.

Els següents dies van ser encara pitjors per a la família Amiano-Munilla. Des del diumenge 20 d'agost, tant Julia com la seva mare s'acostaven totes les nits al port a la recerca de notícies sobre el seu pare. Allí seguia la motora, partida en dues. Res més. Però en l'accés a la Badia de la Concha, al costat de la illa, des del dia de l'accident van aparèixer molta boies que fitaven una zona, amb accés vetat, en el qual es podien veure a «homes-granota», és a dir, bussos.

Als dos dies de l'accident, el dimarts, es van oficiar els funerals pels cinc ofegats. «Van posar cinc caixes fúnebres però, clar, allí només es podia fer el funeral de tres, perquè el cos del meu pare i el del guàrdia municipal, que era el guarda de la illa, encara no havien aparegut», explica Julia. Subratlla que Franco no va acudir a l'acte, encara que tot un elenc d'autoritats que els van donar el condol. Res més.

Mentre, com en dies anteriors, una nit sí i a la següent també, al port no arribava cap notícia però, gràcies a alguns pescadors coneguts, els Amiano van ser informats que els cossos sense vida del seu pare i del guàrdia municipal estaven amarrats en el fons del mar, en el lloc fitat per les boies i els bussos.

«Mai se m'oblidarà allò»

«El dissabte a la nit ja no vam veure les boies, i de seguida vam pensar que ja els haurien tret. I així va ser. Van cridar a casa de la meva àvia perquè anessin a reconèixer el cadàver. Van ser els meus oncles, els seus germans, i van tornar malalts de la impressió que els havia causat, perquè només van poder identificar-ho per les restes de la roba. Els peixos, durant tants dies, s'havien menjat tot: la cara, les extremitats...».

Tampoc els van informar del soterrament dels dos cossos sense vida. Però a primera hora del matí, preveient el que després va ocórrer, es van presentar en el cementiri de Polloe. «Preguntàrem a l'enterrador -el seu al germà Benito apunta que, casualitat, també eren família per part paterna- i ell ens va dir que ja havien estat ficats en la fossa. En una fossa sense nom ni res. Ens la va ensenyar. Estava oberta. Mira, tenia 14 anys, però mai se m'oblidarà allò. No es podia parar de la mala olor que havia, per la descomposició dels cossos per tants dies que van passar submergits en la mar».

Els familiars de José de Miguel Martínez, originari de Los Arcos, es van fer càrrec del cadàver i ho van traslladar a la localitat navarresa. La família Amiano-Munilla, no obstant això, no va poder pagar les despeses i van col·locar una làpida amb una petita llegenda. A posteriori van rebre 5.000 pessetes de l'època en concepte de «donatiu del Caudillo». Una minúcia tenint en compte que la vídua d'Amiano tenia tres boques que alimentar. I fins a avui. El silenci es va imposar en aquell període que Jaime Mayor Oreja ha definit com «d'extraordinària placidesa».

L'arxiu judicial dóna l'oportunitat de conèixer, per exemple, que Manuela Rozado era, com el dictador, gallega, de Pontevedra. Però res més. Els encarregats de l'arxiu municipal de Donostia només oferixen l'accés a les actes dels plens del mes de setembre, en els quals no consta ni una sola dada. Si figura, no obstant això, la pujada del salari als guàrdies municipals que va acordar l'equip de govern i la concessió de la Medalla de Plata de la ciutat a Ur-kirolak. A pesar que un dels morts era també guàrdia municipal i malgrat que ha transcorregut més de mig segle perquè aquesta informació, per llei, sigui d'interès històric, els encarregats de l'arxiu van refusar facilitar a GARA la informació requerida.

Encara que
costi molt que la veritat emergeixi, ni aquelles 5.000 pessetes ni els vetos més taxatius han pogut eliminar aquests noms de la memòria. Altres cinc víctimes del franquisme que esperen reconeixement oficial.

[font original: http://www.gara.net/paperezkoa/20081013/100968/es/La-tragica-pesca-Franco-Concha]