dimarts, 26 d’agost del 2008

Visca Abkhàzia i Ossètia!





Notícia a l'Avui:

El president rus, Dimitri Medvédev, ha anunciat que Rússia reconeix la independència de les regions separatistes d'Ossètia del Sud i Abkhàzia.

En una aparició per la televisió, el cap del Kremlin ha informat que ha signat els decrets sobre el reconeixement per part de Rússia de la independència de les dues regions georgianes i ha instat a altres Estats a seguir el seu exemple i a fer el mateix.

El líder rus ha explicat que aquesta decisió es basa en els postulats de la Carta de la ONU, la declaració de 1970 sobre els principis del dret internacional sobre les relacions amistoses entre els Estats i altres documents internacionals. "No ha estat una opció fàcil, però és l'única possibilitat de garantir la vida de la gent", ha assenyalat en al·lusió als habitants de les dues regions georgianes que van trencar amb Tiflis a principis de la passada dècada.

Medvédev ha acusat al president de Geòrgia, Mikhaïl Saakaixvili, de genocidi pel seu atac a Ossètia del Sud, que va portar a Rússia a intervenir militarment en el conflicte.

"El 8 d'agost a Tiflis van prendre una decisió. Saakaixvili va escollir el genocidi per complir les seves tasques polítiques", ha dit el president rus, que ha recalcat que el dirigent de Geòrgia "amb les seves pròpies mans va ofegar les esperances de convivència pacífica dels habitants d'Ossètia, d'Abkhàzia i de Geòrgia en un sol Estat".

____________________________________________________________________


EUA i els seus estats vassalls insisteixen en la "integritat territorial de Geòrgia". Això obviant que la història d'Abkhàzia i Ossètia del Sud està plena de genocidis comesos pels invasors georgians.

El cas d'Abkhàzia és més "paral·lel" al nostre que no pas el de Kosovo. Des del floriment del nacionalisme georgià del XIX -representat per Noé Jordania- el georgianisme ha volgut apropiar-se d'aquesta nació, i els milicians han comès matances arreu del territori. Amb la revolució russa, els georgians menxevics, encapçalats per l'esmentat Jordania, van declarar-se independents, proclamant la república de Geòrgia, annexionant-se aquestes respectives nacions i reprimint la cultura i llengua local.


Stalin, un nacionalista georgià, va continuar la seva feina ultrageorgitzadora impulsant decrets a l'estil Franco, prohibint l'ensenyament en abkazi i osseti, i tot plegant afavorint un procés de repoblament de georgians: exactament la mateixa tàctica emprada pel feixisme de Mussolini ("Si vols conquerir un país, omple'l de la teva gent").


Amb la crisi de finals dels 80 a la URSS i la posterior proclamació d'independència de diferents repúbliques, Geòrgia va tornar a reivindicar Ossètia del Sud i Abkhàzia -durant bona part de la URSS eren repúbliques separades de Geòrgia, amb l'estatus lingüístic i cultural protegit-, se les va annexionar a l'antiga, és a dir, seguint el model de ferro i sang.


Xevardnadze, que no era precisament un nacionalista georgià, va continuar la conquesta, ja que es va envoltar d'un equip de govern fortament georgianista. I actualment ens trobem amb un Saakaixvili que fins i tot gosa reprimir manifestacions opositores a la mateixa Geòrgia estricta a base de trets. I aquest representa que és l'occidentalista defensor dels drets humans, en contrast amb el "russificador" Xevardnadze, un antic dirigent del PCUS però traïdor als principis del seu propi partit.

dimecres, 13 d’agost del 2008

Una història desconeguda: el racisme a Veneçuela.

Carimba, marcada en mi piel, és un documental que ens mostra les arrels i les pràctiques quotidianes i polítiques del racisme a Veneçuela.

Mentre a altres països ha existit un encés debat i una continua polèmica respecte a l'exclusió racial, a Veneçuela s'ha ocultat històricament el problema i s'ha tractat de negar. María Machado, la protagonista ho explica així: aquí el racisme és com l'aire es sent, però no es veu.

El documental recorre els locals de lleure caraquenys, les telenovel·les, els mitjans de comunicació, la política i la història descobrint un racisme a cops sutil i en altres ocasions brutal. El camí ens condueix fins la familia i ens mostra com l'àvia, la mare i la filla han sofert de diferents maneres la separació entre negres i blancs. L'alegria, l'energia i la consciència els han permés sobreviure amb dignitat i esperança. Tot allà enmarcat en el context de l'anomenada revolució bolivariana i els conflictes i canvis estructurals que està provocant.

Carimba és l'últim treball de Guarataro Films, la productora dels valencians David Segarra i Vicent Chanzà. Produït per Veneçolana de Televisió i Àvila Tv.

divendres, 8 d’agost del 2008

Ateisme. Estadístiques.

Passant una d'entre tantes tardes avorrides, xafogoses i solitàries d'agost, anava veient clips al Iutub d'un grup de black (viking) metal noruec. La cosa no tindria especial importància de no haver-hi cap comentari en referència a les creences dels components del grup i/o del conjunt del poble noruec. Resulta que un d'ells justificava els missatges "satànico-ateus" del grup en base a la postura majoritària de la societat noruega, cada cop menys inclinada a creences religioses de cap tipus.

A partir de llavors el meu frikisme obsessiu em va endur a investigar una mica per la xarxa, i a la viqui n'he trobat un fragment del tema:


"El 1914, James H. Leuba va publicar que el 58% de 1.000 científics nord-americans van expressar «escepticisme o dubte en l'existència del déu judeo-cristià». L'estudi es va repetir el 1996, i va produir un percentatge similar de 61%. En canvi entre els científics de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units aquest percentatge és de 93% (segons la revista Nature, n.º 386, pàg. 435-436).

Segons el Britannica Book of Year, el 1994 al món hi havia 1.154 milions d'ateus i agnòstics. La World Christian Encyclopedia va anunciar que l'any 2000 hi havia 262 milions d'ateus i 1.071 milions d'agnòstics.

Segons l'obra de J. Baubérot (dir.) Religion et laïcité dans l'Europe ('religió i laïcisme a Europa') un quart de la població europea seria «no religiosa». El 5% dels europeus serien ateus convençuts.

L'edició de l'Eurobaròmetre de febrer de 2005 revela que per al conjunt de la Unió Europea (inclosos països en tràmit d'incorporació) és un 18% el que elegeix l'opció «no crec que existeixi cap esperit, Déu o força vital», davant el 52% que creu que existeix un Déu (veure mapa). La majoria dels restants creuen que existeix «alguna classe d'esperit o força vital». En un extrem se situen els francesos, amb un 33% d'ateus, els txecs, amb un 30% o belgues, noruecs, suecs i holandesos amb un 27%. En l'oposat estan Polònia, Irlanda o Romania, a més de Turquia.

Es mostren a més diferències per sexes, classes d'edat, orientació política i nivell cultural, essent les dones i la gent gran, els que es consideren de dretes i els formalment menys instruïts els que en major percentatge declaren creure en Déu".

__________________________________________________________________

Al marge del text, sobta una mica veure que alguns estats amb una renda per càpita més baixa que la d'Espanya tinguin el percentatge de creients més baix. També sobta el fet que alguns estats de l'antic "Bloc de l'Est Comunista" tinguin un índex de no-creença inferior al cas espanyol, com també el fet que hi hagin força més creients a Itàlia que no pas a la catolicíssima Croàcia.

dissabte, 2 d’agost del 2008

D'Ítaca a Amsterdam


De la viqui:

Oleguer Presas i Renom, conegut amb el nom d'Oleguer, és un futbolista català, nascut a Sabadell (Vallès Occidental) el 2 de febrer de 1980. Estudià a l'escola Sant Nicolau de Sabadell i és llicenciat en Economia per la UAB.

Procedent de la UDA Gramenet, va entrar al segon equip del FC Barcelona l'any 2001 a l'edat de 21 anys. La temporada següent, l'entrenador Louis Van Gaal el va fer debutar al primer equip, on s'ha consolidat a l'eix de la defensa, ocupant puntualment la posició de lateral dret. La concentració i la sobrietat són les dues grans qualitats d'Oleguer. Molt incisiu en la defensa dels davanters de l'equip contrari, gràcies a la seva alçada destaca també pel seu joc aeri.

Tot i que no acostuma a jugar la pilota des de la defensa, també participa amb els jugadors del mig del camp per treure el joc controlat des del darrera, tot i que no és un dels seus punts forts.


Té simpaties pels moviments de l'Esquerra Independentista, alhora que va ser cridat pel Subcomandante Marcos per jugar un partit benèfic a Chiapas.

El dia 30 de març del 2006, va presentar el seu primer llibre "Camí d'Ítaca" (ed. Mina) juntament amb el poeta sabadellenc -i amic personal seu- Roc Casagran. Al llibre, Oleguer reflexiona sobre el títol de Lliga que va conquerir el FC Barcelona la temporada passada, fent un recorregut cronològic des del moment en què el Barça guanya la Lliga al camp del Llevant fins a la celebració al Camp Nou. Però també hi barreja la seva visió sobre per exemple la lluita antifranquista o la guerra de l'Iraq. A l'inici de cada capítol s'inclou una cita de diversos autors com Groucho Marx, Vázquez Montalbán, Rafael Alberti, Manu Chao, Joan Brossa o Calderón de la Barca.

L'any 2006 rep el premi President Companys pel seu suport a les seleccions esportives catalanes.

___________________________________________________________________


Dels pocs jugadors que valen la pena com a persona, que no es limita només en agafar una bona merda cada 2 dies, portar-se al llit a 200 noies i dir blat avui i demà caca de vaca. Ah, i no s'arronsa davant la premsa.

Molta sort per Amsterdam!