dilluns, 22 de setembre del 2008

Antena3 Torturavision.


Alguns i algunes de vosaltres us preguntareu què c** faig veient un canal d'aquest tipus. La resposta és simple: no era per voluntat pròpia.

Anem al gra. A les pseudonotícies del migdia, poc després de les típiques "gota fría en el Nordeste, atascos en los colegios" d'aquestes dates hi aparegueren dues notícies relacionades amb el món de la tauromàquia. Tractaven de les gestes d'un tal Tomás (com a cognom, el nom ni tan sols el recordo, ni ganes), de com torturava (ells en diuen "torear") un animal que no li ha fet res, només que ha tingut la mala sort d'haver nascut a un Estat poblat per garrulos, on la mofa dels altres, les faltes al respecte i la humiliació resten a l'ordre del dia.

Bé, doncs un cop explicada la seva gesta, el seu tractament de la notícia (com de costum en una cadena com aquesta) és purament intencionat: remarquen que es va fer a la sempre nacional i socialment conflictiva Barcelona, ciutat declarada (teòricament) antitaurina pel fals ajuntament socialista, que la plaça estava amenaçada de tancament imminent (?) però que, "afortunadament", el públic va demostrar que Barcelona és i serà sempre taurina. A vegades em pregunto d'on surt tot aquest públic, perquè que jo sàpiga no he conegut mai a cap aficionat a aquest "esport", ni de mitjana, ni de gran, ni de petita edat. I suposo que la meva experiència es correspon amb bona part de vosaltres (majoritàriament o no, però no crec que el meu cas sigui de 4 frikis d'internet). Pot ser que certes associacions i certs partits polítics s'encarreguin, un cop més, d'organitzar excursions en autocar, com passava a les manifestacions pro-transvasament? Pot ser que certes agències turístiques encara difonguin als turistes el tòpic de "paella-toros-siesta", oblidant que hi ha una realitat amagada a Barcelona? Allà ho deixo.

dijous, 18 de setembre del 2008

Tant costa d'entendre? (Pedro Moron)


Extret de www.cronica.cat :


Després de tantes enquestes i estudis que s'han fet en els últims trenta anys, ja tots sabem de sobres la composició sociològica i demogràfica de Catalunya. Sabem, gairebé a ciència certa, quines són les inclinacions socials i polítiques dels més de set milions de ciutadans que deambulem per aquesta part de la Mediterrània.

També sabem a la perfecció les nostres inclinacions lingüístiques i identitàries des de fa molt temps. S'han encarregat d'aquests estudis tots els partits polítics i les seves respectives ‘fundacions', així com, detalladament, tot Ajuntament que es preï. També s'han dedicat a això amb afany totes les universitats catalanes. És a dir: el tema està tan gastat que gairebé no val la pena treure-ho a la palestra. Però jo sóc especialista a furgar en temes escabrosos que ja ningú no vol tocar.

A l'àrea metropolitana de Barcelona viuen i treballen centenars de milers d'antics immigrants, que continuen sent, i sentint-se, tan ‘españoles' com quan van arribar aquí fa quaranta o cinquanta anys, gràcies al suport incondicional que sempre han rebut dels ajuntaments de torn i les seves polítiques lerrouxistes, tot cal dir-ho.

Resulta que aquests nous catalans no han pogut, o no han volgut, aprendre l'idioma de la terra. Uns perquè diuen que no els ha fet falta, altres perquè no han tingut l'oportunitat de fer-ho. És molt llarg d'explicar, per això vaig escriure un llibre que s'anomena “Historias de la inmigración” en el que dono detalls sobre el tema, però detalls autèntics, viscuts i experimentats. Hi ha molts drames amagats darrere cada andalús o extremeny que no sap català, després de viure aquí ‘toda una vida', com cantava Machín. Algú em va comentar fa poc que les universitats caminen més de deu anys de retard entre les seves investigacions i la realitat circumdant…

Bé, seguim. És evident que una important massa d'aquests ciutadans no volen, i no han volgut mai, saber gens de Catalunya, voten el PSOE o al PP i es neguen a parlar català. Això és tan cert com que surt el sol cada dia. Però hi ha altres (possiblement una minoria silenciosa) que no han estat agraciats per les estadístiques, que no parlen català perquè no han tingut oportunitat o pel que sigui, que voten partits nacionalistes o independentistes i que no s'atreveixen a manifestar-se obertament perquè prefereixen ser invisibles. Els fa vergonya que els vegin defensar “el català” sense saber català o portant una estelada. No sé si m'explico. I els fa vergonya per les dues parts: la catalana i la de la seva terra de naixement. Ja està el conflicte servit.

Alguns catalans, d'estretes mires, no accepten que aquests “altres catalans” de parla castellana s'immisceixin en els seus afers. Els veuen com a gent que no ha sabut integrar-se i simplement perquè no parlen català. Per l'altra part, si en una ciutat com a Santa Coloma de Gramanet un català d'origen andalús es destaca per ser simpatitzant o militant d'un partit nacionalista o independentista, és rebutjat en ple, tant pel poder establert, com per la ciutadania paisana.

És evident que parlem d'un nou català ‘incomplet', ja que no sap català. Té dona (que en molts casos és catalana) i fills que ja parlen català.

Què fem amb aquest home? El tirem al mar? L'acollim?

Crec que no és tan difícil d'entendre si es tracta de sumar i no restar.

dimarts, 16 de setembre del 2008

"El castellà no s'hauria d'ensenyar a les escoles de Catalunya"






Entrevista publicada a eldebat.cat:

Carles Bellsolà

Es madrileny i defensa la immersió lingüística en català. El catedràtic de la Univesitat Autònoma de Madrid Juan Carlos Moreno Cabrera ha publicat un llibre, El nacionalismo lingüístico (Península), amb una tesi profundament provocadora: que l'únic nacionalisme lingüístic que existeix a l'Estat és l'espanyol. I que és molt agressiu, com explica en aquesta entrevista amb eldebat.cat.

En què consisteix el nacionalisme lingüístic?
La idea que se sol tenir a Espanya és que el nacionalisme, lingüístic i en general, són les reivindicacions d'una sèrie de regions que s'han entestat, de forma obsessiva i exagerada, que es reconegui la seva llengua i la seva cultura. Perquè molts consideren que aquesta llengua i aquesta cultura estan ja reconegudes en la Constitució i que, per tant, tota aquesta insistència correspon a un desig de diferenciar-se que va en contra de la socieat de la globalització.

Però vostè, en canvi, sosté que hi ha un nacionalisme lingüístic per part espanyola.
Al titular així el meu llibre, segur que hi ha hagut molta gent que l'ha llegit amb la intenció de reafirmar les seves idees. Per a ells, la lectura del llibre pot resultar insuportable, perquè s'hi posa de manifest una cosa que està oculta, que és el nacionalisme d'Estat. Que no es reconeix com a tal perquè es parteix de la fal·làcia que, un cop establert l'Estat, en aquest cas, l'espanyol, es produeix un superació de totes les diferències ètniques i identitàries. Al llibre demostro que això és completament fals. No només l'Estat no ha transcendit la qüestió nacional, sinó que es basa en una nació, una cultura i una llengua concreta, que segueix sent la llengua castellana.

Així doncs, quina de les dues parts dóna més mostres de nacionalisme?
És que, segons la meva definició de nacionalisme lingüístic, no existeixen ni el nacionalisme lingüístic català, ni el basc ni el gallec. Per què? El principal tret definitori del nacionalisme lingüístic és considerar que la llengua pròpia és superior a les altree. Cosa que no té sentit amb raons estrictament lingüístiques. Aquesta idea, que procedeix de Menéndez Pidal, existeix en el nacionalisme castellanista. Però jo no la veig pas ni en l'anomenat nacionalisme català ni en el basc ni en el gallec. Jo no veig a ningú que digui que el català és superior al castellà linguísticament.

Cosa que sí fa el nacionalisme espanyol, segons el seu llibre.
El segon tret definitori és que, com la meva llengua és superior, estic fent un favor als altres si els la imposo. Tampoc no veig això en l'anomenat nacionalisme català. Els catalans no pretenen que es parli català a Màlaga o a Castella-la Maxa. Jo no conec cap catalanista que defensi això. En canvi, els castellanistes sí que defensen que el castellà sigui dominant a Catalunya, que en sigui la llengua principal. Tot i que això ho disfressen en parlar de "llengua de comunicació" o "llengua d'encontre". Del meu llibre es dedueix que, si apliquem aquests criteris, no existeix el nacionalisme lingüístic català, basc ni gallec. Molta gent m'ha tirat en cara que no critico la "imposició del català". Però, quina imposició? Si jo dic que a Castella es parli castellà, és això una imposició? Por tant, si els catalans diuen que el català ha de ser la llengua predominant a Catalunya, és això una imposició?

Però els nacionalistes espanyols no acostumen a dir obertament que el castellà ha de ser la llengua dominant. El que fan es argumentar els drets individuals dels parlants.
Es parla de drets individuals, però les llengües existeixen dins d'una comunitat lingüística, no es tracta d'individus aïllats. Si jo me'n vaig a Alemanya, puc tenir tot el dret del món a parlar castellà, però haig de parlar alemany. Perquè m'estic integrant en un col·lectiu amb unes relacions lingüístiques on predomina l'alemany. Parlar de drets individuals en qüestió lingüística no té sentit. I quan critiquen que el català comenci a adquirir predomini en certs àmbits, ho fan perquè això comporta la pèrdua del predomini absolut, en aquests mateixos àmbits, del castellà. Quan critiquen això, tot i que no ho diguin obertament, estan posant de manifest que el que temen els castellanistes no és que el castellà desaparegui de Catalunya, com diuen ells. A ningú amb dos dits de front se li ocorre que el castellà pugui desaparèixer de Catalunya, és una estupidesa pensar-ho. En realitat, el que expressen és el seu temor que el castellà perdi el predomini absolut a Catalunya.

En canvi, sí que hi ha estudiosos que afirmen que el català corre cert perill d'extinció
Depèn de amb quines altres llegües el comparis. Si comparem el català amb l'aragonès, doncs no està en perill d'extinció. Però el català s'ha de comparar amb altres llengües del seu nivell demogràfic. El català és una llengua europea molt important des del punt de vista demogràfic i no està en perill d'extinció. Ara bé, als Països Catalans el català no és la llengua dominant, això està clar. I hi ha molts terrenys en els quals no aconsegueix fer-se amb aquest domini. Per domini no hem d'entendre res negatiu, sinó que sigui la llengua d'ús habitual, la llengua por defecte. Cosa que seria lògica. Quan es conviu amb una llengua poderosa des del punt de vista demogràfic, econòmic i polític com és el castellà, els avenços són molt difícils. Mai no es pot dir que el català estigui fora de perill, precisament perquè conviu amb el castellà.

Per aquest mateix motiu, són apropiades les mesures de foment de la llengua com ara la immersió lingüística?
L'única immersió lingüística que conec és la del castellà. A Catalunya no hi ha immersió lingüística. Si a Catalunya es fa servir el català a l'escola, això em sembla normal. Diríem que ensenyar en castellà a Madrid és immersió lingüística? Jo no ho diria pas. Per immersió entenem quan una llengua oficial no és la llengua de la població i s'obliga a fer servir aquesta llengua a l'escola, cosa que passa a molts països del món. A Nigèria, la llengua de l'escola és l'anglès, i qualsevol nen que es vulgui escolaritzar ha d'aprendre anglès. Que no el parla ni ell ni ningú de la seva família. Perquè l'anglès, i aquesta és la qüestió, no és una llengua de Nigèria, és una llengua imposada per les potències colonials. Però el català no és una llengua imposada per les potències colonials, és la llengua pròpia de Catalunya.

Vostè, al seu llibre, diferencia entre bilingüisme additiu i substitutiu. Quin és el cas a Catalunya?
El bilingüisme que es diu promoure des del centre és teòricament additiu. És a dir, que jo afegeixo la meva llengua a l'autòctona i totes dues hi conviuen. Però en el 90% dels casos, en realitat, és un bilingüisme substitutiu, en què és pretén que la llengua nova acabi substituint l'autòctona. Si a un nen català se l'educa en castellà, que hi ha molts més llibres, més programes de TV, més oportunitats, el que es propicia és que el nen digui: "Ah, jo parlo en català amb la meva família, però a mi el que m'interessa és el castellà, perquè em dóna més possibilitats. Precisament per això, el castellà no s'hauria d'ensenyar a les escoles de Catalunya. Ja sé que és dur dir-ho, que molta gent em criticarà per això, però és així. En aquests moments hi ha una situació de desequilibri molt forta en favor del castellà. Com ho corregim, això? Recolzant per igual totes dues llengües? Llavors es mantindrà el desequilibri. L'única solució és recolzar la llengua autòctona, la llengua pròpia, molt més que l'altre. Cau pel seu propi pes.

Però bona part de l'opinió pública espanyola té la percepció contrària, que el castellà és una llengua de segona a Catalunya i que està perseguit.
És que hauria de ser de segona, és clar que sí. Per les raons que ja he donat. Exactament igual que el català és una llengua de segona a Castella. A Madrid, si és que existeix, el català és una llengua de segona o de tercera. I això, a tothom li sembla molt bé. Que el castellà sigui u na llengua de segona a Catalunya, a mi no em semblaria malament. Però el cas és que no ho és, que segueix sent dominant en molts àmbits. La idea que el castellà s'ha perseguit a Catalunya és una manipulació ideològica. Qui ha anat a Catalunya sap que això no és així, però el qui no hi ha anat s'ho acaba creient.

Els mateixos arguments sobra aquesta 'persecució' del castellà no s'apliquen, per exemple, en el cas de Puerto Rico.
Què ocorre quan se xoca amb una nacionalisme lingüístic més poderós que el propi, com és el cas de l'anglès? Que, llavors, l'ideòleg del nacionalisme lingüístic de la llengua menys poderosa passa a utilitzar els mateixos arguments d'autoconsciència lingüística que fan servir els qui defensen les llengües perifèriques. Però, en aquest cas, ja no els semblen arguments nacionalistes. Quan jo defenso el castellà a Puerto Rico, amenaçat per l'anglès, no sóc nacionalista; quan fan això mateix els catalans, llavors sí que es considera nacionalista.

També se solen invocar raons de mercat o 'darwinistes', com diu vostè, per justificar el predomini d'una determinada llengua.
El nou discurs del nacionalisme es basa en criteris economicistes. Es diu que hi ha llengües que tenen un gran mercat i d'altres que el tenen petit. Això significa emprar criteris de la globalització capitalista, de veure-ho tot com a mercats, productes i clients. Així és com funciona l'economia, però el que no es pot fer és utilitzar aquests criteris economicistes en la cultura. Es com si al Museu del Prado un quadre hagués estat visitat per 5.000 persones i un altre, només per 50. I diguéssim: "Destruïm o baixem-lo al soterrani aquest quadro, que el visita molt poca gent". La cultura no és economia, és una altra cosa.

Per què els escriptors en català venen tant pocs llibres a la resta de l'Estat?
Espanya no ha assumit el seu caràcter plurinacional. Si s'hagués fet una política plurilingüística de debò, als nens se'ls hauria ensenyat al menys a llegir i entendre les diverses llengües de l'Estat. Així, un adult escolaritzat seria capaç de llegir Josep Pla sense traduir. I un autor català podria vendre en la seva llengua a tot l'Estat. Així, els autors catalans no es plantejarien escriure en castellà. Ara, si un autor català, amb tot lògica, vol ser llegit el màxim possible, acaba escrivint en castellà. D'aquesta manera, la presència del català va desapareixent, i només es llegeix a Catalunya. I poca gent, a més.

Com ha estat rebut el seu llibre a la resta de l'Estat?
Pràcticament totes les ressenyes i entrevistes que he tingut han estat de Catalunya, Galícia o el País Basc. A la resta de l'Estat, el llibre gairebé no ha tingut cap incidència. A la gent li agrada llegir opinions que reforcin les seves pròpies, no pas opinions totalment contràries.

13-N. Vaga de mestres.


Notícia de l'Avui:

Els sindicats USTEC-STEs, ASPEPC-SPS i GGT, que representen el 70% dels professors catalans, han convocat una vaga per al dia 13 de novembre en contra de la llei d'educació de Catalunya (LEC), aprovada per l'executiu de José Montilla al juliol passat i actualment en tràmit parlamentari.

De la seva banda, les federacions d'ensenyament de CCOO i UGT de Catalunya realitzaran una consulta als ensenyants sobre una proposta d'accions i mobilitzacions també en contra de la llei, en què s'inclourà la convocatòria d'una vaga general el mateix dia 13 de novembre.

De fet, CCOO i UGT no han descartat acudir a la vaga convocada pels altres sindicats de forma unitària, ja que coincideixen a rebutjar la llei, que ja va suscitar les protestes dels professors el 14 de febrer.

USTEC-STEs, ASPEPC-SPS i CGT consideren, segons un document conjunt, que la LEC "no aporta cap millora al nostre sistema educatiu" i col·loca la xarxa pública d'ensenyament en "condicions de subsidiarietat", a més d'empitjorar les condicions de treball dels professors.

Segons el seu parer, el text que es debatrà pròximament al Parlament destina més diners públics als centres d'ensenyament privats "sense cap obligació ni cap mecanisme per evitar la distribució desequilibrada de l'alumnat", en relació amb els immigrants, i afirmen que, a partir d'aquesta llei, "la xarxa de centres privats passa a ser l'eix vertebrador del sistema educatiu".

La representant d'USTE-STEs Rosa Cañadell opina que aquest canvi de model educatiu "és molt greu en educació" perquè pot afectar la igualtat d'oportunitats entre els alumnes.

"El que més molesta el professorat és que el text no aborda els problemes de massificació, material, formació i altres aspectes" que viuen els mestres cada dia i, en canvi, consolida la xarxa privada de centres concertats.

Xavier Massó, d'ASPEPC-SPS, assegura, de la seva banda, que la nova LEC s'inspira en el sistema educatiu anglès, la reforma del qual va impulsar en la dècada dels 70 un govern conservador del qual n'era ministra Margaret Thatcher.

La LEC consolida, segons aquests sindicats, el camí obert cap a la privatització de determinats sectors, a partir d'atorgar competències als municipis i altres vies: l'educació de 0 a 3 anys, la de persones adultes, formació professional i serveis educatius extraescolars.

De la seva banda, CCOO i UGT realitzaran abans del 13 de novembre una consulta prèvia als centres educatius sobre la LEC i el seu contingut, a més de recollir firmes de suport per a les propostes de millora de la mateixa elaborades per les diverses entitats de la comunitat educativa.

Aquests dos sindicats afirmen que el projecte de llei aprovat per l'executiu català "no avança en la configuració d'un model propi per a Catalunya, orientat en l'equitat i que respongui de manera efectiva als problemes reals de l'educació".

Reivindiquen que els professionals de l'educació vegin reflectides a la llei les seves "legítimes aspiracions de millora" i, en aquest sentit, reclamen la negociació d'un Estatut de la funció docent.

També ha expressat avui el seu rebuig a la llei el Sindicat d'Estudiants, que ha decidit sumar-se a la vaga de professors del 13 de novembre a Catalunya convocada per USTEC-STEs, CGT i ASPEPC, en "defensa de l'educació pública", pel que reclama la retirada "immediata" del text i dels plans de Bolonya.

dissabte, 13 de setembre del 2008

L'alliberador maorí : Tāme Iti


Nascut el 1952 és un activista maori tuhoe de Nova Zelanda.

Nascut en un tren a prop de Rotorua, Tame Iti es va criar amb els seus avis en el costum conegut com a whāngai (adopció dins de la mateixa família) en una granja a prop de Ruatoki a la zona Urewera de Nova Zelanda. A l'edat de 10, les autoritats escolars li van prohibir parlar maori a l'escola. En sortir de l'escola, es va fer càrrec d'un lloc d'aprenentatge en decoració d'interior a Christchurch.

Com el moviment nacionalista maori va créixer a Nova Zelanda en els anys 1960 i 1970, Iti es va involucrar. Va protestar contra la guerra del Vietnam i l'apartheid, i es va involucrar amb el Tamatoa Nga, una de les principals grups de protesta maoris de la dècada de 1970, des dels seus primers dies. Va ingressar en el Partit Comunista de Nova Zelanda, i es va dirigir a la Xina el 1973 durant la revolució cultural. Ha participat en una sèrie d'ocupacions de terres i va celebrar una hikoi al Parlament de Nova Zelanda.

dimarts, 9 de setembre del 2008

T'ESTIMO


AFAR ko kicinio
AFRIKAANS ek het jou lief / ek is lief vir jou
ALBANIAN të dua
ALSATIAN ich hab die lieb
Dialectal ARABIC (North African) n'bghick
Dialectal ARABIC (Eastern) bahebbak (to a man) / bahebbik (to a woman)
Literary ARABIC أُحِبُّكَ (ouhibbouka) - to a man
أُحِبُّكِ (ouhibbouki) - to a woman
ARMENIAN yes kez siroumem
ASTURIAN quiérote
ATIKAMEKW ki sakihitin
ATTIÉ min bou la yé
AZERI men seni sevirem
BAMBARA né bi fè
BASQUE maite zaitut
BAOULE mi klôa
BELARUSIAN Кахаю цябе (kahaju ciabie)
BENGALI aami tomakey bhalo bashi
BERBER righ kem
BOBO ma kia bé nà
BOSNIAN volim te
BRETON karout a ran ac'hanout / da garout a ran / me az kar
BULGARIAN обичам те
BURMESE nga nin ko chit te
BUSHI-NENGÉ TONGO mi lobi you
CATALAN t'estimo
CHAMORRO hu guiya hao
CHECHEN sun ho ez (to a woman)
sun ho vez (to a man)
CHEYENNE ne'mehotatse
CHINESE (MANDARIN) 我爱你 (wo ai ni)
CORSICAN amu tè / ti tengu caru
CROATIAN volim te
CZECH miluji tě
DANISH jeg elsker dig
DARI man tu ra dost darom
DIOULA mi fê
DOUALA na tondi wa
DUTCH ik hou van jou
ESPERANTO mi amas vin
ESTONIAN ma armastan sind
EWONDO ma ding wa
FAROESE eg elski teg
FINNISH minä rakastan sinua
FLEMISH (WESTERN) 'k zien je geeren
FON un nyi wan nu we
FRENCH je t'aime
FRISIAN ik hâld fan dy
FRIULAN o ti vuei ben
FULANI mi yidi ma
GALICIAN amo-te / ámote / quero-te / quérote
GBAYA mi ko me
GEORGIAN me shen mikvarkhar
GERMAN ich liebe Dich
GREEK Σ' αγαπώ (s'agapo)
GUARANÍ rojhayhû
GUJARATI hun tane prem karun chhun
HAITIAN CREOLE mwen renmen'w / mouin rinmin'w
HAUSA ina sonki (man to woman)
ina sonka (woman to man)
HAWAIAN aloha wau iā ‘oe
HEBREW ani ohev otakh (man to woman)
ani ohevet otkha (woman to man)
HINDI main tumse pyar karta hoo (man to woman>
mai tumse pyar karathi hun (woman to man)
HMONG kuv hlub koj
HUNGARIAN szeretlek
ICELANDIC ég elska þig
INDONESIAN saya cinta padamu / saya cinta kamu
IRISH GAELIC tá grá agam duit
ITALIAN ti amo
JAPANESE aishitemasu / aishiteru (barely used)
anata ga daisuki desu ("cute")
KABYLIAN hamlagh-kem (man to woman)
hamlaghk (woman to man)
KANNADA naanu ninnanna pritisutteney
KHMER bang srolaïgn ôn (man to woman)
ôn srolaïgn bang (woman to man)
KIKONGO mu me zola nge
KINYARWANDA ndagukunda
KOREAN saranghe
KURDISH ez te hez dikim
LAO khoi hak tchao lai
LATIN te amo
LATVIAN es tevi mīlu
LEBANESE bhebik (man to woman)
bhebak (woman to man)
LIGURIAN mi te amu / t'amo / t'amu
LINGALA na lingi yo
LITHUANIAN aš tave myliu
LOW SAXON ik hou van ju
LUXEMBOURGEOIS ech hun dech gäer
MACEDONIAN te sakam
MALAGASY tiako ianao / tia anao aho (stronger)
MALAY aku cinta padamu
MALAYALAM enikku ninné ishtamaanu
MALTESE inħobbok
MANX ta graih aym ort
MAORI kei te aroha au i a koe
MARATHI majha tujhyavar prem aahe / mi tujhyavar prem karto
MARQUESAN hinenao au ia oe
MINA un lon o
MONGOLIAN Би чамд хайртай (bi chamd khairtai)
MORÉ mam nong-a fo
MUNUKUTUBA mu zola ngé
NAPOLETANO t'ammo
NDEBELE niya ku tanda
NEPALI ma timilai prem garchhu
NORWEGIAN jeg elsker deg
OCCITAN t'aimi
PAPIAMENTU mi ta stima bo
PERSIAN dustat dâram (formal) / duset dâram (informal)
POLISH kocham cię
PORTUGUESE amo-te / eu te amo (Brazilian Portuguese)
PUNJABI mein tenu pyar karda han (male speaker)
mein tenu pyar kardi han (female speaker)
QUECHUA de CUZCO munakuyki
RAPA NUI hanga rahi au kia koe
ROMANI kamaù tut
ROMANIAN te iubesc
RUSSIAN Я тебя люблю (ya tebya l'ubl'u)
SAMOAN ou te alofa ia te oe
SANGO mbi yé mô
SARDINIAN deo t’amo (logudorese) / deu t’amu (campidanese)
SCOTTISH GAELIC tha gaol agam ort / tha gaol agam oirbh
SERBIAN volim te
SESOTHO ke ya ho rata
SHIMAORE ni su hu vendza
SHONA ndinokuda
SINDHI moon khay tu saan piyar aahay
SINHALA mama oyata aadareyi (spoken) / mama obata aadareyi (formal)
SIOUX wastewalake
SLOVAK ľúbim ťa / milujem ťa
SLOVENIAN ljubim te / rad te imam (male speaker) / rada te imam (female speaker)
SOBOTA volim te / se te volime (lit.)
SOMALI waan ku jecelahay
SONINKÉ na moula
SPANISH te amo / te quiero
SUSU ira fan ma
SWAHILI nakupenda
SWEDISH jag älskar dig
TAGALOG mahal kita
TAHITIAN ua here vau ia oe
TAJIKI jigarata bihrum duhtari hola (man to woman)
tra lav dorum (woman to man)
TAMIL naan unnai kaadhalikkarn
TATAR min sine yaratam
TELUGU nenu ninnu premisthunnanu
TETUN hau hadomi o
THAI ผมรักคุณ (phom rak khun) - man speaking
ฉันรักคุณ (chan rak khun) - woman speaking
TIBETAN na kirinla gaguidou
TURKISH seni seviyorum
TURKMEN seni söýärin
UDMURT mon tone jaratiśko
UKRAINIAN Я тебе кохаю (ia tebe kohaiu)
URDU mein tumse mohabbat karta hoon (man to woman)
main tumse mohabbat karti hoon (woman to man)
mujhe tum se pyar heh
UZBEK men seni sevaman / men seni yahshi ko'raman (less formal)


VENETIAN t'amo
VIETNAMESE anh yêu em (man to woman)
em yêu anh (woman to man)
VUTE ma wou ndoune
WALLISIAN eau manako ia koe / eau ofa ia koe
WALOON (orthographe à betchfessîs) dji vs voe voltî
WELSH rydw i'n dy garu di
WEST INDIAN CREOLE mwen enmen
WOLOF nob nala
XHOSA ndiyakuthanda
YIDDISH ich hob dir lib
YIPUNU ni wu rondi
YORUBA moni ife e

divendres, 5 de setembre del 2008

Estònia és amor


Notícia de l'agència russa RIA Novosti:

Dos llogarrets estonians han proclamat el restabliment de la República Socialista Soviètica d'Estònia i demanaran a Rússia el seu reconeixement, va informar avui el lloc web de l'organització regional "Comunistes de Petersburg".

Els partidaris de la República Socialista Soviètica d'Estònia ja estan recollint signatures sota els respectius documents sobre la independència que lliuraran a les autoritats russes per firmar un acord d'amistat i ajuda mútua.

"La decisió de separar-se de l'Estònia burgesa va ser presa pels camperols Andres Tamm i Aine Saar, els llogarrets dels qual es troben al nord-est del país a prop de la frontera amb Rússia", comunica l'esmentat lloc web.

"No volem viure més a l'Estònia burgesa on a ningú no li importa el destí de qualsevol persona de carrer, on talen els boscos, on imperen la desocupació i la corrupció i on manen l'OTAN i els nord-americans", va dir Tamm.

"El meu avi va ser antifeixista i va combatre en la clandestinitat, i no puc conformar-me que a Estònia es reti homenatge als nazis", va destacar.

Mentre, els veïns dels llogarrets secessionistes ja han format el seu Govern soviètic. El van integrar, entre d'altres, diversos comunistes russos convidats a la "República Socialista Soviètica d'Estònia". També han estat formades les "milícies populars" cridades a defensar el nou "Estat".


PS: http://ie.youtube.com/watch?v=qLcc19mt4eA