Àrabs contra Franco

Notícia de Canal Sur (televisió andalusa) del dissabte:

Els relats esfereïdors sobre les "fites" de la "Guàrdia Mora" de Franco els van eclipsar i han hagut de passar 73 anys perquè s'honri la labor dels almenys 716 àrabs que van combatre per la República en la Guerra Civil espanyola, a través d'un documental de la cineasta egípcia Amal Ramsis.

Arribats amb el moviment anarquista i les Brigades Internacionals des d'Algèria, Palestina, Egipte, Líbia, Aràbia Saudita, El Marroc i l'Iraq, van sobreviure 465 i les restes d'alguns dels morts s'han trobat en fosses comunes obertes a Oviedo (Astúries).

Van lluitar en batalles cruentes com la de l'Ebre, en un país la llengua del qual no entenien "no per a fer fama, sinó en defensa de les seves ideals", explica a Efe Ramsis, qui concep el seu documental com "un homenatge a les seves idees, als seus somnis i a un projecte perdut" com va ser el d'alliberament nacional, vinculat a l'esquerra, que el món àrab va viure en els anys 30 del segle passat.

"La dictadura va matar tot el que tenia a veure amb la memòria històrica", sosté la cineasta, qui ultima la seva investigació a Granada al ser el seu projecte beneficiat amb la Càtedra de les Arts i les Cultures que atorga la Fundació Euroàrab amb el patrocini de l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament.

Ha rastrejat les seves històries en diferents arxius, a través de cançons, llibres, associacions i els familiars d'uns combatents als quals ofereix "l'oportunitat de contar alguna cosa desconeguda".

El documental "Veniu des de lluny", per la producció del qual s'ha interessat Canal Arte, es centrarà en cinc dels 716 lluitadors que Amal ha localitzat, com el palestí Najati Sidqui, la filla del qual ha agraït que es recuperi la figura d'algú que "va morir sense que ningú sabés el que havia fet" i que és "molt important" per a la seva família.

Després de la seva mort en l'exili a Atenes en 1979 es van publicar les memòries d'aquest comunista que, estant en el front a Còrdova, va intentar que els àrabs que lluitaven en el bàndol nacional es passessin al republicà cridant-los amb un altaveu des de la seva trinxera. No va tenir èxit.

La majoria dels àrabs que van lluitar contra Franco provenien d'Algèria, gairebé mig miler, i al final de la contesa gairebé la totalitat dels supervivents va regressar als seus respectius països.

Silenciats pel franquisme, la jove realitzadora egípcia es sent "molt emocionada" al recercar entre els secrets d'una guerra que "va ser una lluita de debò internacional, amb gents procedents de molts països per a donar suport la República".

Ho van fer moguts per somnis de llibertat i igualtat i amb el convenciment que la continuïtat de la República a Espanya implicaria un pas endavant per a acabar amb el colonialisme europeu en els països àrabs, malgrat que els Governs republicans no van avançar en aquest aspecte.

En els seus països, aquests combatents van participar en el moviment esquerrà d'alliberament nacional contra la colonització com a pas previ a la implantació de règims democràtics, l'evocació dels quals és avui per a Ramsis una reivindicació que "hi ha molt més que integrisme en el món àrab".

Pel que fa a la "Guàrdia Mora" de Franco, opina que també va sofrir els efectes d'una dictadura obstinada a justificar el colonialisme al Marroc lligant-lo al "salvatgisme" dels marroquins.

Impulsora d'un festival de cinema àrab-iberoamericà fet per dones a El Caire, aquesta jove inquieta i idealista ha realitzat diverses pel·lícules i col·laborat en unes altres després d'estudiar cinema a Madrid, però "Veniu des de lluny" li emociona especialment per ser "un homenatge a qui tenien altres somnis".


Font: http://www.rtva.es/informativos/noticia?id=65711&idCanal=713

Españoles: Valdecasas ha muerto

L'exministra d'Administracions Públiques i exdelegada del Govern a Catalunya Julia García Valdecasas ha mort avui a Barcelona als 65 anys, segons han confirmat a Europa Press fonts del PPC i de la Delegació governamental.

L'exdirigent ha mort cap a les 13.15 hores a l'Hospital Clínic, on estava ingressada per l'estat avançat d'una malaltia degenerativa. García Valdecasas havia complert 65 anys el 29 de gener passat.

Font: El Periódico.

+info: http://www.losgenoveses.net/Personajes%20Populares/garciavaldecasas/garciavaldecasas.html

"Bloody Sunday"

Diumenge Sagnant (Bloody Sunday en anglès) és el terme comunament usat per referir-se als fets succeïts al barri de Bogside de la ciutat de Derry, Irlanda del Nord el dia 30 de gener de 1972.

Aquell dia 15.000 persones es manifestaven contra una llei que permetia al govern britànic empresonar a sospitosos de pertànyer a l'IRA sense cap judici previ. La manifestació, convocada per l'Associació pels Drets Civils d'Irlanda del Nord, es portava a terme de forma pacífica fins que un grup aïllat de persones començaren a llençar pedres contra una barricada de soldats. Aquests respongueren primer amb gas, bales de goma i aigua a pressió, i posteriorment amb bales reals, amb la qual cosa els carrers es convertiren en un caos.

Les xifres oficials parlen de:

• 14 morts, 6 d'ells menors d'edat.
• 26 persones amb ferides de bala, 5 d'elles disparades per l'esquena.
• Més de 30 ferits en total, alguns d'ells atropellats per cotxes de l'exèrcit.

Vàries fonts independents, entre ells alguns periodistes que cobrien la notícia, varen certificar que cap dels ferits anava armat.

El primer batalló de paracaigudistes, responsable de l'acció, va ser sotmès a investigació per part del govern britànic, però les responsabilitats no han estat encara esclarides amb certesa.

[Font: viquipèdia. Foto: Ógra Sinn Féin]

Un regal a la vista.

OTAN NO

ABKHAZIA, land of beauties

VISCA ABKHÀZIA LLIURE!

El Palmar de Troia. Que guai!

Potser molts/es de vosaltres heu sentit parlar (sobretot els que tingueu més edat) algun cop de la secta (o, si ho preferiu, església) del Palmar de Troia, també coneguda com a Església Catòlica Palmariana.

Té el seu orígen a l'aldea que duu el mateix nom, que forma part de la localitat andalusa d'Utrera. La història es remunta cap a l'any 1968, en ple franquisme, quan un grup de nenes s'havien inventat històries relacionades amb aparicions de verges per tal de tenir excuses per fer campana. La notícia va córrer per tota l'aldea, fins el punt que les nenes, molt espantades, van confessar que era fals. Però el seu alcalde va veure aquest tema de les aparicions com una possible font de promoció turística. No només ell, sinó tot un seguit d'inversors de diferents procedències. El lloc estava seguint els passos de convertir-se en un nou indret de peregrinació per la gent més beata, una nova Fàtima.

Amb tot, un parell d'amics, que treballaven a una companyia d'assegurances, van aprofitar-ho i creen l'Església Palmariana. Es van fer famosos al llarg dels anys setanta i vuitanta, comentant les suposades aparicions per la ràdio, i aplegant fidels de diferents indrets del planeta. Això ho expliquen molt bé a la pel·lícula "Manuel y Clemente", que són els noms d'aquells dos socis, i dels quals el segon esdevindria Papa (Gregori XVII) l'any 1978 arran d'un "missatge diví". En Manuel és un advocat i en Clemente un treballador sense cap formació acadèmica, i ambdós protagonitzaran una història que m'ha fet descarregar més d'una rialla, però al mateix temps em quedava a quadres per la manera d'explotar (econòmicament, clar) les creences d'aquelles pobres dones, d'un poble que amb prou feines tenia una carretera asfaltada, sense hospital, i que la majoria tenia familiars emigrats.

Suposo que us pregutareu...com és que escric un article que gira entorn d'una església andalusa? Doncs té la seva gràcia: per gent propera a mi, he sabut que una escola de Santa Coloma de Gramenet (a alguns potser us sona "una Acadèmia", situada al costat de l'antiga Escola Manent) té vincles amb aquella institució religiosa. Pel que he pogut saber, per poder inscriure-hi els fills s'havia de deixar molts diners per un altar, i d'altres per una sèrie de bisbes, a pagar al mes. També m'havia assabentat, fa anys (de l'era Ansar, "hemos trabawjadow txiempo ayerw pow la notxew" mentre parlava d'una invasió per desarmar Saddam), d'una anècdota rocambolesca. Emnig d'una classe, va irrompre-hi un senyor preguntant "que aixequin la mà els que siguin seguidors de Bush i Aznar" i, tot seguit, "i ara els que siguin partidaris de Saddam Hussein".

Fa gràcia perquè gent més o menys propera a mi hi estudiava de ben joves.