ESTRENO

[Estreno entrada, amb un article que vaig penjar al meu flog fa un parell de setmanes, arran de la final de l'Eurocopa]

Potser alguns/es ho sabeu... Estic indignat. Escandalitzat. Palplantat. Fa unes horetes, allà sobre les 7 de la tarda, estava gaudint de l'ombra i del gelat -estava mort de sed- amb la meva parella. Clàxons, coets...eren alguns conductors hooligans que recordaven que avui jugava la "Selección" la final de no sé quin torneig. El que em va indignar no era el fet de que ho celebressin a la nostra terra, a la terra que els acull i els dóna alguna feina -ni que sigui de tunejador-. De fet, si jugués la final la Xina o el Pakistan segurament passaria 3/4 del mateix. El que m'indignà era veure una nena que no deuria passar dels 8 anys, amb dues banderetes espanyoles, amb la samarreta d'Espanya, i cridant "arriba españa!" (no "viva", "arriba", el famós crit que els falangistes i franquistes el popularitzaren). Com pot ser que, en comptes de jugar a fet i amagar, a la PS2, a la Nintendo DS o a les Barbies es dediqui a fer càntics patriòtics? Penso que és responsabilitat paterna (de materna ho dubto, sincerament...ja sabem que en el tema del futbol+política els homes tenim tendència a fer servir el cap, però d'una altra manera). La mateixa que la tenen els pares palestins, quan animen els seus fills a portar ensenyes de Hamas i fins i tot bombes; els pares israelians, quan ensenyen els seus fills com s'ha de fer servir un fusell per matar palestins; o els pares nordamericans, que renten el cervell de la canalla amb consignes tipus "For More Years" i "Només m'ho treureu quan sigui mort" (Charlton Heston, actor i difunt president de la NRA, associació parafeixista de propietaris d'armes). Els nens són nens. En comptes de malgastar el temps en consignes patriòtiques que poden ofendre a molta gent, descendents de republicans ESPANYOLS que han mort simplement PER DEFENSAR UNA ALTRA ESPANYA (sí, existien republicans que creien en ESPANYA!) i no onejar la "rojigualda", el que haurien d'estar fent és jugar al pica-paret. El fet identitari és com l'alcohol, el matrimoni o la declaració de la renda: és cosa dels grans. Afortunadament, de moment això són paraules, perquè les paraules se les enduu el vent. El problema és quan creixin i passin a l'acció directa. Com aquell nen de la foto. Aleshores tenim el marró muntat. Què estem fent? O, millor dit, què han fet els pares d'aquella nena innocent?